Biografia

Gabriel Beltran i Larroya va néixer a Tremp, a la comarca lleidatana del Pallars Jussà, el dia 30 d’octubre de 1928.

Els seus pares, Valero Beltran Solanes i Joaquina Larroya Roca, eren originaris de la veïna ciutat de Fraga, on la família tornarà el 1933. Gabriel era el cinquè dels set fills del matrimoni. Entre els seus germans hi haurà un sacerdot diocesà i una religiosa de la Sagrada Família d’Urgell. El dia 12 de novembre de 1928 fou batejat a l’església parroquial de Tremp, amb el nom de Josep, encara que fou inscrit al registre civil com a Antoni. Aquesta última circumstància va restar en l’oblit, i al moment de la seva professió religiosa va canviar el nom de Josep per Gabriel, amb què se’l coneixerà a partir d’aleshores. No va ser fins més endavant, quan ja tenia gairebé vint anys, que va descobrir amb sorpresa que el seu nom civil era Antoni.

El 1940 ingressa al Seminari Menor dels Carmelites Descalços de la província de Catalunya i Balears, aleshores situat al convent de Badalona. Hi comença el seu contacte amb la vida carmelitana, en un moment en què la província fa les primeres passes per recuperar la normalitat després de la dura experiència del conflicte bèl·lic de 1936 a 1939. El 31 de maig de 1944 rep el sagrament de la confirmació a Barcelona, de mans del bisbe Federico Costa, carmelita calçat.

Precisament quan li corresponia començar el noviciat, la província en trasllada la seu a Badalona. Així, doncs, no haurà de canviar de convent per a aquesta nova etapa, que viu intensament, sota la guia atenta del P. Bonaventura Gilabert, que durant dècades serà mestre de diverses generacions de novicis catalans. El 2 de setembre de 1945, sempre a Badalona, fa la seva primera professió religiosa, amb el nom de Gabriel de la Creu, en mans del provincial Josep Maria de Jesús Isasi.

D’aquí passa a la casa de formació de Barcelona, on, entre 1945 i 1951, seguirà els estudis de Filosofia i Teologia. En aquesta etapa inicial de la seva vida carmelitana ja manifesta una afecció innata per la investigació històrica i un interès especial per la història de la província. Així, doncs, participa a les vetllades celebrades pel col·legi amb aportacions sobre “San José y nuestra provincia” (19 de març de 1948), història teresiana (14 d’octubre de 1948), “La devoción al santo escapulario en Cataluña” (2 de juliol de 1950), i fins i tot publica els seus primers escrits a la revista del col·legi. En un dels articles primerencs, redactat quan tot just tenia vint anys, ja trobem totes les característiques que definiran la seva tasca de cerca i publicació de documents inèdits de la història de l’orde; el títol és precisament “Páginas inéditas” i presenta la transcripció d’un manuscrit sobre temes espirituals del P. Antoni de Sant Maties, carmelita descalç català del segle XVII. Pocs mesos després publica un primer estudi sobre “Los superiores provinciales de nuestra provincia de S. José de Cataluña (1588-1950)”.

El 13 de novembre de 1949 emet la professió solemne a Barcelona, i el 19 de novembre de 1950 és ordenat diaca pel bisbe de la diòcesi de Barcelona, Gregorio Modrego, al convent dels franciscans de Granollers. Finalment, el 29 de juliol de 1951, als 23 anys, rep l’ordenació sacerdotal al Casal Borja, dels jesuïtes de Sant Cugat del Vallès. La celebració fou igualment presidida pel bisbe Modrego.

Pocs mesos després, concretament l’octubre de 1951, és nomenat vicari de la comunitat de Tarragona i sotsdirector del Seminari Menor, que aleshores ja s’havia traslladat definitivament a aquella ciutat. Durant els anys següents exerceix com a professor de diverses matèries acadèmiques al col·legi preparatori: Llatí, Geografia, Història, Psicologia experimental, Cant… A partir del juliol de 1955 passa, també com a professor, al col·legi filosòfic de Barcelona. Hi ensenyarà Història de la Filosofia, entre d’altres disciplines. En aquesta època fa una gira pels arxius de la província, tant de frares com de monges, per comprovar el seu estat i recollir dades a fi de reconstruir la història de la província.

