Jacint Verdaguer, poeta afectat a Teresa de Jesús (19): Unes altres fletxes

Reconec que aniré lluny d’osques en aquestes ratlles perquè Teresa de Jesús no hi serà present. Admeto que no sé abstenir-me de recollir i comentar un altre poema verdaguerià per la presència d’un tòpic, el de les fletxes llaçades amb l’amor. Confesso que puc relliscar per indiscreció i fins potser caure en la violació d’un secret. Sí. El lector que hi digui la seva i si persevera en la virtut de la discreció, que no llegeixi.

Es tracta d’un poema que Verdaguer va escriure entre el 1896 i 1898, pel que sabem, per al llibre Espines i flors, el qual no ha estat publicat fins al 2006 en la darrera edició de les seves obres. A la Biblioteca de Catalunya se’n conserva un esborrany i una versió gairebé ja sense esmenes. Aquesta es troba al ms. 367/2, f. 33v, menys els sis darrers versos, al f. 34. El transcric amb les mínimes adaptacions ortogràfiques vigents i la puntuació.

Bona messa / cullita

Quina una se n’ha pensada
Teodoro, emperador,
d’engegar fletxes i fletxes
als visitants de sa cort.
Al estranys fletxes de plata
i als amics sagetes d’or.
Com no tenen gaire punta
sa amistat és un tresor.
Quan són a l’espigolatge
qui serà el més ric de tots?
Qui espigolà més sagetes
damunt lo camp de son cos.

Amb los qui anam per la terra
aixís fa Nostre Senyor,
tira fletxes i més fletxes
a tot mortal viador.
Als volguts de plata fina,
Als estimats fletxes d’or . i als qui més estima d’or, [sic]
si a aquell amb treballs lo toca,
a aquest li travessa el cor.

Mes després de la ruixada
valga’ns Déu quina rossor!
De quina messa tan rica
l’home és espigolador!

Oh divinal sagitari,
oh sobirà fletxador
feu-me blanc de vostres fletxes
com més aviat millor,
enviau-me’n tres o quatre
clavau-me-les en lo cor.

Dues observacions primeres. El manuscrit porta doble títol, “cullita” damunt de “messa”. El v. 18 és doble, exactament amb un punt a l’entremig. I la darrera estrofa era feta inicialment (l’escriptura és tota a l’esquerra de la pàgina) amb els tres primers versos i aquest quart: “atravessau-me’n lo cor”; després els ratllà i va escriure a la dreta els altres tres.

El ms. 3722 de la Biblioteca de Catalunya, ff. 18v i 19, és l’esborrany primitiu i segurament únic; en copiaré les variants significatives, començant pel títol.

Fletxes i fletxes

[…]
als volguts de plata fina
i als més amics fletxes d’or,
com de mal no els en fa gaire
sa amistat és un tresor.
Quan apleguen les sagetes
qui més ne tinga millor
que d’espigues té una garba
—–que no amb un garbó.

Amb los que anam per la terra
aixís fa Nostre Senyor,
als volguts los tira fletxes
a qui d’argent a qui d’or,
—–a qui amb prou feines lo toca
als volguts fletxes de plata
—–a qui li atravessa el cor
i als qui més estima d’or
—–dóna la mort
i les enfonsa i enfonsa
les enfonsa enmig del cor.

Mes després de la tempesta
[…]

[f. 19v (transcripció exacta):]

Tambe á mi me n ha tirades
de fletjes de plata y d or
mes ay mes ay que cap d elles
m ha ferit al mitx del cor.

El personatge esquer per fer aquest poema és Teodor, un emperador inexistent. Va confondre’l amb Teodosi? Amb quin dels quatre amb aquest nom? Potser es tracta d’una llegenda apareguda arran de la batalla del riu Frígid (avui conegut com a Isonzo en llengua italiana, en terra d’Eslovènia), el setembre del 394, en què un vent impetuós feia que les fletxes es giressin contra els qui les disparaven; aquests eren els enemics de Teodosi I el Gran, que va acabar essent el vencedor. Però deixem la batalla com un espès aclariment perquè res no ens aporta. El tema poètic és el següent. L’emperador tira fletxes innòcues, de plata o d’or, als “concurrents de sa cort” (ms. 3722); és l’anècdota. A continuació el poema trasllada la imatge a un altre fletxador, Déu, que ho fa amb tots els qui són al món. El resultat n’és la metaforització de l’arma, que passa a ser una espiga, i els homes, amb totes les que han rebut de “Nostre Senyor”, poden fer-ne un esplet, un munt de garbes calloles. Finalment el poeta, narrador anònim, es declara present en els versos i em sembla descobrir-hi dues actituds o, segurament amb més fidelitat al que fou, una resolució per amagar un convenciment molt íntim.

La primera, en el text que sembla donar per definitiu, clou el poema amb una pregària o petició, demana ser blanc del divinal i sobirà fletxador, que sigui prompte i amb precisió, “clavau-me-les en lo cor”. El desig, ni més ni menys, de tot enamorat: que el sagitari Cupido sigui el seu Déu i ell el ferit d’amor.

La segona, en el text inicial, aquell que té la faisó de l’espontaneïtat, el que després deixà en la foscor de l’esborrany (que, però, no va destruir), el que avui desvelo impunement: afirma que de fletxes de plata i or n’ha rebudes, mes ai!, mes ai! cap no li ha arribada al cor. Prou sap que el fletxador “[…] les enfonsa i enfonsa / les enfonsa enmig del cor”. Tanmateix els fets són aquests: “a qui amb prou feines lo toca”, o “a qui li atravessa el cor”, i a ell “[…] cap d elles / m ha ferit al mitx del cor”.

No hi és, Teresa de Jesús, en aquest poema? N’estem segurs? Jo, gens ni mica. Si més no, que la confessió del poeta (només del poeta o també del capellà?) ens valgui per entendre la temàtica amorosa (o amorosomística) reiterada amb versos i versos a propòsit de la monja carmelita. Fletxes amb sinònims poètics; amor-amor (o amor-Amor) camuflat amb tiges d’epiphyllum speciosum i un pom de clavellets.

[Joan REQUESENS I PIQUER]