Amb aquest cinquè poema ens situem a l’any 1882. El del tricentenari de la mort de Teresa de Jesús.
Si l’any 1881 Verdaguer va escriure versos teresians per a un retaule de sants al Sagrat Cor de Jesús, l’any següent, “La mort de Santa Teresa”.
Penso i sostinc que és aquest el gran poema teresià de Verdaguer. Els anteriors el preparaven. Els posteriors seran esquerdissos d’aquesta obra o una voluta de fantasia barroca un del 1895.
Aquest poema és datat a Vic tres dies abans de la festa de la santa. Potser aquell en què rebé una carta datada dos abans, és a dir, el dia 10 d’octubre, de mossèn Enric d’Ossó i Cervelló, a qui ja coneixem des de la peregrinació al monestir carmelità d’Àvila, a Castella, el 1877. Li escriu:
Muy S. mío y amigo: Viva Jesús y su Teresa en su enamorado hijo Verdaguer […] Necesitamos, mi buen amigo en Jesús y su Teresa, unas cuantas hojitas o poesías dedicadas a S. Teresa, para cantar y repartir en la peregrinación teresiana a Montserrat con motivo de inaugurar el altar de cedro que las hijas de María y de Teresa consagran al Serafín del Carmelo. Hágalo en catalán, mi buen amigo, y así como V. ha sido el cantor del Serafín de Asís [aquell any era el setè centenari del naixement de sant Francesc], séalo, más razón hay, del Serafín del Carmelo, toda vez que es española, y casi diría catalana, pues Cataluña ha sido con la Archiconfradía teresiana […] la que ha despertado y avivado este grande fuego. (Epistolari Jacint Verdaguer)
El poema es publicava a La Veu del Montserrat i a La Ilustració Catalana el dia 14.
La mort de santa Teresa
Agonitzant en son llit
està la mare Teresa,
abraçadeta a la creu
com amb l’arbre fort una heura:
–Senyor meu i amat Espòs,
lo fil de ma vida es trenca,
la que sempre us ha enyorat
és hora ja de que us veja!–
L’ha sentida son Espòs,
baixa del cel a la terra,
les paraules que li diu
totes són de vida eterna:
–Vine, aimada del meu cor,
alça el vol, coloma meva,
l’hivern ha passat per tu
i arriba la primavera,
arriba el temps de les flors,
tu, que fores la més bella.–
Les monges del monestir
totes ploren de tristesa,
sinó una que n’hi ha
de colzes a la finestra,
que sent la veu de Jesús,
dels àngels la canticela,
l’aleteig de serafins
i suau trepig de verges.
Veu passar a cents, a cents,
los sants amb nevada vesta,
i els martris a mils, a mils,
amb vestidures vermelles.
Encara en baixen del cel
quan Jesús entra en la celda,
lo sol no surt tan hermós
darrere l’alba serena.
Per l’aimada del seu cor,
que aviat lo cel comença!
–Vine ja, –li torna dir–,
alça el vol, coloma meva.–
S’hi acosta tot amorós,
com a una rosa l’abella,
i a un bes d’amor de Jesús
expira santa Teresa.
Vic, 12 octubre 1882
Quantes coses es poden dir! Verdaguer reprèn la forma de romanç, aquella que és narrativa, popular en heptasíl·labs, melodia de versos amb la mesura tradicional de la terra. Si un romanç va ser el primer poema, aquell del desposori místic de la noieta castellana, ara ho és el que ens conta com fou la seva mort. Si era un romanç també el segon i ho seran quatre dels poemes posteriors, aquest n’és el central i brodat de cap a cap. La rima es limita al joc accentual amb terminacions masculines els versos senars i femenines els parells; no hi ha semblances vocàliques, però sí un vocabulari tan simple i unes imatges tan riques que sembla impossible conjuntar riquesa i simplicitat.
Si al poema primer hi ha el diàleg inicial dels dos enamorats, aquí, el darrer; si allí l’encetava Jesús, aquí Teresa; si era el tempteig quasi adolescent: –com te dius?; –jo em dic; –t’estimo; –per tu faria un cel; “quedaba con unos efectos tan grandes que, con no haber en este tiempo veinte años, me parece traía el mundo debajo de los pies” (Vida 4,7). Ara és el diàleg de pocs mots, reposat en la seguretat d’un camí fet i un final curull d’aquell somni juvenil. Quina diferència en el parlar! Fixeu-vos-hi: “dolceta amor”, “Jesuset”, “angelets” en aquell dia llunyà; avui, quan ella ja té seixanta-set anys: “amat Espòs”, “enyorat”, “aimada”, “vine”. S’ha fet gran l’adolescent, la joventut ha granat. L’Espòs baixa a cercar-la recitant uns versos… Verdaguer no deu atrevir-se a simular-los amb els seus, amb els mots que podria treure de la més replena sitja de llengua catalana del seu temps, la que havia omplert de la gleva ausetana. No, no s’atreveix i posa en boca de l’Espòs mitja dotzena de versos d’un llibre bíblic, del més gran poema eròtic que mai no s’hagi escrit, el Càntic dels càntics. Murri poeta de pagès, no plagia, no, ni copia. Tradueix al seu aire (el seu subconscient) els versicles. Els sap en llatí i fan així:
Surge, propera, amica mea,
Columba mea, formosa mea, et veni.
