El mes de desembre de 1889, a la impremta barcelonina Libreria y Tipografía Católica, hi havia preparades 228 pàgines que contenien la lletra i la música d’una colla de càntics de mossèn Jacint Verdaguer, només faltava relligar-les. Però amb presses, sense que en coneguem la raó, el motiu o la circumstància, sense cap clarícia, entre la pàgina 134 i la 135 s’hi va intercalar un full, lletra en una cara i música a l’altra; a la “Taula” o índex final del volum, no hi consta; qui comprava el llibre –o avui l’agafa en una biblioteca– Colecció de Cantichs Religiosos pel poble á una, dues y tres veus ab acompanyament de piano ú orga […], no sabia i no sap que conté dues pàgines, misterioses, de més: el càntic “A la Verge de les Mercès”, música de Càndid Candi.
Al darrere, d’amagat, deu haver-hi la història següent, o potser històries.
El claretià Josep Catà, mataroní que fa de missioner a Orà (Algèria), en els seus viatges a Catalunya predica i recull almoines per a la pobra situació d’uns 80.000 espanyols, una gran part de parla catalana (des de rossellonesos fins a alacantins), que hi havien arribat en bona onada els darrers 50 anys fugint de la misèria d’aquí… per trobar la d’allà, colònia francesa des del 1830. L’any 1882 construí un asil i ara volia aixecar-hi una escola per a nenes. Mossèn Enric d’Ossó i Cervelló, fundador de la Companyia de Santa Teresa de Jesús, va desembarcar-hi la tarda del dia 26 de maig de 1883 i l’endemà es trobà amb el pare Catà. El primer dia de febrer de 1885, després d’un recés espiritual a Montserrat i d’haver pregat al temple de la Mare de Déu de la Mercè, s’embarcaven vers Orà sis monges teresianes (“De una carta fechada en Orán el 19 de este mes que tenemos a la vista, tomamos lo siguiente: ‘Han llegado felizmente, gracias a Dios, las animosas Hijas de la Compañía de Santa Teresa de Jesús que vienen a ejercer entre estas pobres almas un benéfico apostolado de oración, enseñanza y sacrificio. Las gentes lloran de alegría […]’”, Revista Popular, núm. 742 [26-II-1885], p. 144). Va inspirar Verdaguer aquesta missió de monges teresianes camí d’Àfrica?
El 25 de novembre de 1888 sortiren del port de Barcelona, en un vaixell del marquès de Comillas, altres set monges també de la Companyia de Santa Teresa de Jesús, les primeres en direcció a Amèrica, Mèxic concretament. La vigília s’havien acomiadat de la Mare de Déu de la Mercè i ara les acomiadaven el seu fundador, Enric d’Ossó, el bisbe de Barcelona, Jaume Català, el pare claretià Josep Catà, altres mossens i amics, el canonge Jaume Collell i Jacint Verdaguer. Va inspirar Verdaguer aquesta segona missió de monges teresianes?
Una tercera història, potser, el record de la solemne coronació de la imatge de la Mare de Déu de la Mercè que s’havia celebrat a Barcelona feia just un mes.
Fos com fos, i ara sigui com sigui, el cas és que tenim uns versos de Verdaguer, que, si no són teresians, tampoc no deixen de ser-ho.
A la Verge de les Mercès
Des de l’Àfrica, oh Maria, vos demanen redempció, són espanyols, mare mia, socorreu vostra nació.
Los emigrants de terres cristianes, Verge de la Mercè, vivint enmig de tribus musulmanes perden sovint la fe.
Apareixeu a l’africana arena, puix lo camí en sabeu, i als pecadors, traient-los de cadena, tornau-los al bon Déu.
A l’infeliç que cau al precipici donau-li Vós la mà, dau llibertat a qui amb lo jou del vici l’infern esclavitzà.
Coloms del cel, les filles de Teresa, se’n volen vers Oran. Si Vós hi anau, Maria, en tal empresa que esclaus redimiran!
Si un poc de temps relaxat ens refresca la memòria, recordarem que en comentar el primer poema de Verdaguer –el text tercer d’aquesta sèrie– teníem present una aventura, una ànsia d’aventura per dir-ho més exactament, que la nena Teresa de Cepeda y Ahumada conta en la seva autobiografia: “concertábamos irnos a tierra de moros, pidiendo por amor de Dios, para que allá nos descabezasen” (Vida 1,5), amb un dels seus germans d’edat propera. Somni infantil. De gran va caminar amunt i avall per Castella i Andalusia, però mai no va saltar al nord d’Àfrica i podem suposar que no hi va pensar mai més, tret de l’hora d’escriure la seva vida. Però com que el món dóna voltes, també deuen fer-ho els desitjos humans i una hora o altra, per qui els ha somiat o per qui desconeix que hagin estat un somni d’altri, es fan realitat en… unes monges emparades sota el nom de Teresa de Jesús.
Els versos de Verdaguer són un prec adreçat a la Mare de Déu de la Mercè, Redemptora de captius, invocada des del regnat de Jaume I fins al novell, de pocs mesos, patronatge damunt la diòcesi –i ciutat ensems– de Barcelona. Uns versos pintats sense estridències sobre els colors mentals d’aquell temps: la nació espanyola, la contraposició religiosa (i cultural i tot l’imaginable) entre islamisme i cristianisme, i el salt de l’esclavatge físic d’altres segles al modern dels vicis, el pecador i l’infern. La darrera estrofa ho resumeix i ens informa d’una imprecisa dada històrica. Els viciosos emigrants, els qui s’han embrutit en terres africanes, els “esclaus” (la vella imatge), es “redimiran” (per no dir convertiran, puix que no hi escau el verb en el context triat) si ella, “Verge de la Mercè”, s’afegeix a “les filles de Teresa” que “com coloms del cel” (el poeta romàntic sempre vetlla; altrament seria forassenyat pensar que Verdaguer coneixia l’anada dels grecs a Cumes, a Itàlia, explicada per Gai Vel·lei Patercle, que, segons contalla arreplegada, abans que no hi arribessin “columbae antecedentes volatu ferunt” –els precedí el vol d’uns coloms [Historiae Romanae. Libri duo, lib. I, 4]–, uns coloms, sí, símbol del déu Apol·lo, es diu, i símbol d’Afrodita, i símbol… massa simbologia…), que “com coloms del cel” –deia– s’embarquen, no, “se’n volen vers Oran”.
Si aquella nena castellana volia el coll tallat a l’Àfrica, a les acaballes del segle XIX, unes monges teresianes hi marxaven per alliberar colls “de lo jou del vici”.
Els temps canvien. I les expedicions. Els historiadors les expliquen. Els poetes les fan heroiques. I Verdaguer, santes.
Castell Interior 