Durant el curs 1956-57 es trasllada a Roma, on fa estudis d’Arxivística i Biblioteconomia a l’Escola Vaticana. En tornar a Catalunya, l’estiu de 1957, és nomenat sotsprior de la comunitat de Tarragona, després d’un mes escàs com a vicari de la comunitat de Badalona. Al capítol provincial de 1960 és elegit conseller provincial, càrrec que ocuparà durant dos triennis consecutius. De 1963 a 1966 és sotsprior de la comunitat de Lleida, que des del començament del curs 1962-63 era seu del col·legi filosoficoteològic de la província. Durant aquest temps, doncs, és el responsable dels estudiants.

El 1966 és elegit provincial i inicia el seu primer trienni al capdavant de la província, una etapa especialment activa en la història eclesial i social. És el moment de la renovació propiciada pel concili Vaticà II, que viu i assumeix intensament, i treballa per aplicar-la a la província. En l’exhortació que va adreçar als religiosos en acabar el capítol provincial ja expressava la seva convicció sobre la necessitat d’una renovació profunda: “Si queremos trabajar con éxito nos hemos de imponer la obligación de conocer a fondo las mentalidades nuevas sobre la sociología, sicología, moral, liturgia e incluso nuestra espiritualidad” [1]. Els seus escrits a la província d’aquest trienni estan farcits de citacions conciliars. Va treballar especialment per intensificar la relació fraternal entre els religiosos, amb iniciatives com “el dia de la província”, trobada anual de diàleg i convivència oberta a tots els religiosos, que va començar a celebrar el 1968. També va tenir una cura especial per la promoció vocacional i la formació en tots els seus àmbits.

De 1969 a 1972 el trobem a la casa de formació que s’obre a Barcelona per als estudiants de Teologia. Es tracta d’una etapa complexa i difícil, en què el P. Gabriel, al capdavant de la comunitat, no va renunciar a buscar camins nous i va procurar estar obert a plantejaments innovadors, amb el desig de comprendre i acompanyar els estudiants en un ambient social i religiós molt diferent al d’altres èpoques.

El 1972 enceta una nova etapa, ara com a prior de la comunitat de Lleida. Aquí hi havia, des de 1928, el santuari de Santa Teresa del Nen Jesús, que atreia nombrosos pelegrins i difonia l’espiritualitat de Teresa, especialment a través de la revista Lluvia de Rosas. D’altra banda, poc temps després de l’arribada a Lleida, avancen les gestions per convertir el convent en parròquia, i el mateix P. Gabriel Beltran esdevé el seu primer rector, l’1 de gener de 1974, data en què la comunitat va assumir-la oficialment.

El 1975 és elegit provincial. Obre així una nova etapa com a responsable de la província, que durarà fins al 1981. Continua treballant, amb “optimisme, il·lusió i fe”, pel diàleg i la fraternitat a les comunitats i entre els religiosos de tota la província. Entre els seus objectius destaquen un cop més la promoció vocacional i la formació en els seus diversos aspectes: d’una banda, treballa per a la reobertura de la casa de formació a la província, després d’uns anys en què s’acollia els estudiants en altres províncies; al mateix temps engega iniciatives diverses de formació permanent per als religiosos. També és una etapa en què insisteix especialment en la necessitat d’una inculturació real i demana als religiosos una pastoral compromesa al servei del poble, amb respecte a la seva llengua, els seus costums i el seu tarannà. Es tracta d’uns anys molt marcats per la culminació del procés de renovació de lleis que afecta tot l’orde. Per a la província de Catalunya i Balears és, sens dubte, un moment d’esperança i de mirada cap al futur, accentuades per la visita general de 1979, en la qual sorgiren les iniciatives d’obrir la casa d’oració i organitzar la província per àrees de treball. El P. Gabriel Beltran va contribuir amb convicció i tenacitat en tots dos projectes.