Iam enim hiems transit;
imber abiit et recessit.
Flores apparuerunt in terra nostra.
Ecce tu pulchra es, amica mea! Ecce tu pulchra es! (Ct 2,10b-12a i 1,14a)
Temptem-ne la literalitat (a ratlla seguida): “Alça’t, cuita, amiga meva, coloma meva, bellesa meva, vine. Ja del cert l’hivern ha marxat; la pluja ha passat i s’ha allunyat. Les flors han aparegut en nostra terra. Heus ací, tu ets bonica, amiga meva!, heus ací, tu ets formosa!”. Lector, compara i paladeja la versió a l’aire de Verdaguer.
L’Espòs baixa content, l’agonitzant està contenta, les monges ploren de tristor… menys una, “de colzes a la finestra” (v. 22), d’esquena al quadre alegre-trist, de cara al cel de fora, els ulls gronxant-se en un mar d’espigues, saltironant per un guaret, lliscant damunt terra llaurada de Castella… ves a saber! I la meva fantasia veu la germana de Dalí amb els ulls perduts sobre les ones, absorts en un blau llis enllà d’un tall de costa marina… ves a saber! indiferent al meu mirar-la. Un altre quadre. Aquest d’un pintor. Aquell d’un poeta. Hom ha escrit que el dels pinzells empordanesos és la descripció d’un món dual: a l’esquena de la noia, l’aquí amb la foscor terrena; enllà de la finestra, la llum i la tranquil·litat celeste; la figura, la noia, des del món de baix somia un món de dalt. Però en el quadre aquell de la inspiració i el llapis vigatans, la monja a la finestra no somia –això ja ho fa el poeta– sinó que veu i sent…
Llegim i percebrem…
Per exemple, què hi descobrirem recombinant les rimes del poema? Es tracta d’una rima vocàlica i encara sense tenir en compte l’obertura del fonema, com si totes les “e” i les “o” es pronunciessin iguals. Però deixem la veu declamadora (sense ésser pronunciats, els versos deixen de ser-ho) per una vegada i fixem-nos en l’escriptura. Aplegarem vint-i-dues rimes en “e” que, ordenades, resten closes entre la segona i la darrera fetes amb una paraula repetida: “Teresa”. Les que ho són amb la vocal “i” ens porten a un “monestir” on hi ha un “llit” de moribunda que té a l’espona l’estimat que li “diu” i torna a “dir” envoltat de “serafins” i sants, màrtirs i verges a “mils”. La rima en “a” es limita a la monja que es mor i confessa al seu amor, que ja n’era hora perquè han estat massa els anys que l’ha “enyorat”; i l’altra, a una altra monja que “hi ha”, però com aliena al que passa a la cel·la, abocada a la finestra on contempla, sent i entén, tanmateix, el sentit de l’enyorament en percebre les paraules pronunciades per l’estimat de la religiosa a les portes de la mort i que gràcies a ella nosaltres les podem saber! Quines són? Les que trobem en les rimes en “o”: l’”Espòs” (dues vegades!) “hermós” que en temps de “flors” ve a cercar “amorós” l’estimada del seu “cor” (dues vegades més!). Només en falta una, la rima en “u” (també dos cops) en igual paraula “Jesús”. Les repeticions: ens hi hem fixat bé? Si quan una cosa la repetim la carreguem d’èmfasi i per tant de més importància i de major sentit, ara repetim nosaltres les paraules que el poeta ha duplicat en la sanefa de la rima: “Teresa”, “Jesús”, “Espòs”, “cor”.
Si tot això ho empesquem fitant només les rimes sense entretenir-nos amb la més abundosa, la feta amb “e”, què no ens dirà el poema enter!
“Alça el vol, coloma meva” (v. 38) són les darreres paraules que diu Jesús… “sub columbae specie purissimam animam Deo reddidit” (‘sota espècie de coloma va retornar l’ànima puríssima a Déu’), llegia el Verdaguer mossèn a l’ofici de matines cada 15 d’octubre… i recordaria la coloma del Càntics dels càntics… i el poeta no va acontentar-se amb un altre fragment del Breviari, “et arbor arida, cellae proxima, statim effloruit” (‘i l’arbre àrid, pròxim a la cel·la, a l’instant florí’), per acabar el seu poema. No. Massa poc original un arbre que floreixi a la tardor. Havia de ser una novetat no imaginada encara per a la fi de Teresa: “i a un bes d’amor de Jesús” expirava. Ho va rubricar a Vic el 12 d’octubre de 1882.
[Joan REQUESENS I PIQUER]
Castell Interior 