En el 300 aniversari de la mort de Joan de Sant Josep, res millor, per a recordar la seva aportació intel·lectual, que posar a l’abast de tothom les seves obres històriques: els Annales i la Historia de la provincia de San Joseph, gràcies al projecte de digitalització del Fons antic de manuscrits de la Biblioteca de Reserva de la Universitat de Barcelona (BiPaDi), obres que compten amb una completa descripció dels seus epígrafs a la base de bades MCEM – Manuscrits catalans de l’època moderna.
La Universitat de Barcelona ha custodiat les antigues biblioteques conventuals des de la Desamortització dels béns de religiosos, i assenyaladament la rica biblioteca del convent de Sant Josep de Barcelona, d’on procedeixen aquestes cròniques carmelitanes.
En el Diccionari d’autors carmelites descalços ja vam realitzar una semblança biobibliogràfica d’aquest religiós. En aquesta ocasió volem aturar-nos a fer unes breus reflexions sobre la tasca d’historiador provincial.
Fra Joan enllestí els Annales en el convent de Sant Josep de Mataró, on es trobava l’any 1707, tal i com ell mateix declara al final del manuscrit:
sea para mayor honrra y gloria de Dios, humilde obsequio de la santíssima Virgen y de nuestro padre san Joseph, especialíssimo padre y patrón d’esta su provincia, edificación de los fieles y estímulo de los religiosos. Finis. En Matarón, ocho de agosto de 1707.
En el pròleg adreçat al lector d’aquesta monumental obra, l’autor declarà els motius que impulsaren la seva redacció, centrada en el territori de Catalunya, malgrat que originalment la província de Sant Josep englobava també tota la Corona d’Aragó:
Al lector
En este libro te ofresco, discreto lector, la Historia de la Provincia de los carmelitas descalsos del Principado de Cathaluña, porque aunque antes esta Provincia de San Joseph comprehendía los tres Reynos de la Corona de Aragón, ya aora contiene sino solo el de Cathaluña, por averse erigido una nueva Provincia de los conventos de Aragón y Valencia, con el título de provincia de Santa Teresa, y solo habla esta historia de los conventos de Cathaluña, que han quedado con el primitivo y antiguo título de provincia de San Joseph, si bien, porque no ignores el orden y el tiempo en que se fue multiplicando la provincia en sus principios en los tres reynos, apuntaré también brevíssimamente los años en que se fundaron los conventos de Aragón y Valencia.
Y me á parecido iusto avisarte aquí y prevenirte de que no jusgues por singularidad ociosa el que sola esta provincia de nuestra Reforma escriva a partes su Historia, después de la General de la Orden, que parece devía bastar, estando tanbién y tan docta y elegantemente escrita. Porque deves entender que, aunque coronista general de la Orden el docto y venerable Padre Fr. Francisco de Santa María, que escrivió los dos primeros tomos, todo lo que escrivió, lo escrivió con grande acierto, pero lo tocante a las provincias remotas no pudo dezir sino las noticias que ellas le administravan, y como una de estas provincias sea la de Cathaluña (porque él escrivió siempre en Castilla) no pudo hablar de sus cosas, sino según las relaciones que d’ella recibió. Y como la Historia General se escrivió por los años de 1640, quando Cathaluña estava tan pertorbada de guerras, fueron muy cortas las noticias que pudieron llegar a manos del coronista general (cosa de que él mismo se lamenta), con que fue preciso quedassen tan diminutas en su Historia General las cosas de esta provincia, que podrá juzgar el que allí y aquí las leyere.
Viendo pues esta provincia tan defraudada en tan importante materia, después de muchos años pensó en el remedio. Y viendo que no había otro, para emendar tanto daño, que el escrivir sus cosas aparte, en Historia particular, en que plenamente se escriviesse todo con la integridad y ampliación devida, determinó suplicar al Capítulo General le permitiesse tener un historiador natural de la misma provincia que trabajasse en este assumpto, pues ya no tenía la materia otro remedio para suplir su desgracia. Y así se ha hecho. Y para que, vista la justificación que me persuado, tendrás por sufficiente, quedes también advertido de que aún en esto no ha sido singular esta provincia, te hago saber que lo mismo intentaron las de Portugal y Aragón (por la misma causa, sin duda) aunque no sé en qué estado tengan su obra, o si la prosiguen.
En lo demás no tengo que dezir, sino que lo que en este libro leerás es la fundación y propagación de esta provincia, y las vidas, virtudes, milagros y profecías, con otras gracias y dones del cielo, de los más esclarecidos y venerables varones y sagradas vírgines que se han criado en sus claustros. Las virtudes que verás son suyas, la escritura es mía, el juizio de todo es tuyo. Solo quiero suplicarte que, en lo primero, alabes a Dios; en lo segundo, ames al próximo; y en lo tercero y último, no te olvides de ti mismo.
