La guerra de Successió a la corona d’Espanya (1701-1714) va convertir Catalunya en l’escenari més afectat pel conflicte. La brutalitat de les accions bèl·liques i d’aquelles altres, incontrolades, de saqueig i de revenja deixaven una estesa de víctimes indefenses. En aquest terrible context, el recurs a la intercessió divina podia constituir per a molts devots l’única esperança de salvació corporal.
En el setge borbònic de Barcelona de l’any 1706, enmig dels combats i mentre l’arxiduc Carles d’Àustria en persona estava inspeccionant la fortalesa de Montjuïc, aparegueren núvols negres de tempesta al cel, amb llamps i trons, que s’interpretaren com la representació de la creu de santa Eulàlia, patrona de la ciutat. Aquesta lectura providencialista del fenomen fou difosa per les monges carmelites descalces i les caputxines, i enardí encara més els ànims dels defensors de la capital catalana:
Las religiosas carmelitas descalças vieron la cruz de santa Eulalia en el ayre con los mismos colores del arco iris, estando sereno el tiempo, tocando los estremos de la cruz sobre la cathedral donde está su cuerpo santo, y los otros dos sobre el castillo de Monjuhí, y lo mismo atestiguan las capuchinas. (Carta verídica escrita por una persona de suposición de la ciudad de Barcelona, su fecha de 13 de abril de 1706, s. ll.: s. n., s. a. BC, F.Bon. 7541)
La devoció popular a la Verge del Carme, compartida i fomentada pels carmelites de l’antiga observança i pels carmelites descalços fundats per Teresa de Jesús, es va divulgar especialment a través de l’obra de Joan Àngel Serra, O. C., Llibre dels miracles de Nostra Senyora del Carme (1701), a la qual es van afegir nous prodigis, recollits en les successives edicions que se’n feren als segles XVIII i XIX, en què també s’introduïren canvis de redacció. A l’edició publicada a Girona per Narcís Oliva, per bé que sense data, s’inclouen fets esdevinguts fins al 1759 i s’hi indica que el llibre fou “novament corregit y anyadit per un religiós del mateix orde”. No cal dir que, a banda de les edicions impreses, també circularen nombroses còpies manuscrites pel país, com la conservada a l’Arxiu dels Carmelites Descalços de Catalunya i Balears, Bàrios miracles per mèdit de la Mare de Déu del Carme, deguda a la mà d’un manyà, Francesc Llenas i Estragués, signada a la Bisbal d’Empordà el 23 de setembre de 1855.
Les fonts emprades pels diferents compiladors de l’obra són molt diverses: obres publicades, com les dels carmelites de l’antiga observança Josep Elies Estrugós, Fènix Català o llibre del singular privilegi, favors, gràcies y miracles de Nostra Senyora del Mont del Carme (Perpinyà, 1644); Joan Bonet, Jardín del Carmelo (Barcelona, 1660); Miguel de la Fuente, Roque Alberto Faci o el primer historiador del Carmel descalç hispànic, Francisco de Santa María. També es recorria a fonts manuscrites, com els llibres de favors, en especial el del monestir del Carme de Barcelona; les relacions signades i segellades per rectors de parròquies; o els registres de la cúria episcopal. També circulaven impresos de miracles aprovats i estampats en fulls volanders.
El propòsit divulgatiu de l’obra motiva una clara elecció de la llengua catalana, manifestada pel censor de l’obra, Francesc Solà, carmelita, doctor i mestre en teologia, que va ser provincial de l’orde en diversos triennis: “en idioma tan fàcil en esta província que poden ab ell fins los de primera edat córrer a gustar de la fragància de tan important, noble y antigua devoció”. I pel mateix autor, Joan Àngel Serra, lector i doctor en teologia, i prior del convent de Barcelona entre 1715-1722, en l’epístola al lector: “La història presento y oferesch al lector pio y amich de la religió de nostra bendita y soberana mare la V. Maria de Mont del Carme. Esta història se troba en molts llibres, en uns en llatí (y no és per tots), en altres en romans castellà; però jo, que desitjo ser deutor a tots, doctes e indoctes, a pobres y a richs, lo oferesc, per comoditat de los de est principat de Cataluña, en romans cathalà”.
En els fets descrits com a miraculosos del llibre de Joan Àngel Serra que transcrivim aquí, tots esdevinguts en terres gironines durant la guerra de Successió, es produïren incidents sagnants entre la població local i l’exèrcit anomenat de les dues corones, el francès de Lluís XIV i l’hispànic del seu nét Felip V. La procedència de les històries és ben curiosa: per una banda, es tracta d’un favor que el devot protocol·litzà davant notari; en l’altra, l’afavorit per la intercessió providencial s’encarregà personalment de divulgar la gràcia mitjançant una tauleta pintada, a manera d’exvot, que portava al damunt i devia anar explicant per allà on anava, a manera d’auca.
