Els llibres de les carmelites descalces
Les biblioteques del Carmel descalç s’inspiraren en les línies mestres traçades per Teresa de Jesús, que va establir les principals obres que havien d’alimentar l’espiritualitat carmelitana; al llarg del temps s’hi van afegir altres títols, i es va anar compilant tota una normativa interna relativa als llibres.
Les biblioteques de frares i de monges, tot i pertànyer al mateix orde i compartir una espiritualitat comuna, diferien notablement quant al volum total d’obres, la composició d’aquestes o la presència del llatí. El Carmel descalç masculí gaudia de biblioteques rellevants, tant en els seus propis col·legis, on es formaven els frares de l’ordre, com en els principals convents de cada província, i la seva missió era proporcionar formació teològica als frares perquè poguessin exercir la seva funció pastoral; a més, acostumaven a rebre donacions de biblioteques d’altres eclesiàstics, que així també evitaven la futura disgregació d’aquestes col·leccions. Les biblioteques de les religioses, que sempre van formar petites comunitats d’una vintena de religioses de cor, van ser molt més modestes, i temàticament estaven centrades en les pràctiques espirituals i de devoció, però també s’enriquien amb llibres procedents de familiars, amistats o confessors.
Llibres perduts i conservats
L’exclaustració de religiosos i la desamortització dels béns de regulars del segle XIX significà la dispersió de bona part de les biblioteques dels frares, i en alguns casos els seus llibres passaren a formar part del patrimoni bibliogràfic de l’Estat, en les noves biblioteques provincials i universitàries, com és el cas de la biblioteca del convent de Sant Josep de Barcelona, que es troba al CRAI Biblioteca de Fons antic de la Universitat de Barcelona, on també s’aplegaren llibres d’altres convents de l’orde.
Les monges van poder mantenir els seus arxius i les seves biblioteques, amb algunes pèrdues en moments d’exclaustració forçosa, com succeí durant la Guerra de Successió i en la Guerra del Francès. En la Guerra Civil, els convents de Reus i Mataró patiren la destrucció de les seves biblioteques, però en canvi es conservaren en la resta de convents, requisades per part de les autoritats de la República i conduïdes a espais segurs, com ara la Biblioteca de Catalunya o els palaus diocesans, on es van custodiar fins al final de la contesa, quan es va realitzar la devolució dels llibres i documents a les respectives comunitats.
Composició de les biblioteques
L’interès de Teresa de Jesús per la lectura i la formació de les religioses es traduí en la novetat introduïda en la redacció de les constitucions per al convent de San José de Ávila (1567), on que va fer una succinta relació de llibres per a la lectura de les seves monges, a més de concedir plena autonomia a les priores a l’hora d’elegir lectures:
Tenga cuenta la priora con que haya buenos libros […], porque es en parte tan necesario este mantenimiento para el alma como el comer para el cuerpo. (Const. I, 7)
Aquesta iniciativa proporcionava un patró de lectura espiritual a les religioses, i establia que els llibres havien de ser en romanç. En la reelaboració de les constitucions teresianes sota el general de l’orde Nicolò Doria (1592), es va ampliar el repertori inicial proposat per la fundadora, amb l’exigència que aquests llibres havien d’estar “aprovats”, és a dir, no podien ser sospitosos de difondre doctrines no aprovades oficialment per l’Església.
L’anàlisi dels fons bibliogràfics conventuals revela el tipus de llibres a què tenien accés les religioses. En primer lloc, cal destacar el conjunt d’obres de la fundadora de l’orde, Teresa de Jesús, tant pel que fa a obres originals com a les edicions de cartes o biografies, i els distints repertoris d’aforismes o devocions vinculats a la seva persona. Els segueixen en importància les obres dels cofundadors de l’orde, sant Joan de la Creu i Jerónimo Gracián de la Madre de Dios. A continuació, trobem, seguint una certa jerarquia, les biografies d’altres fundadores carmelites, destacadament les primeres deixebles de santa Teresa, com Ana de Jesús i Isabel de Santo Domingo, i d’altres religioses rellevants, com les vides de monges que va publicar Bautista de Lanuza. Un altre grup d’obres el constitueixen les biografies i obres d’altres sants i venerables, amb una destacada presència d’autores femenines, com santa Gertrudis o sor María Jesús de Ágreda. Els tractats d’espiritualitat i de devoció que van influir en l’espiritualitat teresiana tenen una notable presència a la biblioteca conventual, acompanyats d’un tipus d’obres, les instruccions, específicament dedicades al gènere femení en religió. Un darrer grup de títols, particular de l’orde, el constitueixen els diferents reculls de textos normatius que regeixen la vida de frares i monges (regles, constitucions, rituals, cerimonials, manuals, breviaris…), així com la història oficial del Carmel descalç de la Congregació espanyola.
