Deu ser ben bé així com hem d’entendre, per començar, aquest poema: Jesús parla clar i Teresa no té altra sortida que acceptar el fet, carregar-se la creu, treure’n profit i posar-hi bona cara, “seais bienvenida… descanso sabroso de mi vida”… Tot i que no sembla gaire passador, això d’un bon descans amb bon fardell de “treballs”, encara que hi hagi també “joies” mesclades.
Jesús a Teresa
Cruz, descanso sabroso de mi vida,
Vos seais la bienvenida
Un dia el bon Jesús
amb sa Teresa parla:
–Creu, filla del meu cor,
del món la més aimada,
que és més crucificat
qui més m’estima i ama.
Ja que a nosaltres dos
lo desposori enllaça,
com jou de flors del cel,
com mística garlanda,
de joies i treballs
has de partir ma càrrega:
pren tu la meva creu,
dóna’m lo cor i l’ànima.
Són catorze versos, tants o tan pocs com els d’un sonet. Però no és cap sonet. Dos d’obertura i una dotzena per escoltar la veu de Jesús. Hexasíl·labs sense rima, només unes terminacions masculines i femenines alternades; dues, potser les més significatives, amb una paraula esdrúixola: “càrrega” i “ànima” perquè ens hi fixem.
És un poema que, com altres, sembla simple i no ho és tant. Si més no quan ens disposem a situar-lo en la història dels fets i al tancat de la cultura cristiana. El poeta ha publicat el llibre Flors del Calvari fa un parell d’anys, el 1896; aquest poema no sabem quan fou escrit, sí, però, editat el mes de juliol de 1898 a Santa Teresa de Jesús. Revista mensual ilustrada.
El poeta del llibre n’és un que ha confessat amb tota llei de mètriques i rimes la incomprensió i la persecució d’aquells amb qui havia viscut i havia honorat, naviliers d’immensa fortuna i mitres daurades. Incomprès perquè no sap avenir-se que ells no vulguin escampar diner i beneir caritats sense mesura. Decepcionat perquè a la tardor de 1891 va saber de la venda d’una capella (clausurada pel bisbat, una minúcia que va passar per alt): “En un altaret lateral hi havia una imatge de santa Teresa i, en quadros i estampes plantades a la paret, s’hi veien lo místic sant Joan de la Creu, sant Elies i altres sants penitents del Carmelo. Com més jo els mirava més s’encenia en mi el desig de salvar aquella ermita [Santa Creu de Vallcarca], costàs lo que costàs”. Verdaguer ho esbomba a l’article XII d’“Un sacerdot perseguit”, dins En defensa pròpia. I pidolà, a molts, diners i va comprar-la amb la propietat entera. S’hipotecà, s’encallà amb més deutes i se sent perseguit perquè no sap avenir-se a veure’s citat als tribunals perquè no retorna els préstecs. ¿No era una propietat que els sants li demanaven “per conservar-nos aqueix palau de nostra evangèlica pobresa”? Se sent perseguit per una compra que endemés ha traspassada a una viuda insolvent, sense liquidar pagarés als deutors que es refiaren d’ell (i de la bossa d’un marquès, diguem-ho) i ara es troben sense pagador. Tot li era una persecució.
Teresa de Jesús, prou que ho sap el poeta, també visqué incompresa, encara que fos per altres motius, un detall que el piadós mossèn no pren pas en consideració. Suficient li sembla tenir-la per mare (ja hem citat aquí paraules seves), consellera i advocada. Devoció li té tanta que en aquella temporada, quan prengué nota de les visions d’una dona anomenada Teresa, apareix a les llibretes on escrivia un text (un dels molts possibles) com aquest: “l’etern Pare i la Verge del Carme, sant Josep i sant Elies, la seràfica santa Teresa y la beata Agna de Jesús, sant Joaquim i santa Anna i molts altres sants desconeguts”. Vistent citació per dues raons, l’esment de sants inconeguts al costat d’Anna i Joaquim, nascuts, aquests, com a pare i mare de la mare de Jesús, en els evangelis apòcrifs, una; l’altra, l’ermitana i penitent, auxiliadora de pobres i terciària de l’orde de la Mercè de la segona meitat del s. XVI, més el profeta Elies, estadant a la muntanya del Carmel –lloc d’origen dels ordes carmelitans–, més també Maria sota l’advocació d’aquest cim i el seu espòs Josep, patró de la reforma carmelitana per voluntat de Teresa de Jesús.
