Maria Rosa Filella, zeladora de Pluja de Roses i voluntària amb les persones sense llar
La Maria Rosa és una de les voluntàries més antigues del Centre Obert Heura, a Barcelona. Allà ens vam conèixer i allà se’m va acudir fer-li aquesta entrevista en veure que, d’ençà que jo escrivia a la revista, me la deixava silenciosament al meu calaix de coordinació. Amb la Maria Rosa hem compartit molts moments amb les persones usuàries del Centre, però poques paraules, perquè ella és de poc parlar i de molt fer, i sobretot de molt escoltar. Per no oblidar-se de res important, quan l’entrevisto, porta un paperet escrit amb quatre notes, que poc li calen perquè és clara i concisa i sap el que vol, no té pèls a la llengua i defensa la seva llibertat per damunt de tot. Filla de Torres de Segre, la seva vida i el seu parlar estan molt lligats a les terres de Lleida, que va deixar als vint-i-quatre anys per venir a viure a Barcelona. Aquí va entrar a la JOC i la formació que va rebre la va fer tocar de peus a terra. Ens trobem a xerrar a la rerebotiga del Centre, un espai més o menys silenciós, però alterat ara i adés pel brogit de la sala i les anades i vingudes d’altres voluntaris. La Maria Rosa no s’immuta i segueix desgranant el seu sentir amb la senzillesa del seu viure.
Com va ser el primer apropament a les persones sense llar?
Jo anava un dia per les Rambles de Barcelona i un noi em va demanar diners per a un cafè amb llet. Jo li vaig dir que no li donava els diners, però que l’acompanyava a prendre’l. Em va dir que allà no li voldrien donar, que havíem d’anar a un lloc més amagat. A mi em va estranyar molt que fos així i no li vaig fer cas, i hi vam anar. El noi portava un entrepà i vam demanar un cafè i, efectivament, li van dir que no. El cambrer em va dir: “A vostè sí que l’hi dono, però a ell, no”. A mi em va saber molt greu, i vaig estar a punt de muntar un escàndol, perquè quan una cosa no m’agrada ho haig de dir, però vaig pensar: “A veure si acabarem a chirona!” Vam anar a altres cafeteries i tampoc no ens el van donar. Vaig veure que era veritat el que deia i li vaig donar els cèntims per al cafè amb llet. És molt fort! Això va ser el que em va decidir a fer un voluntariat amb la gent del carrer.
Una altra persona li hauria donat els diners i prou, en canvi tu no vas tenir cap vergonya…
A mi quan una cosa no m’agrada, l’haig de dir. Sóc molt independent; amb vint-i-quatre anys ja vaig venir sola a viure a Barcelona. A casa meva tots ho som, d’independents. La llibertat personal per a mi és molt important. La persona és lliure de fer el que cregui que ha de fer, sense fer mal a ningú, és clar.
El teu primer voluntariat va ser a la Fundació Arrels.
Sí, perquè resulta que hi havia una monja a la meva parròquia de Santa Eulàlia que hi anava i em va animar a mi a anar-hi, i allí vaig començar a fer de voluntària, primer a la sala d’estar i després al refugi. A Arrels hi havia un parell de voluntàries que estaven també a Heura i vaig venir cap aquí. És com una atracció que sento cap a aquestes persones, com si fóssim imants: ells m’atreuen i jo els atrec a ells. Si algú demana diners pel carrer, sempre ve cap a mi, no sé què em passa.
I ara estàs al Centre Heura, què hi fas?
Estic a la sala, al rober, i també a l’equip de carrer. Amb una altra voluntària sortim un cop a la setmana i anem a visitar persones que viuen al carrer, els fem una estona de companyia i els expliquem què fem al Centre, per si volen venir-hi. Fer equip de carrer a vegades és molt dur, perquè si no els coneixes has de començar des de zero, però com que vaig amb aquesta voluntària, les dues ens donem suport, i quan veus que després vénen al Centre és un èxit, perquè es poden dutxar, canviar de roba i rebre atenció social. M’agrada el grup de carrer perquè és el més tirat del món, però jo penso que si estigués al carrer i no em volgués ningú, certament no m’importaria anar bruta o neta. Nosaltres no defallim, insistim molt. Amb un sol dia no n’hi ha prou, però després de temps que veuen que ens preocupem per ells, al final vénen. I quan vénen aquí, és que alguna cosa se’ls desperta. Estan molt cansats de tot, però vénen a veure què passa. Els representa un esforç, però és important.
