Tradicionalment les institucions han maldat per controlar la seva imatge i projecció exterior a través de la censura. Una història oficial sempre tendeix a recollir la interpretació dels fets més favorable a les autoritats del moment. Els historiadors, però, no sempre s’han mostrat disposats a acatar les directrius institucionals i això ha comportat alguns enfrontaments. En la trajectòria de les històries del Carmel descalç podem identificar diversos nivells de censura: en primer lloc, la censura directa dels censors i jerarquia de l’orde, que, des de fer canviar alguns redactats o el tractament de certs fets, podia arribar a comportar que els manuscrits no fossin publicats. En segon lloc, la denúncia per part de tercers a la Inquisició, o l’actuació d’ofici dels mateixos inquisidors, a vegades implicava la retirada d’obres publicades que s’havien sostret a la censura i expurgació, o la seva inclusió en l’Índex de llibres prohibits pel Sant Ofici. A un nivell certament més discret, podem localitzar paràgrafs eliminats (ratllats o tapats amb pegats de paper) en obres publicades, perquè es considerava que determinats textos no tenien la correcció requerida. La localització d’una d’aquestes censures parcials en un dels volums de la història de l’orde publicada en 1684 ha motivat la realització d’un acarament de diversos volums d’una mateixa obra amb resultats una mica sorprenents. Abans, però, farem una petita recapitulació de les vicissituds censores prèvies en la història carmelitana.
El 1597, el pare general de la Congregació espanyola encomanà a José de Jesús María, nascut Francisco Quiroga (1562-1628), la realització de la història de l’orde. Quan, després de vint-i-cinc anys de treball, el religiós va presentar als seus superiors els tres volums manuscrits de la Historia general de la Reforma del Carmen, la censura va trobar-hi moltes objeccions, algunes de les quals el pare Quiroga no estava disposat a admetre, i per tal de no abandonar les seves idees, renuncià al seu càrrec d’historiador oficial. El manuscrit desaparegué durant l’exclaustració del segle XIX. L’autor va aprofitar part dels materials recollit per escriure una Historia de la vida y virtudes del Venerable P. Fray Juan de la Cruz, que va publicar-se a Brussel·les el 1628 sense les llicències de l’orde. Aquest fet motivà el càstig del P. Quiroga amb la privació de la veu i el lloc durant dos anys; fou enviat a retirar-se a un convent, a Cuenca, amb la prohibició de continuar escrivint.[1]
Les autoritats de l‘orde decidiren continuar el projecte de la història oficial, i per tal de reelaborar un material tan extens en el menor temps possible, van designar dos religiosos: Francisco de Santa María s’encarregaria de la història antiga i Jerónimo de San José de la història més recent. Els nous historiadors van rebre el material recollit pel seu predecessor amb les instruccions de la censura i els superiors, i immediatament es van posar a treballar.
Francisco de Santa María, nom en religió de Fernando del Pulgar y Sandoval (1567-1649), havia publicat l’any 1630 una Historia profética general de la Orden de Nuestra Señora del Carmen, que es remuntava fins i tot a sant Joan Baptista i que va causar-li diversos problemes, ja que va ser censurada per la Inquisició (amb una polèmica de fons amb els jesuïtes) a causa dels elogis excessius dedicats per l’autor al profeta Elies en tant que fundador mític del Carmel. Després fou novament publicada, corregida, en una altra impressió, el 1641, a Madrid, per Diego Díaz de la Carrera, “Corregido de nueuo i enmendado por su autor en esta segunda impression” (p. 235).
Alguns dels seus detractors van pretendre infamar el frare acusant-lo de pertànyer a un llinatge judeoconvers,[2] possiblement relacionant-lo amb el cronista Fernando del Pulgar (c. 1430-1492).
Després d’una llarga i a vegades agra polèmica, amb diverses publicacions i opuscles a favor i en contra de la Historia profética, veieren la llum els volums primer i segon de la Reforma de los Descalzos de Nuestra Señora del Carmen de la Primitiva Observancia, publicats a Madrid per l’impressor Diego Díez de la Carrera el 1644 i el 1655, respectivament.