Divisions provincials
En la guerra dels Segadors (1640-1652), el territori de la província carmelitana de Sant Josep quedà migpartit pel front a causa del conflicte bèl·lic entre les institucions catalanes i la monarquia hispànica: durant aquesta circumstància excepcional van coexistir dos governs provincials paral·lels fins a l’any 1654 (BELTRAN 1986: 120). Reintegrat el territori català de l’orde al si de la congregació espanyola, les autoritats de l’orde imposaren priors castellans al capdavant dels convents catalans (BELTRAN 1986: 123). La pau dels Pirineus (1659) entre la corona hispànica i la monarquia francesa implicà la cessió a França del territori del Rosselló i la Cerdanya, on es trobava el convent de Sant Josep de Perpinyà. En el capítol provincial de 1663 (BELTRAN 1986: 130-131) es determinà la tramesa d’una ambaixada al rei de França per demanar que, malgrat l’annexió territorial del Rosselló, el convent perpinyanès restés dins la circumscripció de la província de Sant Josep de la Corona d’Aragó. Aquesta missió fou confiada a Francesc de Jesús Maria Gorgoglioni (1626-1669), religiós d’origen genovès i prior de Reus, el qual, malgrat ser rebut i molt ben considerat a la cort gal·la, no va aconseguir el seu objectiu. De fet, des de l’òptica catalana es va considerar que les autoritats de la congregació no havien reclamat amb prou insistència el manteniment de l’status quo del convent perpinyanès, que va ser entregat, amb gran disgust i resistència, als carmelites descalços de la província d’Aquitània. En el capítol provincial de 1678 va tornar a aflorar la qüestió territorial: Catalunya havia quedat exhausta econòmicament per la guerra i la presència dels exèrcits en el seu camp, i no podia sostenir un col·legi d’arts de l’orde amb els nombrosos estudiants procedents de Catalunya, Aragó i València. L’existència de dos col·legis acabaria per consagrar la divisió entre els religiosos:
Podíase temer d’esta división de los colegios, la división de los ánimos. Porque constando esta provincia de diversas naciones es bien se unan desde sus principios. (BELTRAN 1986: 145)
En el capítol de la província de Sant Josep de la Corona d’Aragó de 1681 ja s’havia plantejat la conveniència de dividir la província, principalment pel tema dels col·legis (BELTRAN 1986: 151), i en el capítol de 1684 ja es demanà més formalment, al capítol general, la divisió de la província, petició que va ser atesa en el capítol general de 1685. La fonamentació dels motius eren fonamentalment logístics i econòmics, per bé que caldria considerar també altres causes d’índole cultural i lingüística (BELTRAN 1986: 156).
En la sessió quarta d’aquest capítol provincial de 1684, es va tractar de la conveniència de tenir un historiador provincial, tema que va defensar el prior de Vic, Segimon de l’Esperit Sant. En l’exposició que realitzà sobre el valor i el sentit de la història, es tractaren els diversos motius que justificaven l’existència d’aquella figura:
Es cierto PP. Nuestros que la Provincia de N. P. S. Joseph, esperimenta en lo tocante a sus conventos, ay muchas omissiones en nra. Historia general […] Hasta ahora hemos tenido, PP. Nuestros, los historiadores generales, que casi no han salido de las dos Castillas y Andaluzía. Y por esso, sin duda, están escritas las cosas de estas Provincias con todo el lleno que la grandeza de sus eminentes prerrogativas merecían; porque assí las escrivieron como testigos de vista. Y por el contrario se halla la provincia de N. P. S. Joseph con el desconsuelo de ver diminutas las narraciones de su Historia. (Arxiu dels Carmelites Descalços de Catalunya i Balears, A-III-3, Capítol, definitoris, cartes, f. 130-135)
En aquell moment l’historiador general de l’orde era José de Santa Teresa, natural d’Almansa, autor dels volums tercer (1683) i quart (1684) de la Reforma de los Descalzos de Nuestra Señora del Carmen.