Miracle XIII. Que obrà Nra. Sra. del Carme deslliurant a un home de la mort, ocasionada de unas feridas mortals que li donaren los seus enemichs
Als 11 febrer 1706, Joan Romans, texidor de lli y baciner de N. Sra. del Carme en lo lloch de Gallinés, bisbat de Gerona, anant ab los consellers de la universitat de la baronia del castell de Vilademuls des de dit lloch de Gallinés a la vila de Bàscara per a donar la obediència al senyor duch de Nohalles, capità general de l’exèrcit de Fransa, y avent arribat a un torrent anomenat Cassinyola, los soldats de Fransa los tiraren quatre escopetadas, però ni dit Joan ni los seus companys quedaren ferits. Proseguiren son camí y trobaren los micalets de Fransa, los quals mataren a un de dits consellers; los demés foren cruelment ferits, y dit Joan Romans, después de estar ferit en lo cap y fugint ab gran treball, li trencaren lo bras esquerra ab una escopetada. Tornaren altre vegada a tirar-li; lo feriren sota la mamella esquerra y li trencaren ab esta ferida dos costellas, ab què caygué en terra per las feridas de mort. Posat en terra, anaren allí tres dels dits micalets, lo despullaren de tot, exceptat de la camisola y camisa. Volgueren-li llevar una corretja que portava, li posaren lo peu sobre lo ventre y feren tanta força que per la ferida que tenia sota la mamella isqué molta sanch ab promptitut y ab abundància. No parà aquí la crueltat de aquells tres micalets, pues per tres vegadas li apuntaren las pistolas als pits per a acabar-lo de matar. Vehent-se en tan terrible apreto, dit Joan los demanà que lo deixasen confessar; y responent ells que ells mateixos lo confessarían, acudí a l’amparo de Maria SS. del Carme, dient-li: “Maria SS. del Carme, ajudau-me en estos perills y no me desampareu”. Ditas estas paraulas, girà lo cap per no vèurer quant li tirarían. Li tiraren tres escopetadas: una al ventre, altre entre la cuixa y ventre, y la altre a la mà esquerra; però, o prodigi!, las balas sols cremaren la dita camisola y camisa, deixant un petit senyal en la pell de dit Joan. Tingué valor per a cridar a un seu amich anomenat Vinyas, que alashoras esdevingué passar per allí, lo qual, después de aver dit a dit Joan que a vista de aquellas cruels feridas que tenia infal·liblement avia de morir, no obstant lo tragué de entre los soldats de França per a que no lo acabassen de matar allí y lo féu acompanyar a la dita vila de Bàscara, en què, a vista de las feridas mortals que tenia, rebé luego devotament los sants sagraments y disposà son testament, pensant quant antes morir, però curà perfetament y gosà perfeta salut, de la qual donà moltas gràcias a Maria santíssima del Carme. Consta més llargament en la notaria de Bàscara, als 6 de setembre 1707, en poder de Joseph Garcia de Onyata, notari apostòlich y real. […]
Miracle XIX. Que obrà Nostra Senyora del Carme ab un seu devot, deslliurant-lo de moltas escopetadas que li tiraren los seus enemichs
Als 8 maig 1712, trobant-se en lo castell de Llagostera, bisbat de Gerona, tres companyias de fusillers de montanya ab los seus capitans, y tenint en la presó de Llagostera a quatre soldats espanyols, a fi de cambiar-los ab alguns de aquells fusillers que los francesos tenían presos en Gerona, foren tan infidels a la paraula los francesos que en Gerona penjaren a aquells fusillers presos. Saberen los altres fusillers que habitàban en Llagostera esta notícia y, plens de ira, anaren a la presó y, sens esperar als propis capitans, que estàvan ausents, obriren ab rellas la presó, prengueren aquells quatre soldats espanyols y luego los penjaren. Sabut assò per los francesos que estàvan en Gerona, anà allí luego una partida de caballeria y altre de infanteria, prengueren a setse fusillers y, detenint als vuyt presos per a portar a Gerona, luego inmediatament portaren als altres vuyt a un camp de la heretat del noble caballer Albertí per a escopetajar-los. Acompanyaren-los al suplici lo R. N. Passapera, sacristà de la vila de Llagostera, y lo R. Joan Mundó, prebere. Arribats al lloch assenyalat, lligats de dos en dos y ab los ulls tapats, los tiraren moltas escopetadas. Moriren los set, però lo altre, anomenat Nicolau, de nació italià, lo qual sempre estava implorant lo patrocini de la Mare de Déu del Carme, no rebé dany algun y, com estava lligat ab lo altre, caygué en terra com los demés. Lo ofegava la sanch dels seus companys morts, per lo que se mogué un poch. Vehent assò, los francesos tornaren allí y ab gran fúria descarregaren sobre ell moltas escopetadas, ab las quals, avent-li llevat un ull y avent-li fet moltas feridas, y pensant los enemichs que ja era mort, lo deixaren. A poch temps se acercà a ell Pere Lluís, masober de dita heretat, y digué que no se mogués fins que lo avisàs. Martxaren los francesos, tornà allí Pere Lluís, y avent-lo deslligat, se alçà ab gran brio, donant las gràcias a la Verge SS. del Carme per lo benefici tan gran que avia rebut. Consta de l’acte que de aquest succés se prengué en la dita vila de Llagostera. Visqué dit Nicolau molts anys y anava per lo món portant lo sobredit cas pintat en una tauleta, en memòria del benefici li avia fet la Mare de Déu del Carme.
[Mercè GRAS,
historiadora i arxivera]
Castell Interior 