Francesc Espinet va néixer a Perpinyà cap al 1504. El seu pare era devot del convent de la Concepció dels carmelites de Perpinyà, on Francesc va vestir l’hàbit carmelità quan era un nen de deu anys. Possiblement ja devia existir alguna vinculació familiar amb l’orde de la Mare de Déu del Carme, perquè al llarg del segle XV podem trobar-hi diversos religiosos amb aquest mateix cognom. L’any 1622 consta que un religiós anomenat fra Joan Espinet impartia la filosofia al convent del Carme de Vic.
La historiografia del Carmel descalç va estrafer el cognom Espinet pel de “Espinel”, tot i que en la biografia que incorpora Francisco de Santa María se l’arriba a designar fins i tot com “Esmenda”. Al Carmel calçat, en canvi, l’hem trobat anomenat Vicenç Espinet, potser per similitud amb l’autor castellà Vicente Espinel.
Fra Francesc, després de professar com a carmelita, viatjà a Roma en tres ocasions per diferents afers, i patí diversos infortunis pel camí, un d’ells un naufragi que el menà fins a València.
Segurament passà a la província de Castella, ja que la darrera vegada que anà a Roma, en 1567, fou per obtenir llicència per a la fundació del col·legi carmelità de Nuestra Señora del Carmen a Alcalá de Henares, del qual fou el primer rector. A Alcalá va conèixer alguns dels religiosos que formarien part del primer Carmel descalç.
Isabel de Santo Domingo (1531-1623), una de les primeres deixebles de Teresa de Jesús, priora de diferents convents de la reforma i fundadora del convent de San José de Saragossa, va deixar una breu relació sobre l’anada de fra Francesc Espinet a la fundació de Pastrana (1568) per conèixer en persona santa Teresa i la reforma:
Yo quise (dize) viniesse con nosotras un religioso del Carmen, que sabía tenia vuenos deseos de passar a esta Orden, que nos dezía Missa, y confessava. Y era buen letrado, y de harta humildad y mortificación. Llamávase Fray Francisco Espinel, y en esta Orden se llamó de la Concepción. Él vino de buena gana, que desseava tener por vista más noticia. Llegados a Pastrana, el buen Padre se consoló de ver a los que acá halló, y assí concertamos fuesse a traer licencia del Provincial para passarse acá. Assí lo hizo, y vino con tanto espíritu y contento que trabajava harto, y en aquellos principios era todo menester. Confessava en el Convento y a nosotras. Predicava y iba también a los lugares de al rededor a esto mismo, y hartas vezes con rezio tiempo, y descalço del todo, y a vezes, por venir a tiempo que nos pudiesse confessar, caminava de noche. Ni por esto faltava a la penitencia, que era grande el rigor que consigo tenía, y su comida lo más ordinario era yervas con el pan, quando no era solo, que hartos días no avía qué comer otra cosa: otros algún poco de abadejo, y por gran regalo alguna culebra de las montesinas, si en el camino las topava. Y era tanta su humildad que en todo esto no le parecía hazer nada. Permitió Dios darle una persecución de muchachos, que le apedreavan a los pies, y a vezes le herían mal, y no vi en su ánimo género de impaciencia. Dávame a mí pesadumbre, y no sé como dixe que lo avía de avisar al Governador, o cosa assí, y me dixo no lo hiziese, que ellos se cansarían. Y si era en todo tan grande su virtud y exemplo, el se dio tan buena priessa que se lo llevó Nuestro Señor al Cielo en pocos años. (Francisco de Santa María, Reforma de los descalzos, I, p. 702)
Francesc Espinet ingressà al Carmel descalç de Pastrana l’any 1569 amb el nom en religió de Francesc de la Concepció, la devoció que l’acompanyà des d’infant.
La seva experiència recent en la fundació del convent-col·legi dels carmelites de l’antiga observança el convertia en la persona idònia per encarregar-se de la fundació d’un nou col·legi per als estudiants del Carmel descalç, el de San Cirilo Constantinopolitano, també a la ciutat universitària d’Alcalá de Henares, on s’acabaren assentant una vintena de col·legis de regulars.
Curiosament, l’any 1570 va adquirir, per segona vegada, el mateix immoble que havia comprat pocs anys abans per bastir-hi la seu del col·legi dels calçats. El patró de la fundació va ser el portuguès Rui Gomes de Silva, príncep d’Èboli, un dels primers benefactors dels descalços, i sant Joan de la Creu en serà el primer rector.
Aviat se li encomanaren tasques de govern conventual, i l’any 1572 va ser elegit prior del convent de Mancera, càrrec que va ocupar fins al 1575, quan va ser succeït per un altre carmelita descalç català rellevant de primera hora, Joan de Jesús Roca (1544-1614), a qui ja devia conèixer a la Universitat d’Alcalá de Henares.