Reculem als versos. Són un reboll de la cultura cristiana que s’esgola amb lletres en el lema teresià escollit i en el poema amb una base explícita als evangelis: “qui no pren la seva creu i no segueix darrere meu, no és digne de mi” (Mt 10,38); “si algú vol venir darrere meu, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi” (Mt 16,24) i (Mc 8,34); “i deia a tothom: si algú vol venir darrere meu, que es negui a si mateix, que prengui la seva creu cada dia i que em segueixi” (Lc 9,23); “qui no porta la seva creu i no segueix al meu darrere no pot ser deixeble meu” (Lc 14,27). Més –tot i que ja no caldria dir-ho– la llarga tradició exhortativa i fins comminativa a viure d’acord amb aquesta sentència predicada des de les trones i mussitada als confessionaris (on s’agenollaven més sovint les dones que els homes –tot sigui recordat). Més –i això també ho sap la memòria– la intensa tradició catequitzadora a viure resignadament i conformats a mals i a contratemps i a voluntats divines (absents dels evangelis).
Com que, doncs, ja hem rememorat (i tal vegada no calia fer-ho) doctrina i metafrasi històrica per patir i contents de fer-ho… ullem els versos on parla Jesús.
Què hi diu? En els quatre primers, que les coses són com són: qui més estima més pateix. Res de nou. Un fet radicalment humà constatable arreu i sempre. En els quatre versos següents, l’esment d’un casament espiritual amb la comparació d’un jou i una garlanda, mística aquesta i de flors aquell, però això: garlanda (figuradament, allò que circueix una cosa a manera de corona, és a dir, que la tanca i el que resta dins no s’escapa) i jou (subjecció que imposa, per exemple, un manaire, una passió… un compromís… o s’autoimposa l’amor sincer per servir l’amat i que no enceta la pell com la submissió que vexa). Els dos següents precisen que es tracta d’una càrrega de “joies i treballs”, però que s’ha de “partir”, això és, repartir per a un una part, per a l’altre l’altra: qui xarpa les alegrances, qui es queda els treballs. En els dos versos darrers, sense redir el que s’ha de mitjanar (i no semblen pas dues parts iguals), resta ben fixat el repartiment: tu, Teresa, et quedes el pes que abat i jo la teva ànima, que, essent la “més amada”, és la més lleugera joia, i el cor també.
S’entén, aquest poema teresià de Verdaguer?
S’ha editat, no fa pas molts anys, un dels llibres gairebé acabat que el poeta va deixar al calaix en morir. Porta el títol Espines i flors. Un recull de trenta-dos poemes; alguns recuperats de llibres o edicions en revistes anteriors. N’hi ha dos de teresians, de costat: aquest d’aquí, “Jesús a Teresa”, i l’11 d’aquestes pàgines, amb el títol variat, “Teresa a Jesús” i sense el lema del llibre dels Proverbis. Un doble diàleg. En el primer poema (en l’ordre d’Espines i flors) té l’última paraula Jesús: “dóna’m lo cor i l’ànima” a canvi de la seva creu. En el segon, Teresa: “per això en teniu tan pocs”, d’amics, perquè els paga deixant-los ensopegar. I si els versos que acabo de copiar fossin poc expressius, Verdaguer els corona amb dos lemes a la primera plana d’aquest Espines i flors: “D’amor no cant així com far solia” de “Lo rei en Pere el Ceremoniós” [“Vetlàn en lit”, v. 17] i “Mundus autem gaudebit, vos vero contristabimini sed tristitia vestra convertetur in gaudium” que no diu d’on prové i és de l’evangeli de Joan 16,20, quan, en el darrer sopar, Jesús s’acomiadava dels deixebles poc abans de morir. Entre aquells amics es deuria veure Verdaguer en preparar aquest recull de poemes i es repetiria: “el món, de fet, s’alegrarà, vosaltres us contristareu ben certament però la vostra tristesa es convertirà en goig”. O es veia escoltant Teresa de Jesús: “es sobre todos los gozos de la tierra y sobre todos los deleites y sobre todos los contentos y más” (Moradas Quintas, I, 6) el que ens espera al cel.
(Notes. Si les tres últimes referències –la reial, l’evangèlica i la teresiana– el poeta, i un per entremig, les descontextualitza, res, per a ell no tenia importància. El poema de Pere el Cerimoniós el podia llegir a: Manuel MILÀ i FONTANALS, De los trovadores en España. Estudio de lengua y poesía provenzal, Barcelona: Librería de Joaquín Verdaguer, 1861, p. 474.)
[Joan REQUESENS I PIQUER]
Castell Interior 