Francesc Palau a l’ermita de Sant Honorat de Randa

El novembre de 1860, el beat Francesc Palau i Quer, carmelita descalç exclaustrat i sacerdot, va ser nomenat director de l’ermita de Sant Honorat del Puig de Randa, a Mallorca, fundació del segle XIV. Com és sabut, al voltant d’aquesta època es forja el que acabarà sent l’origen de l'”orde terciari de carmelites descalços de la Congregació d’Espanya”.

De la breu etapa en què el controvertit fundador i escriptor (en llengua castellana) va exercir la direcció de Sant Honorat –en què el substituiria el seu germà Joan, el 1862–, se’n conserven algunes cartes i documents. Són testimoni tant dels problemes amb què es va haver d’enfrontar davant del penós estat en què va trobar les instal·lacions, com de l’oposició a la successiva gestió dels dos Palau per part del germà Martí Munt, que, entre d’altres acusacions, denunciava el desviament de fons en principi destinats a l’ermita.

Palau seguiria mantenint el contacte amb Sant Honorat, també com a visitador. En els escrits espirituals datats en aquesta ermita entre 1865 i 1867, i inclosos en una de les seves obres més personals, Mis relaciones con la Iglesia, l’autor desenvolupa algunes de les seves imatges preferides, com ara la metàfora de l'”Amada” –l’Església– i l’amant, entre els quals s’entaula un diàleg sovint de caràcter amorós que vehicula un missatge de renovació personal del mateix autor i de la societat. De fet, aquells passatges es poden llegir com un relat, que s’obre amb la descoberta i manifestació de l'”Amada” (març de 1865):

—Yo creo en ti, oh Iglesia santa.

—Pues que crees en mí, yo te he escogido a ti para revelarme al mundo. Escribe, yo dirigiré tu pluma, tu pincel y tu lápiz.

Segueix la descripció d’un itinerari autobiogràfic de la cerca de l’estimada des de la infantesa fins a l’anunci d’una missió que es destina a l’amant (juliol de 1866):

—Estoy contigo; y si yo no estuviera aquí contigo, tú no me seguirías a la soledad. Ven y sígueme, y renovadas nuestras relaciones de amor, mi Padre te dirá lo que te conviene hacer.

Finalment, després d’una violenta crisi a la cel·la de Sant Honorat (“y continuaba sosteniendo en la oración una lucha tremenda con Dios”), s’assoleix la visió i la unió mística amb l’estimada, prèvia a l’assignació de la missió eclesial que li arriba per boca d’ella mateixa (març de 1867):

A més del Càntic dels càntics o de grans místics com sant Joan de la Creu, el context i la imatgeria fan inevitable recordar el nom de Ramon Llull en llegir alguns passatges. Són els anys en què al tradicional culte mallorquí a la figura del beat Ramon, amb Randa com un dels espais simbòlics per excel·lència, s’afegeix la seva recent valoració literària entre romanistes europeus i escriptors illencs, com a primer gran nom de les lletres catalanes, que una trentena d’anys després es confirmaria amb les Perles sobre el Llibre d’amic i Amat de Verdaguer, també lector de Palau. Res no fa pensar, però, que Palau hagués llegit Llull a Sant Honorat, on al segle XV hi havia hagut una escola lul·liana amb llibres del beat: ni les cartes ni els escrits no contenen cap referència explicita que ho avali. Ara per ara, doncs, ens hem de conformar a veure-hi dues manifestacions de la riquesa de la literatura espiritual produïda als cercles de Randa al llarg dels segles.

Bibliografia selecta

ALEIX DE LA VERGE DEL CARME, “La ermita de San Honorato de Randa, Palma de Mallorca (1860-1880)”, Boletín de la Sociedad Arqueológica Luliana, 27 (1937-1938), p. 1-64.

PALAU, Francesc, Mis relaciones con la Iglesia, dins ídem, Escritos, ed. Eulogio Pacho, Burgos: Monte Carmelo, 1997, p. 791-792, 906-908, 943-950.

PALAU, Francesc, Cartas, dins ídem, Escritos…, p. 983-1295.

(Font de la imatge: web Ermita de Sant Honorat)

[Maria TOLDRÀ]