El 1575 va ser designat prior del convent de la Roda (1575), on va coincidir amb una figura religiosa del seu temps, la catalana Caterina de Cardona (1519-1577), anomenada la venerable Cardona. Caterina, després d’una vida intensa, havia estat la preceptora de Rui Gomes de Silva i va viure amb els prínceps d’Èboli a Pastrana fins que, el 1562, la seva voluntat d’eremitisme radical va dur-la a fugir del palau dels prínceps per anar a viure en solitud i penitència a la cova de la Roda. El coneixement de la reforma descalça i la seva voluntat d’esdevenir fundadora d’una comunitat masculina, van impulsar-la a vestir l’hàbit dels frares descalços a Pastrana l’any 1571, en presència dels prínceps d’Èboli i el cinquè duc de Gandia, Carles de Borja i Castro, que estava casat amb una altra dona de la branca valenciana dels Cardona, Magdalena de Centelles Riu-sec i Folc de Cardona, comtessa d’Oliva.
Si Joan de Jesús Roca relatava en una relació les seves converses en català amb la venerable Cardona, és d’imaginar que el nord-català Francesc Espinet i la catalana Caterina, per bé que resident durant anys a Itàlia, també parlarien en català en la intimitat.
Fra Francesc va romandre sis mesos a la Roda, fins que Jerónimo Gracián de la Madre de Dios el va destinar, a principis de 1576, com a confessor al convent de Malagón, perquè les religioses manifestaven estar “necessitadas de consuelo, fatigadas de escrúpulo y dudas, por no tenir frayle descalço de la Orden con quien confesarse”, i per expressa petició de Teresa de Jesús, que l’apreciava molt, i de Luisa de la Cerda, senyora de Malagón. L’historiador Francisco de Santa María descriu la carta de Teresa de Jesús a Luisa de la Cerda:
Han tenido todas acá por tan gran ventura darles tal confessor (que le conocen) que se espantan, y yo también. Que no sé como lo guió el Señor, creo para el bien de las almas de aquel lugar, según el provecho dizen haze. Y assí lo ha hecho donde quiera que ja estado. Crea V. S. que es varón de Dios. (Francisco de Santa María, Reforma de los descalzos, I, p. 706)
Després d’un any a Malagón, a principis de 1577, i havent-se negociat la restauració del convent de la Peñuela, Jerónimo l’envià com a prior d’aquella casa. Dos anys després, el 1579, anà a fundar el col·legi de Baeza en companyia de sant Joan de la Creu. Va morir a l’Hospital de Baeza l’any 1579.
Cosme de Villiers refereix que deixà escrits uns sermons i uns opuscles ascètics. Latassa atribueix a Jerónimo de San José una extensa i laudatòria nota biogràfica de Francesc Espinet, que intitula Vida del bendito P. Fr. Francisco de la Concepción, natural de Cataluña, que segurament seria aprofitada per Francisco de Santa María en el primer volum de la Reforma de los descalzos.
Bibliografia
CASADO ARBONIÉS, Manuel; CASADO ARBONIÉS, Francisco Javier, Historia y proyección en la Nueva España de una institución educativa: El Colegio-Convento de Carmelitas Descalzos de la Universidad de Alcalá de Henares (1570-1835), Alcalá de Henares: Fundación Colegio del Rey, 2002.
FELIU DE LA PEÑA, N., Anales de Cataluña, Barcelona, 1709, p. 212.
FRANCISCO DE SANTA MARÍA, Reforma de los descalzos de nuestra Señora del Carmen de la primitiva observancia, I, Madrid, 1644, pp. 697-716.
HIGINIO DE SAN JOSÉ, “Ensayo bio-bibliográfico y notas”, dins JERÓNIMO DE SAN JOSÉ, Genio de la Historia, Vitoria: Ediciones El Carmen, 1957, p. 81.
MOLINER, José María, San Juan de la Cruz: su presencia mística y su escuela poética, Madrid, 1991.
SILVERIO DE SANTA TERESA, Historia del Carmen descalzo en España, Portugal y América, VII, Burgos: Monte Carmelo, 1937, pp. 160-168.
VELASCO BAYÓN, Balbino, Historia del Carmelo español, Roma: Institutum carmelitanum, 1992, pp. 107, 110.
VILLIERS, Cosme de, Bibliotheca carmelitana. Notis criticis et dissertationibus illustrata, cura et labore unius e carmelitis provinciae Turoniae collecta, Orleans, 1752, col. 489.
[Mercè GRAS]
Castell Interior 