Joan de Sant Josep aporta més informació, en els seus Annales, sobre la determinació que s’adoptà en el capítol general de 1685:
En el mismo Capítulo [general de 1685] se le concedió también a la Provincia el poder escribir esta su historia. Para cuyo empleo fue señalado el P. Fr. Sigismundo del Espíritu Santo, el qual, aviendo registrado todos los archivos de la Provincia, recogió los materiales que pudo. Y contento con esso no se aplicó a escribir. Después de diez años, que fue el de 95, entré yo en la obligación, y empecé a escribir con los dichos materiales, aunque faltavan, en ellos, infinitas noticias, que no han costado poco buscar. (Annales, p. 641 i doc. 167)
Segimon de l’Esperit Sant, Pujol (1642-1706) realitzà una intensa tasca de recerca i recopilació de documents de convents i relacions sobre els religiosos catalans, exposats en el seu manuscrit Monumentos acerca de los sucesos pertenecientes a la Provincia de los Carmelitas Descalzos de Cataluña […], conservat a la Biblioteca de Reserva de la Universitat de Barcelona, ms. 992 i 1755, i descrits a MCEM.
L’any 1686, els convents del Principat formaren província autònoma, per bé que conservant el títol original de Sant Josep, ja que la fundació més antiga corresponia al convent de Sant Josep de Barcelona (1586). Els convents dels regnes d’Aragó i València passaren a formar una nova província, sota l’advocació de Santa Teresa.
El procés de divisió d’algunes províncies en unitats menors tenia a veure amb el nombre de convents que podia governar i visitar un provincial, i també en qüestions d’idiosincràsia, i la llengua no va ser en aquest cas, tampoc, un tema menor.
Justament aquestes decisions es prengueren durant el sexenni (1682-1688) en què era pare general de la Congregació espanyola el religiós català Joan de la Concepció, Alemany Descatllar (1625-1700). Durant l’etapa en què aquest religiós ocupà càrrecs important de l’orde va impulsar un seguit d’empreses culturals que involucraven el Carmel descalç català, com la nonada edició de la biografia i les obres, traduïdes al castellà, del místic català Antoni de Sant Maties, Carbó (1595-1668) (projecte en què també col·laboraren fra Segimon de l’Esperit Sant i fra Joan de Sant Josep); contribuí al desplaçament a Madrid del tracista fra Josep de la Concepció, Fuster (c. 1626-1690), el qual realitzà una traça del convent de San Hermenegildo de Madrid (1689); i finalment també devia donar suport a la redacció i futura impressió de la història de la província de Sant Josep de Catalunya, empresa que quedà frustrada per la seva prematura mort, l’any 1700, la guerra de Successió i la duríssima postguerra que patí Catalunya, que va comportar grans destruccions i pèrdues en la majoria dels convents de l’orde.
Després de 1684, a més del desdoblament de l’antiga Corona d’Aragó, es preparà la segregació, en l’extensa província andalusa de l’orde, de l’Andalusia Baixa (1688), procés que continuaria amb la creació de les províncies de Navarra (1706) i de Múrcia (1718), amb convents abans adscrits a les províncies castellanes (GRAS 2008).
Altres històries: Aragó-València i Portugal
Joan de Sant Josep esmenta, en el seu pròleg, les projectades històries de les províncies de San Felip de Portugal i de Santa Teresa d’Aragó-València. Fins ara no hem localitzat vestigis d’escrits relatius als primers temps de la història de la província de Santa Teresa. Tal vegada existissin alguns materials recollits per l’aragonès Jerónimo de San José (1587-1654), ell mateix historiador general de l’orde i autor d’un tractat d’historiografia. El religiós considerava importants les històries particulars de cada regne, i dedica un apartat del Genio de la historia[1] als diferents cronistes del regne d’Aragó nomenats per les Corts d’aquest regne des de Felip II.[2]
En el cas de la província de Sant Felip, no sabem si Joan de Sant Josep va arribar a tenir coneixement de l’obra històrica de fra Belchior de Santa Ana (m. 1664),[3] redactor de la primera història de la província portuguesa del Carmel descalç (1657), publicada després del període de secessió temporal (1640-1648) dels convents portuguesos respecte de la congregació espanyola de l’orde, conseqüència de la guerra lusoespanyola, i que va permetre finalment al regne de Portugal recuperar la seva independència política. Els provincials portuguesos encomanaren la continuació de la història carmelitana a altres religiosos, primer a Francisco do Santissimo Sacramento (1665), i després a André dos Reys (1667), però finalment fou Joâo do Sacramento qui completà l’obra de fra Belchior, amb la publicació del segon volum de la història (1721).[4] Segurament, un fet decisiu per a l’acompliment de la publicació va ser l’arribada al generalat de la congregació espanyola de fra Sebastiâo da Conceiçâo (1663-1733), l’any 1718,[5] elecció on va tenir a veure, també, la voluntat d’apaivagar les tensions territorials amb la província portuguesa (conflicte que finalment es resoldria amb la seva separació de la congregació espanyola, el 1772). Posteriorment, la tasca històrica va ser represa, en un tercer volum, per José de Jesús María (1701-1756).[6] En canvi, ja no es va publicar el manuscrit de Manuel de Sâo Bento (1740-1802), Chronica de Carmelitas Descalços. Altres obres relatives a la història de l’orde a Portugal restaren manuscrites, com la deguda a Sebastiâo de Sâo Cirilo (1571-1667), Factos históricos acontecidos nesta Provincia, com as vidas de algunos religiosos, que florescerâo em virtude (c. 1667), o l’anònim Epítome histórico da Reforma dos Descalços de Nossa Senhora do Carmo da Primitiva Observancia feita per Santa Teresa de Jesús na antiquissima Ordem fundada pelo grande Profeta Elias (c. 1790).