De 1981 a 1987 és superior de la comunitat de Barcelona, que des de 1978 tornava a funcionar com a residència dels estudiants de Filosofia i Teologia. Aquesta situació li permet estar novament en contacte directe amb la tasca educativa, una de les inquietuds que el van acompanyar durant tota la vida. D’altra banda, es tracta d’una etapa particularment productiva quant a la investigació històrica. La quantitat d’articles que surten de la seva ploma augmenta progressivament, i sobretot dedica moltes hores a la preparació de l’interessant i valuós volum que recollirà tota mena de documents relacionats amb la història de la província, i que més endavant es complementarà amb un altre dedicat a les carmelites descalces. El novembre de 1983 acompanya el provincial, Josep Castellà, en la visita a Mèxic i els Estats Units, amb l’objectiu de recollir documents referents a la presència dels carmelites catalans en aquella zona, especialment a les cases de Califòrnia-Arizona, que de 1912 a 1959 van restar sota administració de la província catalana, i al convent de Washington, també fundat pels carmelites descalços de Catalunya el 1916.

El 1987 és elegit, un cop més, superior provincial. En aquesta etapa, tal com havia fet en les anteriors, visita les comunitats amb freqüència, amb la voluntat d’estimular la vida fraterna i d’oració. No oblida la comunitat de Kelle, a la república del Congo, expressió de la realitat missionera de la província; el mes d’octubre de 1989 visita els missioners catalans i participa en el congrés missioner de Kinshasa.

El 1990, també com a superior, passa a la casa d’oració que la província té a Matadepera des de 1982. Una de les primeres “responsabilitats” que assumeix quan s’incorpora al nou destí, l’endemà del nomenament, és la cuina de la casa, una feina que li venia de nou; no s’hi sentia preparat, però va provar de fer-la tan bé com va poder. Es podria dir que va passar de provincial a cuiner, sense solució de continuïtat. Una anècdota que fa palesa tant la seva capacitat d’adaptació com la voluntat de servei.

El 1996, un cop més, serà elegit provincial pel capítol. Tot i que ja havia patit els primers avisos seriosos d’una malaltia cancerígena, va acceptar la missió amb un esperit admirable de disponibilitat i de servei a la província. Malauradament, les forces físiques no el van acompanyar en el seu desig de continuar treballant en la recuperació de la història de l’orde i la dinamització de la vida de la província. Malgrat això, mai no se’n va plànyer ni es va deixar vèncer per la malaltia. En un estat que amb freqüència era molt més precari que no deixaven entreveure la seva dedicació i el seu bon humor, va continuar treballant amb il·lusió fins a l’últim dia. Durant aquesta etapa es va fer evident, per als qui encara no se n’havien adonat, que darrere de la seva aparença senzilla hi havia una gran fortalesa humana i una profunda fe cristiana. El 21 d’abril de 1998 va morir a Barcelona, als 69 anys. La celebració de les exèquies, durant la qual l’ampla església del santuari de la Verge del Carme de Barcelona es va quedar petita, va ser una prova clara del bon record que va deixar en tota mena de gent.

El P. Gabriel Beltran ha viscut amb intensitat la vida i l’evolució de l’Església i de l’orde a la segona meitat del segle XX, i es pot afirmar sens dubte que ha contribuït, en la mesura de les seves possibilitats, a la renovació eclesial. En els diversos càrrecs que havia ocupat, va fer gala d’un tarannà obert i dialogant, i va promoure una interpretació més humana de les lleis i un ambient familiar i comunicatiu entre els religiosos.

La seva tasca com a investigador

El P. Gabriel Beltran era una persona amb una profunda vocació investigadora, encara que més aviat s’hauria de considerar la seva dedicació a aquesta activitat com a expressió del seu amor a l’orde del Carme i en particular a la província de Catalunya i Balears. Una bona part de les seves energies intel·lectuals, i fins i tot físiques, les va dedicar a la història carmelitana. Va ser arxiver i bibliotecari provincial durant molts anys, en què va fer un escorcoll tenaç i pacient dels arxius de Catalunya, i també de tot Espanya, alguns de França i Itàlia i fins i tot de Mèxic i els Estats Units. Tot plegat li va permetre recollir una gran quantitat de documents i d’informació per reconstruir i enriquir l’arxiu provincial, que havia estat completament destruït el 1936. Una de les fonts que va explotar més, a banda dels arxius eclesiàstics, van ser els arxius notarials, on trobava tota mena de dades plenament fiables per reconstruir pas a pas la història [2]. Així mateix, com a membre del Col·legi d’Arxivers de Catalunya, mantenia contactes freqüents amb altres arxivers, especialment els qui es dedicaven a la història eclesiàstica.