El lloc dels llibres
El concepte de propietat personal no tenia cabuda a l’orde (més enllà del merament imprescindible), i això es feia extensiu als llibres, que formaven part de la biblioteca comunitària. S’entenia que cada religiosa precisava d’una sèrie d’obres impreses imprescindibles per seguir el res diari o lectio divina, com ara el breviari.
Les postulants que volien ingressar al Carmel descalç havien de saber llegir, per seguir el res del breviari i altres llibres litúrgics i espirituals. Si la candidata no havia assolit encara el domini de la lectura durant el noviciat, no podia professar com a religiosa corista, i eren comptades les excepcions a aquesta norma.
Cada aspirant a religiosa havia d’aportar, a més de l’arca amb la roba de casa i personal, un petit repertori de llibres, designats explícitament, alguns dels quals podia conservar-se a la cel·la per a la seva lectura, a la banqueta que havien de tenir per a això. Moltes de les futures religioses havien rebut una notable instrucció prèvia i tenien un considerable bagatge lector, que podem conèixer gràcies a les notícies biogràfiques contingudes en els llibres d’elogis de difuntes de la comunitat.
La religiosa que estava al càrrec de la biblioteca portava un registre dels llibres cedits en préstec a les germanes d’hàbit, i s’anotava en l’exemplar la llicència atorgada per la priora perquè una religiosa pogués gaudir de la lectura a la cel·la. D’aquesta manera podem establir la identitat d’algunes religioses interessades en determinades obres en un moment donat de la seva vida religiosa.
En els convents femenins el noviciat comptava, i compta encara, amb una petita biblioteca pròpia, diferenciada de la general conventual, amb els llibres que instruïen les novícies en el carisma carmelità i en el ritme i disciplina claustral, però també s’hi trobaven els cançoners manuscrits de la comunitat, ja que es delegava la recreació més festiva en les joves religioses.
A banda d’aquestes biblioteques, hi havia llibres una mica pertot, segons si eren de lectura col·lectiva o individual en soledat: els litúrgics es trobaven a la sagristia i l’església; els llibres de res i cant, en el cor alt i baix. Alguns llibres solien llegir-se al refetor durant els àpats, i variaven segons el curs de l’any. Els de lectura més lleugera eren elegits per al sopar a fora en dies de festa, mentre que alguns tractats espirituals acompanyaven les meditacions personals en el retir de la cel·la o l’ermita del jardí.
Els llibres de la biblioteca conventual tenien diverses procedències. La priora podia adquirir llibres, alguns dels quals eren publicats pel mateix orde; hi havia títols que procedien de directors espirituals o confessors de les monges, ja fossin membres del clergat regular o secular; altres obres havien pertangut als promotors i a les fundadores del convent, o bé eren obsequi o llegat de familiars i de religioses d’altres convents. L’estudi de les marques de propietat escrites en els llibres proporciona informació sobre la identitat de les lectores successives d’aquestes obres, les xarxes familiars, culturals i devotes entorn del convent, i els autors i temes més llegits.
A finals del segle XIX, la restauració del Carmel descalç masculí a Espanya va fer-se enmig d’una gran precarietat de mitjans. Les monges contribuïren generosament al retorn dels frares, que havien perdut tot el seu patrimoni, i els proporcionaren acollida, recursos i influències socials per afavorir l’establiment dels nous convents, i també els feren donació de llibres de les seves biblioteques.
Llibres de convents femenins a l’Arxiu dels Carmelites Descalços de Catalunya i Balears
1
¶ Obras espirituales que encaminan a una alma a la más perfecta unión con Dios …, por … san Juan de la Cruz…, En Sevilla: por Francisco de Leefdael, 1703.
En la portada de l’obra està anotada la propietat del convent: “Carmelitas descalzas de Barcelona, es de la librería”; i en una altra pàgina: “Es de la librería de las carmelitas descalzas de Barcelona”.
L’obra incorpora 59 aiguaforts de l’artista Matías de Arteaga y Alfaro (1633-1703), il·lustrat cadascun d’ells amb dues inscripcions en llatí (una en prosa, al marge superior, i una altra en vers, a l’inferior). Aquesta sèrie iconogràfica constitueix un itinerari narratiu i visual de la vida del místic, com ja s’havia fet amb els episodis biogràfics de Teresa de Jesús.
2
¶ Obras de la gloriosa madre santa Teresa de Jesús, fundadora de la reforma de la orden de Nuestra Señora del Carmen…, En Madrid: Joseph Doblado, 1793.