No et fa por adreçar-te a aquestes persones?
Aquí m’he deixat anar. Em resulta fàcil. No tinc cap por. Normalment amb la gent sóc bastant crítica i tallo bastant si no m’interessa, però amb ells no, m’ho passo molt bé. Ells ja m’esperen i jo els espero a ells.
Què n’aprens?
A donar gràcies, cada dia, a Déu. I penso que si he fet feliç a aquesta persona una estona, l’he fet riure, doncs, ja en tinc prou; que s’hagi trobat bé, acollida, estimada. Fer-los oblidar les misèries, la crua realitat, que quan se’n vagin pensin que demà poden tornar, perquè són volguts. Jo tinc la mania de tocar-los, sempre els toco, penso que si algú et toca es crea un vincle, ets més proper.
Per què ho fas tot això?
Perquè sóc cristiana…
Ja, Maria Rosa, però hi ha molts cristians que no volen saber-ne res, d’aquestes persones, i se n’aparten…
Si tu llegeixes l’Evangeli, sempre et parla de tot això, dels més pobres. I jo no ho faig per caritat, ho faig per justícia. Si ho fas per caritat, tot et pica. I si ho fas per justícia, és diferent. Jo no he fet res per tenir, doncs, per què jo sí que tinc i ells no? Senzillament, perquè les coses m’han vingut rodones, però podrien haver-me vingut quadrades!
La meva sensibilitat cristiana em fa adonar del sofriment dels meus germans més necessitats, i com deia santa Tereseta: “S’ha de veure Jesús en les ànimes -i jo afegiria: i en els cossos- d’aquest germans”. En les ànimes i en els cossos, perquè els tenen bastant atrotinats.
A l’Evangeli de Lluc (Llc 2, 1-14) diu que Jesús va néixer a la intempèrie, o sigui que va ser el primer “sense sostre”.
Com veus la crisi que estem patint?
Aquesta crisi ens farà replantejar el nostre sistema de vida, ens farà ser més austers i saber compartir més.
La teva història personal està molt lligada a la figura de santa Teresina, oi?
Mira, des que tinc ús de raó he vist a casa meva, o a casa de familiars, la revista Pluja de Roses. Jo sóc de Torres de Segre i santa Tereseta sempre ha estat una santa molt lligada a Lleida. Quan era petita, em cridaven molt l’atenció les zeladores, que eren les persones que anaven un cop a l’any per les cases a cobrar la subscripció a la revista, perquè pensava que aquestes persones estaven més lligades a la santa, més a prop d’ella. I ara, ja de gran, va sortir l’oportunitat de ser zeladora, i ho sóc de quatre pobles: de Sant Joan Despí, L’Hospitalet i de dos pobles del Maresme. Ho faig amb tota l’estimació, ja que la majoria de persones són grans i no estan per ingressar els diners al banc. Elles ja m’esperen i totes em diuen que santa Tereseta és per a elles una gran santa, i me n’expliquen coses i xerrem una estona.
Digue’m una frase que t’agradi de santa Teresina.
Una frase que em crida molt l’atenció és la de la confiança en Déu. Ella diu: “en el bon Déu”, i ningú no l’anomena així, almenys jo no ho he vist escrit enlloc. Aquesta frase em va impactar, perquè nosaltres diem Déu, però ella diu: el bon Déu, tot i que també en va passar de coses! A mi el que m’impressiona és la confiança, perquè de vegades no en tinc, sóc desconfiada, i ella, no tan sols té confiança, sinó que la té en el bon Déu.
[Laia DE AHUMADA]
Publicat a Pluja de Roses, 643 (2012)
Castell Interior 