De fet, mai no es va considerar un historiador en el sentit estricte de la paraula. I potser tenia raó: no se sentia cridat ni capacitat per elaborar grans visions analítiques del passat. Tot i això, les nombroses aportacions de detall que va fer al llarg dels anys constitueixen un material molt valuós per a construccions historiogràfiques més ambicioses.

Cal reconèixer i valorar especialment el seu interès per l’objectivitat històrica i per fonamentar qualsevol afirmació amb proves documentals. Era difícil sentir-ne crítiques a altres persones, però una de les poques que se li havien escapat alguna vegada anava dirigida precisament als qui, sense cap prova, repetien afirmacions sobre la història de l’orde que no tenien cap base real.

Com a investigador va tenir bàsicament dos centres d’interès. En primer lloc, la història dels carmelites descalços de Catalunya i Balears en tots els seus vessants i en qualsevol època. En segon lloc, tot allò relacionat amb els inicis dels carmelites descalços al segle XVI, i especialment amb la biografia de sant Joan de la Creu i els religiosos coetanis.

Pel que fa a Joan de la Creu, més d’una vegada havia dit i escrit que el sorprenia l’escassa investigació escrita que apareix a les biografies santjoanistes, antigues i modernes. Les seves aportacions han començat a ser reconegudes pels especialistes. José Vicente Rodríguez escrivia el 1995: “Quien más se ha distinguido y sigue distinguiéndose en hallar nueva documentación enriquecedora de la biografía sanjuanista es Gabriel Beltrán Larroya. Se trata, en casos, de documentación que sirve para ilustrar mejor hechos conocidos y en otras ocasiones se trata de datos desconocidos que aportan nuevas noticias” [3].

Pel que fa a la història de la província, la seva tasca és de tal magnitud que ben poques províncies de l’orde tenen a la seva disposició un material històric tan abundant. Durant anys va resseguir pacientment tota mena d’informacions sobre comunitats i religiosos fins al punt de convertir l’arxiu provincial en un dels més complets de l’orde, encara que va haver de començar pràcticament des de zero, a causa de la destrucció que l’arxiu havia patit el 1936. Entre les seves nombroses publicacions sobre història de la província destaquen especialment dos reculls documentals: Fuentes históricas de la provincia O.C.D. de San José (Cataluña y Baleares) (Monumenta Historica Carmeli Teresiani, 8; Roma, 1986), 840 pp.; i Carmelitas descalzas de Cataluña y Baleares. Documentación histórica: 1588-1988 (Monumenta Historica Carmeli Teresiani, 10; Roma, 1990), 1.108 pp.

També s’ha de citar en un lloc preferent la seva última gran obra, un amplíssim catàleg cronològic de convents i religiosos de les comunitats de carmelites descalços del segle XVI, que va deixar inèdit; s’espera que serà publicat en un futur no gaire llunyà.

Notes

1. Boletín de los Carmelitas Descalzos de Cataluña-Baleares, 22 (1966), p. 63.

2. El mateix P. Gabriel citava el primer historiador dels carmelites descalços de Catalunya, Segimon de l’Esperit Sant, que al segle XVII ja recomanava buscar notícies històriques als arxius notarials; cf. “San Juan de la Cruz: Medina, Salamanca y Ávila. Aportaciones notariales”, Monte Carmelo, 104 (1996), p. 238.

3. J. V. RODRÍGUEZ, “P. Crisógono de Jesús y su Vida de san Juan de la Cruz”, Archivum Bibliographicum Carmeli Teresiani, 30 (1995), pp. 244-245. Aquest article conté un elenc comentat de les principals aportacions de Gabriel Beltran a la biografia de Joan de la Creu.