Sonet a Teresa, de Jeroni Pujades

Entre els annexos del dietari cinquè de l’historiador Jeroni Pujades (Barcelona, 1568 – Castelló d’Empúries, 1635) es llegeix un sonet en castellà que comença: “El alma de Teresa, iluminada”, un esborrany autògraf del mateix autor, amb força correccions. El seu primer editor, Josep M. Casas Homs, afirmava que el poema feia referència a Teresa de Jesús i que potser estava pensat per a la celebració d’alguna festa dedicada a la santa. De fet, el full en què es llegeix es conserva entre dos folis del dietari corresponent a l’any 1622 (Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, ms. 3-I-24), en què, entre els assentaments del mes de setembre, s’anota l’inici de les festes de canonització de santa Teresa a Perpinyà i a Girona. L’últim editor del sonet, Albert Rossich, avança la hipòtesi que Pujades el devia presentar en algun certamen arran d’aquelles celebracions, i recorda que, anys enrere, ja havia dedicat un “cant” en català a santa Teresa, publicat el 1615 en la relació sobre les festes de la beatificació a Barcelona (inc.: “Gran paor tinc que el curt do de Natura”).

Tot seguit reproduïm el sonet a partir de l’edició regularitzada d’Albert Rossich.

Soneto

El alma de Teresa, iluminada

de la razón y luz de la Paloma,

de todo lo admirable coge y toma,

y de lo amable aun no deja nada.

       Pace en la flor que es Cristo, y es cerrada,

labra la luz que en este día asoma

al balcón de la Iglesia y miel que coma

con gusto la que vive retirada.

       Apetece el trabajo, y aprovecha

a todos su labor, rígese y manda

con süave querer y traza mansa.

       A sus labores sale, y desecha

a quien tras Venus torpe acaso anda,

y con el casto fruto al fin descansa.

Queda fora de discussió que la Teresa del sonet és la nova santa que, “iluminada / de la razón y luz de la Paloma” —és a dir, de l’Esperit Sant (vv. 1-2)—, “labra la luz que en este día asoma / al balcón de la Iglesia” (vv. 6-7). És interessant, però, la descripció que en fa als tercets: una dona activa i feinera —atributs prou reconeguts en la tradició sobre santa Teresa—, model de castedat enfront dels seguidors de Venus o de l’amor profà (“y con el casto fruto al fin descansa”, v. 14), talment com si es referís a una dona casada en lloc d’una monja; recordem que al poema català de 1615 la titllava amb un més previsible “la nostra verge entera” (v. 21).

També sembla anar en aquesta línia un dels lemes amb què Pujades encapçala el sonet: “Sicut vitis abundans” (Ps 127[128],3), fragment d’un versicle bíblic de vegades relacionat amb el model cristià de la dona casada: “Uxor tua sicut vitis abundans in lateribus domus tuae; filii tui sicut novellae olivarum in circuitu mensae tuae” (en la traducció de la Bíblia catalana interconfessional: ‘La teva esposa fruitarà com una parra, dins la intimitat de casa teva; els teus fills seran com plançons d’olivera al voltant de la taula’). El sintagma “sus labores” (v. 9) pot haver estat suggerit pel versicle 2 del mateix psalm.

Ara bé, els versos inicials fan realment difícil imaginar que la Teresa destinatària del sonet fos cap altra dona que la carmelita descalça. Sense oblidar que el poema s’ha conservat en forma d’esborrany, tot apunta més aviat que Pujades no fa altra cosa que desenvolupar la imatge de la monja com a esposa de Crist. És l’ànima/esposa del Càntic dels càntics, evocada en l’adjectiu “cerrada” del v. 5, en què ressona l’“hortus conclusus” bíblic (“Hortus conclusus, soror mea, sponsa”; ‘Ets un jardí tancat, germana meva, esposa’, Ct 4,12). En el seu elogi a la nova santa, doncs, Pujades s’hauria centrat en les virtuts relacionades amb la vida activa, en la seva acció com a fundadora i governadora d’ànimes (vv. 9-14).

Bibliografia

PUJADES, Jeroni, Dietari, III: (1621-1625), ed. Josep M. Casas Homs, Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana, 1975, p. 116, 334-335.

ROSSICH, Albert, “La poesia de Jeroni Pujades: entre tradició i modernitat”, Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 53 (2011-2012), p. 379-404 (392-393).

[Maria TOLDRÀ]

(Imatge destacada: detall de J. Dalmau, ed., Relación…, Barcelona: S. Matevad, 1615)