En l’endemig, l’erudit descalç Jerónimo de San José, Ezquerra de Rozas y Blancas (1587-1654) havia publicat, després de deu anys de treball, una Historia de la Reforma del Carmelo (Madrid: Francisco Martínez, 1637), que no havia complagut tampoc a la jerarquia. La censura de l’orde va voler obligar-lo a canviar la redacció de moltes frases i a suprimir-ne d’altres. Gens d’acord amb aquestes imposicions, fra Jerónimo va dur a la impremta la versió original, fet que va suposar la seva destitució del càrrec d’historiador i la retirada de tots els exemplars de l’obra impresa.
Finalment passem a tractar de l’autor del llibre censurat que ens ocupa.
José de Santa Teresa (Almansa, 1609 – Málaga, 1697)[3] realitzà el noviciat a Granada el 1630 i, després de finalitzats amb aprofitament els estudis, va ser lector de la seva província i prior dels convents de Málaga i Jaén.[4] Autor d’una considerable obra manuscrita i publicada, les autoritats de la Congregació espanyola del Carmel descalç van considerar que era la persona idònia per ocupar el càrrec d’historiador de la Reforma i redactar la continuació de la història de la Reforma de los descalzos allà on l’havia deixat el segon volum de Francisco de Santa María. Segurament menys erudit i brillant que Jerónimo de San José, els superiors devien cercar un historiador més dòcil i d’un perfil més neutre per continuar les cròniques carmelitanes. Resulta remarcable que fos l’encarregat de redactar el panegíric del precedent historiador oficial:
- Panegírico funebre a las solemnes honras del venerable y doctissimo varon el Reverendissimo P.M.F. Francisco de Santa María Pulgar […] dixole […] F. Ioseph de Santa Teresa predicador de su Convento Descalço de Jaén […]; dale a la estampa un devoto del P. Provincial difunto, Jaén: por Francisco Pérez de Castilla, 1650.
El religiós va escriure els dos volums següents de la història de l’orde: el III abordava el període comprès entre 1595-1614 i va aparèixer publicat l’any 1683, i el IV continuava la crònica carmelitana des del 1614 fins al 1630, i es va imprimir tot just un any després, el 1684. Tots dos volums van ser publicats a Madrid per l’impressor Julián de Paredes.
Ara bé, comparant dos exemplars del volum IV que es troben a l’Arxiu dels Carmelites Descalços de Barcelona, poden trobar-se una sèrie de diferències que fan pensar en dues impressions diferents dels mateix llibre, amb tipografia, paper i motius ornamentals gravats diferents, com es pot veure en els colofons de la pàgina 925 d’ambdues versions: a l’exemplar A, un parell d’angelets sostenen un escut amb el lema “Soli Deo honor et gloria”, mentre que l’exemplar B presenta un motiu decoratiu floral.
Un examen més en profunditat dels dos exemplars considerats revela dues fes d’errates ben diferents: la primera, corresponent a l’exemplar A, amb escasses anotacions, i una segona, del B, que mostra una edició revisada, on s’enumeren nombroses errates d’impremta que no constaven en la primera versió impresa. En qualsevol cas, la data de publicació de les dues versions sembla haver estat aparentment la mateixa, 1684.
Amb tot, potser l’aspecte que crida més l’atenció és la idèntica censura d’una part del text que trobem en ambdós exemplars, en les pàgines 836 i 837, referits a cert episodi biogràfic que experimentà a Barcelona, entre 1592-1594, Domingo de Jesús Maria, Ruzola López (Calataiud, 1559 – 1630, Viena), anomenat el taumaturg o el prodigioso. S’hi relata una aparició de la Verge Maria, que va adreçar unes paraules a Ruzola, seguida d’unes visions molt temptadores del maligne, en forma de dona, actes que apareixen descrits en el text censurat, però que, segons declara el cronista, “siendo indignos de que los refiera la Historia, es justo entregarlos al silencio”. I aquest silenci potser sigui el que van aplicar posteriorment els censors de l’obra.
L’obra i l’autor no consten com a censurats en l’Index publicat en 1707, però sí en canvi al corresponent a l’any 1747, on s’indica que cal esborrar els paràgrafs 6 i 7 del llibre 18, capítol 22, i pàgina 836.[5]
Aquests fragments suprimits, en canvi, no apareixen ratllats o amb un paper enganxat, ocultant el text, en un exemplar digitalitzat que hem pogut consultar, i que correspon a la primera versió del llibre, que hem anomenat A.
Aquest exemplar, doncs, mai no va ser revisat ni corregit, prova que no sempre les esmenes i censures ordenades pel Sant Ofici s’arribaven a aplicar a tots els llibres. En canvi, l’exemplar que es conserva a la biblioteca de la Universitat de Barcelona, procedent del convent carmelità de Santa Maria de Gràcia, està degudament censurat.
