Un poema sobre la transverberació de santa Teresa en un manuscrit català del segle XVIII

El poema que es transcriu tot seguit es conserva als folis 8v-9v del ms. 63 de la Biblioteca de Catalunya, un recull de poesia en castellà, català i llatí del darrer terç del segle XVIII (en tot cas, posterior a 1770), intitulat en una de les cobertes Canciones para el nacimiento de Jesuchristo. Conté nadales i altres mostres de poesia religiosa, amb textos dedicats a la Mare de Déu de Montserrat, a alguns sants –entre els quals santa Teresa de Jesús–, etc., a més de poemes burlescos i polítics; també s’hi llegeix un text teatral, la “Representació del naixament del divino Verbo encarnat”.[1]

Aquest volum és una bona mostra d’un tipus de manuscrit prou usual a la Catalunya de la segona meitat del XVIII al qual hem dedicat atenció en un altre lloc.[2] Es tracta de reculls personals, obra de compiladors sovint anònims amb marcada preferència per tipus determinats de poesia religiosa. S’hi llegeix poesia majoritàriament devota i religiosa de caràcter popularitzant, en un castellà força precari, ple de catalanismes, i una important presència de textos en català. Les peces que es copien en aquests reculls acostumen a ser anònimes, excepció que només es trenca amb algun gran nom de la mística castellana com sant Joan de la Creu. L’espiritualitat carmelitana i la franciscana, la caputxina en particular, hi han deixat una petja important. La poesia profana també hi és present, especialment a través de textos de temàtica burlesca, política –els més tardans fan nombroses referències a fets coetanis com la Revolució francesa i les seves conseqüències–, de circumstàncies i successos, però també amorosa. Solen ser llibrets de format petit i factura senzilla, amb la caixa d’escriptura molt aprofitada, pràcticament sense marges.

El poema seleccionat gira al voltant del famós episodi de la transverberació del cor de Teresa de Jesús, que ella mateixa relata al Libro de la vida (29,13). És la mateixa santa qui hi parla i s’adreça a l’àngel que la fereix. Imita l’aire de les poesies conservades de Teresa, versos breus d’intensitat lírica i amb influència de la poesia popular. Es compon de 12 estrofes de pentasíl·labs (còmput a la castellana), amb rima 5a 5b 5b 5c 5d 5e 5e 5c.

Afectos de santa Teresa quando el ángel le traspassó con la lansa

[1]
Ángel divino
que con la lanza
tu mano abansa
a herirme a mí,
suspende el golpe,
que por tan fuerte
me da la muerte,
muerte sin fin.

[2]
Ángel hermoso,
¿cómo me tratas?
Pues tú me matas
sin compassión.
Mas no me matas,
un golpe activo
con que es más vivo
mi corazón.

[3]
La lansa dulce
le fue a mi duenyo
en el empenyo
de su passión.
Dulce es la lanza
que siente mi alma,
que en tanta calma
padece amor.

[4]
A un duenyo amado
quieres que estime
¿y assí me oprimes
un golpe cruel?
Dexa de herirme,
ya estoy herida
del que es mi vida
y mi amor es.

[5]
Si grande llama
mi pecho expressa,
de una Teresa,
¿qué quieres más?
¿Quieres matarme?
¡Ay, me enternesco!
¡Ay, desfallesco!
¡Ten, ten piedad!

[6]
Piedad del golpe
que, aunque recrea,
no sé si sea
pena o plazer.
Parece pena
tan grande fuego;
dulce sossiego
es assí arder.

[7]
Ángel, acaba
ya, ya de herirme,
antes de irme
sola a llorar,
corazón mío,
de amor despojos,
roto en los ojos,
habrás de dar.

[8]
Derrite el fuego
la pena dura:
tanta dulzura,
qué intenta, di.
De amor la llama
todo desecho
me dexa el pecho
y a mí sin mí.

[9]
Ya no soy mía,
ángel hermoso,
soy de mi esposo
que assí me amó.
Si no me creas,
como[3] mano franca
del pecho arranca
mi corazón.

[10]
En essa lanza
que tu desvelo
traxo del cielo,
llévalo a Dios,
porque es muy justo
lleve por dones
los corazones
quien los hirió.

[11]
De oy para siempre
seré constante,
firme y amante
de mi Senyor.
Saca essa lanza
que me traspassa,
con ella passa
a Dios mi amor.

[12]
Dile que le amo
quanto yo puedo,
y si me quedo,
me dexas tú.
Dile mis ancias,
dile tu empressa,
di que Teresa
es de Jesús.
Finis.

Notes

[1] Vegeu-ne descripcions a Jaume MASSÓ I TORRENTS; Jordi RUBIÓ I BALAGUER, Catàleg dels manuscrits de la Biblioteca de Catalunya, I, Barcelona, 1989, p. 147-151, i a la base de dades MCEM – Manuscrits Catalans de l’Edat Moderna 2026.

[2] Joan REQUESENS I PIQUER; Maria TOLDRÀ I SABATÉ, “Un manuscrit poètic del segle XVIII a la biblioteca de Jacint Verdaguer”, Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona [en premsa].

[3] Vers hipermètric. Potser cal corregir per “con mano franca”.

[Maria TOLDRÀ]