La impremta madrilenya de José Doblado va publicar les obres i cartes de Teresa de Jesús. Les autoritats de l’orde van encarregar-li també la impressió de textos normatius: cerimonials, regles i constitucions, manuals i processioners, rituals, cartes circulars, instruccions per als col·legis de l’orde…
Joaquima de Fivaller (1795-1874) era filla de Joan Antoni de Fivaller Clasquerí Bru i de Rubí (1778-1846), gentilhome de cambra de Carles III, regidor de l’Ajuntament de Barcelona i membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, així com de la de Ciència, i de la seva esposa Maria Bernardina de Taverner d’Ardena, filla del marquès de Villel i comte de Darnius. Professà com a carmelita descalça al convent de Barcelona l’any 1815, amb el nom de Joaquima del Cor de Jesús, en una brillant cerimònia descrita pel baró de Maldà. La jove tenia una tia al Carme descalç de Mataró, Gertrudis de Jesús Maria de Fivaller i de Rubí (1692-1764). La religiosa heretà del seu oncle, Agustí de Fivaller i de Bru (1761 – post 1821), canonge de la catedral de Barcelona i vicari general castrense, una edició completa de les obres i cartes de Teresa de Jesús, publicada l’any 1793 en diversos volums.
La nota manuscrita d’aquest exemplar indica:
Estas obras de N. M. S. Teresa de Jesús dejó en su testamento el Sr. canónigo D. Agustín de Fivaller a la Hna. Joaquina del Corazón de Jesús, a uso, y después de su muerte a la comunidad de carmelitas descalzas de Barcelona. Calle de la Canuda, propiedad de dicho convento.
Posteriorment, ja en el segle XX, s’afegí el segell del convent de frares carmelites descalços de Barcelona.
3
¶ Vida de la beata Maria de la Encarnación, monja conversa profesa, del orden de carmelitas descalzas y su fundadora en Francia, En Madrid: en la imprenta de Don Joseph Doblado, 1791.
Aquest exemplar procedeix del convent de Santa Teresa de Palma.
4
¶ Manuel de Santa Teresa, Reforma de los descalzos de Nuestra Señora del Carmen de la primitiva observancia, VI, Madrid: por Gerónimo Estrada, impressor de su magestad, 1710.
L’exemplar procedeix del convent de monges de Sant Josep de València. Tots els convents del Carmel descalç de la Congregació espanyola (que comprenia també els convents de Portugal i Amèrica de parla hispana) havien de tenir el conjunt dels set volums publicats sobre la història oficial de l’orde, escrita pels diversos cronistes designats per part de les autoritats carmelitanes: Francisco de Santa María, responsable dels volums I-II; José de Santa Teresa, vols. III-IV; Manuel de San Jerónimo, vols. V-VI, i Anastasio de Santa Teresa, vol. VII. La lectura d’aquests llibres es feia en veu alta al refetor mentre la comunitat menjava en silenci, i tenia la finalitat de divulgar l’única versió autoritzada de la història de l’orde, de crear cohesió, esperit de grup i sentit de pertinença, i difondre les virtuts dels religiosos insignes amb finalitats exemplaritzants.
Bibliografia
ARNALL JOAN, Maria Josepa, “La Biblioteca del Convento de San José de Barcelona”, Monte Carmelo, 85 (1977), p. 73-108.
BELTRAN LARROYA, Gabriel, “Catálogo de la Biblioteca de los PP. Carmelitas Descalzos de San José”, Monte Carmelo, 69 (1961), p. 301-332, 511-528; 70 (1962), p. 99-107, 247-264.
GRAS CASANOVAS, Mercè, “Les biblioteques dels carmelites descalços de la província de Sant Josep de Catalunya (1586-1835)”, Scripta. Revista internacional de literatura i cultura medieval i moderna, 7 (2016), p. 220-265.
GRAS CASANOVAS, Mercè, “La memòria inèdita del Carmel descalç femení a la Corona d’Aragó: biografies i cròniques històriques”, Caplletra. Revista Internacional de Filologia, 67 (2019) 145-169.
GRAS, Mercè; Verònica ZARAGOZA, “From the festivity to the printing press: Discalced Carmelite nuns’s musical and poetic practices”, dins Ascensión MAZUELA-ANGUITA (ed.), Women and Music Networks in Europe, Granada: Universidad de Granada, 2024, p. 191-217.
GUDAYOL, Anna, “El salvament de les biblioteques catalanes durant la guerra civil: les «notes» de Jordi Rubió”, Estudis Romànics, 29 (2007), p. 213-234.
MARTÍN CORRALES, Rafael José, “Las Bibliotecas conventuales de la Orden de los Carmelitas Descalzos en España, Siglos XVI al XXI”, Itinerantes: Revista de Historia y Religión, 13 (2020), p. 55-80.
| ← Inici |
Castell Interior 