L’havien destinat a fer de vicari –onze mesos passats de quan als seus vint-i-cinc anys havia estat ordenat de capellà– a Vinyoles d’Orís. Era un poblet amb rector carlí que aviat se’n va anar a la guerra deixant-lo plantat enmig dels feligresos, i a l’entremig perillós dels escamots dels uns i els altres en aquell racó de la Plana de Vic. El 8 de setembre de 1871, el jove mossèn Verdaguer escrivia al seu amic Marià Aguiló: “demà me’n vaig a començar vida de vicari […] després d’haver cantat [i.e. celebrat la missa primera] i complert les obligacions del ministeri me quedaran algunes estones que aprofitaré […]”. Així va actuar: féu front a les circumstàncies i va trobar temps per continuar omplint de versos una llibreta que havia dut des de can Tona –la masia on residí durant els seus anys d’estudiant al seminari. S’adonà que no n’hi havia prou amb els escassos sermons d’aleshores. Molt millor cosa seria fer càntics a Jesús i a Maria i als sants i recordar als feligresos, amb música –amb tonades de cançons populars–, el catecisme, com per exemple els manaments de Déu i les virtuts cristianes. Va fer-ne i alguns va estampar-los en fulls solts; hi anotava: “Per cantar amb la tonada de…”
En aquesta llibreta, que ens ha pervingut, hi ha els primers versos teresians.
Un forma part d’un càntic de catequesi dedicat a la virtut de la puresa que el poeta personifica i, així, li parla i, a la vegada, crida l’atenció de qui el canta o llegeix. El publicà, tanmateix, vuit o nou anys més tard, el 1880, en una revista, amb el títol “La puresa” i el 1889 en el llibre Càntics. Col·lecció de càntics religiosos pel poble. L’ha presentada, la puresa, duta per mans d’àngels a la terra, i a la tercera estrofa li diu:
Per sant Francesc traus roses d’un esbarzer, i a sant Tomàs li poses nevat cinter; clau del pit de Teresa, de Lluís flor. Lliri blanc de puresa,
floreix-me al cor.
El poeta recull dues tradicions piadoses referides a sant Francesc d’Assís i a sant Tomàs d’Aquino. Aquell, temptat un dia, va llançar-se a un esbarzerar i, és clar, el punxam treu sang del cos esgarrinxat… i oh! es desclouen roses oloroses vermelles a la romeguera malmesa pel pes i caiguda de Francesc. Aquest, Tomàs, quan li entra a l’habitació una noia de bellesa rutilant enviada pels seus germans, agafa un buscall de la llar encesa i la fa fugir esverada… i oh! davalla del cel un àngel i el cenyeix amb cinturó perlí. De sant Lluís Gonzaga recorda que les estampes el presenten amb un lliri blanc a les mans, metàfora de la virtut, el lilium candidum dels entesos botànics –o recorda el llibret estampat a Vic el 1861, Viva Jesus. Novena devota á honra de san Lluis Gonzaga patró de la joventut y especial protector dels joves dels coros de Maria Immaculada per alcansar la virtut de la puresa y un felis acert en la elecció del estat, etc., etc. Oh! de la santa, la puresa és la clau del seu pit. Els ulls del poeta veuen més enllà de les imatges i les seves orelles escolten altra veu que no la de llegendes edificants. Sap, si ho diu, darrere d’un pit com un pany obert amb clau de puritat, sap d’un cor…
Un altre (exactament una estrofa de sis) aparegué en un full volander, “Cobles de l’amor de Jesús, al ayre de les Missions”, això és: cantable amb una de les melodies populars de quan als pobles es celebrava una “santa missió”. El 1889, exactament disset anys després, el càntic amb aquesta estrofa també s’estampà al llibre Càntics, ara sota el títol “Amar o morir”.
La setena i última estrofa fa així:
Si com a Teresa, serafí d’amor, m’apuntàs al cor una fletxa encesa; si em tornàs ferir a fins a expirar.
Morir o amar,
amar o morir.
El novell vicari no es limita a fer versos a la lloable virtut, no. En fa altres per a finalitat superior. No tot ha de ser lliçons de via purgativa –arrencar vicis com males ortigues– o proposta de bons costums. També hi ha d’haver un convit a la vida mística. Sí, tal com sona: vida mística tot i que no passi de molt sentiment i delejada vivència. I si al poble li va gran el desig que canta amb nova lletra, ell, el mossèn que l’ha dictada, ho escriu per a si mateix, i ho paladeja, ho vol i ho somia… oh! si, com Teresa, ell també fos fletxat fins a la pèrdua de vida per amar, que amar sense morir d’amor és no tenir l’amor que mata per viure encès amb foc de serafí…
Són els primers versos teresians de Jacint Verdaguer. Són dos pams de caminoi per on, si ens hi endinsem, descobrirem pas a pas el camí que el poeta fa mesurant mètrica i llimant rimes perquè l’empeny el desig romàntic d’un amor absolut; perquè el mossèn desitja avançar i acréixer un desig de perfecció que el meni a l’amor diví. Teresa de Jesús esdevindrà, en aquesta fatigosa caminada, una mena de molló al llarg dels anys, de tant en tant visible en els poemes, de tant en tant cercat en l’íntima foscor que el mantindrà tens en la seva aventura religiosa. Si com a Teresa… una fletxa encesa… “a fins a expirar”…
Els primerencs versos, més aviat em sembla que no eixien únics de la ploma del jove poeta. N’hi ha uns altres que d’alguna manera també fan pensar en la monja del Carmel… Ens ha arribat igualment una llibreta encara més antiga, anterior als seus anys de vicari (avui: ms. 370 a la Biblioteca de Catalunya) on, per exemple, hi ha l’esborrany d’un poema amb el títol “Jesús a l’ànima”. El qui fou condemnat i acabà amb el pit esvorancat en la creu, parla del seu cor ferit a l’ànima (la del poeta?) però amb versos on la punyida de la llança és, diria, més feble:
troba son niu l’oreneta me l’ha obert amb la segeta, la segeta de l’amor.
I si escric el nom de Teresa, la “segeta” em fa pensar en el seu cor; i diu la veu de Jesús:
si d’amor estàs ferida, jo amb amor te goriré…
I uns altres versos encara en boca de Jesús que parla a l’ànima:
sobre ton cor escriuen àngels de Déu lletretes d’or que diuen: “ton cor és meu”.
Em pregunto si l’”ànima” d’aquests poemes no fa la rateta a la de Teresa…
Castell Interior 