La fama que arrossegava el religiós de taumaturg, de visionari i de confessor que coneixia els pecats ocults, va forçar el prior del convent de Sant Josep de Barcelona, el portuguès Bautista de la Trinidad, Rodríguez (1547-1627), a posar-ho en coneixement de la Inquisició i dels seus superiors. El procés inquisitorial s’inicià l’any 1594 i van declarar-hi els religiosos de la comunitat, però la causa va ser desestimada per manca d’indicis. Els superiors, però, decidiren separar-lo dels seus devots, i el popular frare marxà a primers de setembre de 1594 cap a Madrid, on s’examinà novament el seu esperit; el religiós finalment passaria a Itàlia.[6]
La inclusió de certs elements prodigiosos en les biografies que es redactaven dels religiosos havia de ser tractada amb cura, per tal com podia entorpir el futur procés de beatificació. Al capítol general de 1637 es dictaren diverses normes relatives a la manera d’escriure les vides de religiosos i religioses, on s’insistia en no enfarfegar les biografies amb elements excessivament superlatius o prodigiosos, que podien acabar essent finalment contraproduents per obtenir una futura declaració de venerabilitat o beatitud.[7]
Bibliografia
FERNÁNDEZ DE MENDIOLA, Domingo, El Carmelo teresiano en la historia. Primera parte, Roma: Teresianum, 2008.
GIORDANO, Silvano, Domenico di Gesù Maria, Ruzola (1559-1630). Un carmelitano scalzo tra politica e riforma nella Chiesa postridentina, Roma: Teresianum, 1991.
GRAS, Mercè, “Els carmelites descalços i el cronista Jeroni Pujades”, Castell interior (18/09/2014) [consulta: 24/10/2018].
HIGINIO DE SANTA TERESA, Fr. Jerónimo de San José (Ezquerra) carmelita descalzo. Genio de la Historia, Vitoria: Ediciones El Carmen, 1957, p. 53-65.
Index librorum prohibitorum ac expurgandorum novissimus […], Matritis: Ex Calcographia Emmanuelis Fernadez, 1747.
SILVERIO DE SANTA TERESA, Historia del Carmen descalzo en España, Portugal y América, IX i XI, Burgos: Tipografía El Monte Carmelo, 1940 i 1943.
UNZUETA, Antonio, “Historiografía general de la Congregación espanyola”, dins ZUAZUA, Dámaso (ed.), Historiografía del Carmelo teresiano, Roma: Teresianum, 2009, p. 93-108.
Notes
[1] SILVERIO DE SANTA TERESA, Historia del Carmen descalzo en España, Portugal y América, IX, Burgos: Tipografía El Monte Carmelo, 1940, p. 452-480.
[2] Ibídem, p. 99-131.
[3] ÍDEM, Historia del Carmen descalzo en España, Portugal y América, XI, Burgos: Tipografía El Monte Carmelo, 1943, p. 203-205.
[4] Autor, entre altres obres de: Definibilidad de la Purísima Concepción de Nuestra Señora, Jaén, 1650; Historia de la vida, virtudes y maravillas del Venerable Hermano Diego de Jesús, religioso descalzo de Nuestra Señora del Carmen, Cuenca: Antonio Núñez Enríquez de Villacorta, 1671; Resunta de la vida de N. Bienaventurado P. San Iuan de la Cruz, doctor mystico, primer carmelita descalço, y fiel coadjutor de nuestra madre Santa Teresa en la fundación de su reforma […] su autor […] Fray Ioseph de Santa Teresa, Madrid: por Bernardo de Villa-Diego, 1675; Flores del Carmelo. Vidas de los santos de nuestra señora del Carmen que reza su religión, así en común, como en particulares conventos, Madrid: Antonio González de Reyes, 1678.
[5] Index librorum prohibitorum ac expurgandorum novissimus […], Matritis: Ex Calcographia Emmanuelis Fernadez, 1747, p. 782.
[6] Vegeu també: Mercè GRAS, “Els carmelites descalços i el cronista Jeroni Pujades”, Castell interior (18/09/2014) [consulta: 24/10/2018].
[7] SILVERIO DE SANTA TERESA, Historia…, IX, p. 657.
[Mercè GRAS]
Castell Interior 