El títol ho vol dir quasi tot perquè amb “tot” seria massa llarg.
Una primera data: 17 de juliol de 1794. La segona: 27 de maig de 1906. I la tercera, l’avui de l’escriptura i el de la publicació.
La casualitat s’ha presentat (14 juliol 2014) en la catalogació d’uns textos manuscrits del canonge vigatà Jaume Collell (1846-1932). L’aparició de l’autògraf, inesperada, no demana més explicació que celebrar-la i retornar de l’oblit uns goigs que s’adiuen a l’anyada teresiana. A l’Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic, doncs, es conserven els cinc fulls molt groguencs, 220 × 160 mm, amb la lletra negra i clara de Collell. També, d’aquests goigs, l’Arxiu en conserva un exemplar imprès a Vic, als tòrculs de la vídua de Ramon Anglada, amb un fotogravat de l’impressor que treballava a Barcelona, Josep Thomàs i Bigas. Els versos fan la lloança de la carmelitana Teresa de Sant Agustí, priora del Carmel de Compiègne, i de les altres quinze monges que a la Place du Trône de París foren guillotinades el 17 de juliol de fa dos-cents vint anys (a la Viquipèdia trobareu el nom civil i l’edat de totes). En ocasió de la beatificació l’any 1906, J. Collell va inspirar-se i avui podem rellegir casualment i en escaiença els goigs que va escriure.
Primeries del s. XX. La presència carmelitana torna a ser viva uns dies gràcies a l’avinentesa religiosa solemne. Per millor celebrar-la i en exaltació del seu significat, el nostre canonge, activista i poeta reconegut de la Renaixença, revestit amb la modèstia d’un poema popular i simple com ho són gairebé sempre uns goigs, s’apunta a la capçalera de la brillant creació literària i musical que en el segle XX ha brollat d’aquell fet històric. Memòria esbalaïda (què no fa la rigor d’una idea absoluta?), admirada (què no fer davant de la fermesa en una fe?) de quan manava Robespierre (el citem, no el jutgem), de quan pel Terreur sagnant calia salvar la nova França dels enemics certs o suposats (constatem, no historiem).
En efecte, Gertrud von Le Fort va escriure la novel·la Die Letzte am Schafott (L’última del patíbul), obra publicada el 1931. Després vingué Dialogues des Carmélites, obra adaptada al teatre el 1949 de Georges Bernanos (a Barcelona el 1964 se n’edità la traducció catalana), originada per una petició que li féu el dominicà escriptor i cineasta francès Raymond Léopold Brückberger i que no va poder convertir-la en pel·lícula fins al 1960, feta conjuntament amb Philippe Agostini. El 1957 l’òpera de Francis Poulenc, amb text del mateix G. Bernanos. El 1984 Pierre Cardinal, sense variar-ne el títol, en crea un telefilm. “La força vital del poema o de la prosa que es vol elucidar, el seu poder de resistència al temps, continuarà íntegre”, escriu Georg Steiner a Errata. An examined life. Ara aquest poder ens apropa el fet llunyà i ens en dóna un sentit per retenir-lo un poc o deixar-lo passar (indiferents fins potser a les belleses de l’art): novel·la, drama, òpera, cinema, goigs que ens retornen la guillotina i el cant d’unes monges, violència i serenor.
A distància dels fets, memorant-los, gosem discretament, doncs, avantposar a grans textos i a bells pentagrames els goigs escrits pel canonge Collell. En presento la transcripció del manuscrit ajustada a la normativa actual, llevat d’algun mot (relíquia del temps o exigència mètrica), per a una lectura encuriosida en escaiença d’una data i arran d’una casualitat. I també, per a qui ho vulgui, deixo la pregària llatina, testimoni de religiosa devoció.
(Nota: potser un altre dia s’hauran de comentar.)
+ Goigs en llaor de les Beates Màrtirs
Carmelites Descalces de Compiègne
guillotinades a París lo dia 17 de juliol de 1794
beatificades per Pio X lo dia 10 de juny de 1906 [sic]
Flors hermoses del Carmel que segà la guillotina: Feu que a la gràcia divina lo nostre cor sia fiel.
Com un volcan, espantosa, l’impia Revolució assolà la Religió de França en la terra hermosa, destruint també furiosa los bells jardins del Carmel: &
Setze esposes del Senyor santes filles de Teresa, a Compiègne foren presa del Tribunal del Terror; no desmaià son valor davant del jutge cruel: &
De l’hàbit carmelità se veuen, ai!, despullades i a París són transportades per fer-les guillotinar; l’esperver espera ja les colomes sense fel: &
Les acusa el tribunal de viure en comunitat, d’observar la castedat i amar un Déu immortal; no pot sofrir vida tal lo sectari de Luzbel: &
A tan vils acusacions respon amb gran enteresa la priora, sor Teresa, amb altíssimes raons; de ses fermes conviccions dóna testimoni fiel: &
La sentència ja han oïda i és la sentència de mort; per elles la millor sort és donar per Déu la vida; lo seu Espòs ja les crida a les delícies del cel: &
Una a una, sens temor, pugen a la guillotina cantant la Salve Regina i el Te Deum amb fervor; no gaudiria millor sortint d’Egipte, Israel: &
La darrera de morir fou la priora animosa que la palma sanguinosa de totes vol recollir; en ella es veu resplandir del gran Elies lo zel: &
Puix de l’altar los honors vos ha dat l’Iglésia santa a qui vostres glòries canta doneu-li mercè i favors; que mentres som viadors de la fe ens guie l’estel: &
TORNADA
Puix escalàreu lo cel pujant a la guillotina: Feu que a la gràcia divina lo notre cor sia fiel.
V/ Gloria et honorem coronasti eas Domine R/ Et constituisti eas super opera manuum tuarum
Oremus
Deus qui ob invictam in tuo amore constantiam, Beatam Theresiam et socias ejus de vertice Carmeli ad martyrii coronam vocasti: tribue quaesumus ut tibi fideliter servientes, ad contemplandum speciem tuae celsitudinis perducamur. Qui vivis et regnas in saecula saeculorum. Amen.
Lo Iltrm. i Rvm. Sr. D. Josep Torras i Bages, Bisbe de Vic, concedeix 50 dies d’indulgència als qui devotament llegiran o cantaran aquests Goigs.
Castell Interior 
Un pensament sobre “Uns goigs en escaiença i casualitat”