Històries generals vs històries provincials
A banda de prestar atenció a detalls que no trobarien cabuda en les històries generals, el discurs de les històries provincials proporciona dades que matisen o bé ofereixen altres interpretacions d’episodis relatats en les cròniques oficials del conjunt de l’orde. Un exemple paradigmàtic pot ser el tractament que va fer l’historiador portuguès Belchior de Santa Ana de la figura d’Ana de Jesús, a la qual va dedicar molta atenció en la seva obra, on va incloure molts extractes dels treballs de la religiosa, a més de detallar la seva tasca com a priora dels convents de Sevilla i Lisboa, i la seva oposició a la reforma involucionista del P. Doria, aspectes que foren deliberadament obviats, en canvi, per part dels historiadors generals de la congregació espanyola (Francisco de Santa María, Jerónimo de San José o Manuel de San Jerónimo, historiadors generals de l’orde).[7]
En definitiva, la reivindicació d’una història provincial es realitzà amb una clara voluntat de projectar la singular aportació cultural i espiritual del Carmel descalç català al conjunt de la congregació espanyola. La prematura mort dels principals actors que havien d’empènyer aquesta comesa, així com la desfeta econòmica subsegüent a la guerra de Successió, van suposar un llast insuportable per a les aspiracions d’un major protagonisme, i van deixar en un racó de l’arxiu la veu pròpia en la història de l’orde que un dia es va voler aconseguir.
Bibliografia
BELTRAN LARROYA, Gabriel, Fuentes históricas de la província O.C.D. de San José (Cataluña y Baleares), Roma: Teresianum, 1986.
BELTRAN LARROYA, Gabriel, Catálogo de los Superiores Generales del Carmen Descalzo (1581-1597) y de la Congregación española (1600-1875), Roma: Teresianum, MHCT, 1995.
DAVID DO CORAÇAO DE JESÚS, A reforma teresiana em Portugal, Lisboa: Tip. Esc. Prof. Salesianos, 1962.
GRAS CASANOVAS, Mercè, “La cartografia en els ordes religiosos a l’època moderna. L’atles de les províncies del Carmel Descalç”, Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65 (2008), p. 406-416.
Notes
[1] JERÓNIMO DE SAN JOSÉ, Genio de la historia, Zaragoza: Diego Dormer, 1651. Obra que estava present en la biblioteca del convent de Sant Josep i que Joan de Sant Josep va poder tenir a la mà: Biblioteca de la Universitat de Barcelona, C-213-4-36.
[2] HIGINIO DE SANTA TERESA, Fr. Jerónimo de San José, Genio de la historia: ensayo biobibliográfico y notas, Vitoria: El Carmen, 1957, p. 253-256.
[3] BELCHIOR DE SANTA ANA, Cronica de Carmelitas Descalços particular do Reino de Portugal, e provincia de Sâo Filipe, I, Lisboa: Oficina de Henrique Valente de Oliveira, 1657.
[4] JOÂO DO SACRAMENTO, Chronica de Carmelitas descalços, particular do reyno de Portugal e as suas conquistas, Lisboa: Na Officina Ferreirensiana, 1721.
[5] Sebastiâo da Conceiçâo, Caldeyra (Sertà, Portugal, 1663 – Evora, 1733). Va professar a l’orde a Lisboa l’any 1680. Va ser elegit general en el capítol general de Pastrana de 7 de maig de 1718. Havia estat nomenat provincial de Portugal l’any 1712.
[6] JOSÉ DE JESÚS MARÍA, Chronica de Carmelitas Descalços dos Reynos de Portugal, Algarve e suas Conquistas, III, Lisboa: Offcina de Bernardo Antonio de Oliveria, 1753.
[7] Isabel MORUJÂO, “María de San José (Salazar) OCD, fundadora del primer Carmelo Descalzo femenino en Portugal”, Revista de Espiritualidad, 64 (2004), p. 177-211. MARÍA DE SAN JOSÉ, Book for the Hour of Recreation, Introduction and Notes by Alison Weber. Translation of Amanda Powell (ed.), The University of Chicago Press, 2002.
[M. Mercè GRAS]
Castell Interior 