L’inventari realitzat de les composicions musicals impreses per a ser cantades en les celebracions conventuals del Carmel descalç de la Corona d’Aragó (segles XVII-XIX), ha motivat una àmplia recerca en nombroses biblioteques. En principi el treball se circumscrivia a materials impresos, però gràcies a la catalogació del Fons musical de la Biblioteca de Catalunya hem pogut accedir als manuscrits de Francesc Valls i Galan (c. 1671-1747), digitalitzats a Memòria Digital de Catalunya, i localitzar i identificar amb precisió uns villancets dedicats a una carmelita descalça i datar-los amb exactitud.
Encara que sovint s’ha posat l’èmfasi en altres parcel·les de l’obra de Valls,[1] el cert és que treballà molt per a convents i monestirs, com en dona fe l’existència d’una dotzena de villancets impresos per a les festes de l’Acadèmia de Sant Tomàs d’Aquino al monestir de dominics de Santa Caterina, i de nombroses composicions per a celebracions de diferents ordes religiosos masculins (caputxins, franciscans, mercedaris, jesuïtes i servites).
Pel que fa a les composicions impreses, entre 1700-1723 hem pogut localitzar fins a nou villancets a la professió que comptaren amb Valls com a mestre de capella: tres pertanyents a religioses del convent de Sant Francesc de Paula (1700, 1717, 1720); dos corresponen al convent de les Elisabets (1703, 1708); dos més al convent dels Àngels i Peu de la Creu (1713, 1723); i uns, respectivament, al monestir de Sant Pere de les Puelles (1700) i al convent de les Magdalenes (1709).
Entre els manuscrits de Valls conservats a la Biblioteca de Catalunya podem trobar almenys una desena de partitures compostes per a vels de religioses, amb títols com “Para un velo” o “Para velos”; un simple examen d’aquests petits textos musicats permet endevinar, gràcies a les referències incloses en el text, el sant patró o fundador de l’orde religiós on professaven les religioses: l’orde militar de Sant Joan, Sant Francesc en el cas de clarisses o elisabets…
En els villancets de les professions, a banda de lloar-se les virtuts de la jove professa, era freqüent la inclusió d’alguns jocs de paraules fets amb el seu nom i cognom, i amb el nom adoptat en religió en professar. Precisament aquesta pràctica o llicència literària en ha permès identificar uns villancets dedicats a una monja carmelita descalça.
3o. a Duo Para Un Velo, “Deidades del abismo”
Tono a solo.
Deidades del abismo,
Alagüeños deleytes,
Favor contra una niña,
Que escapa de mis redes.
Ay, que porque no la alcanse
Descalsa su planta breve.
Ay, que porque no la siga,
Al sacro Carmelo asciende.
Ay, que porque más me burle
Negro velo la obscurece,
Favor al mundo!
Abismos corred, volad deleyte!
Que esta amazona altiva
Que esta Español valiente
Con sus votos a Christo
Burlar, burlar quiere mis redes.
Coplas, solo y a duo. Tiple 2º
1a. Theresa en tus desdenes no ay quién oy no repare.
Pues mi razón satisfaze, satisfaze.
2a. Ermosura y tiernos años es flor que pude brindarte,
Y mi flor durará edades, edades.
3a. Lisongeros pasatiempos no merecen un desayre.
Con ayre es bien desayrarles, desayrarles.
4a. Mucho ofrece entre lo noble, el vínculo de la sangre.
Solo le obligan, deydades, deydades.
5a. Los encierros suelen dar cuydados de soldedades.
Los que suelen ser afanes, ser afanes.
En el cas que ens ocupa, el títol de la peça musicada aclaria ben poc: “Deidades del abismo”. La lectura dels versos per a ser cantats revelava que la novícia, de nom Teresa (“Theresa en tus desdenes no ay quién oy no repare”), ingressava en el Carmel (“Al sacro Carmelo asciende”), i que es tractava de la branca descalça o teresiana (“Descalsa su planta breve”). La dada que ens proporcionava una major certesa era el gentilici “Español” , que usat en masculí permetia entendre que en realitat es tractava d’un cognom (“Que esta Español Valiente”); i per reblar l’al·lusió al nom en religió de la jove, s’afegia encara “Con sus votos a Christo”.
Així doncs, es tractava d’una carmelita, Teresa, probablement descalça, de cognom Espanyol, amb l’advocació “de Crist”, i que va viure en temps de Francesc Valls.
En el cas que ens ocupa, el títol de la peça musical aclaria ben poc: “Deidades del abismo”.
El bibliògraf Palau dona la referència d’un imprès publicat per Jaume Surià, de 1697, i que es correspondria amb el text musicat per Valls: Villancicos que se cantaron en el […] Convento de Religiosas Descalças […] de Barcelona en la Professión […] de la Madre Teresa de Christo (Español y Ardenuy) […]. La referència bibliogràfica, però, no incorporava el nom del mestre de capella, que es desconeixia, ja que, lamentablement a hores d’ara encara no ha estat possible localitzar cap exemplar d’aquest fullet, i únicament tenim el manuscrit de la partitura de Valls:
L’examen del catàleg de les carmelites descalces de Catalunya i Balears, que en breu podrà consultar-se a Castell interior, ha permès identificar la monja protagonista de la composició musical, i a partir d’aquí reconstruir la seva història.
Teresa Espanyol Ardenuy va néixer cap a 1677 a Areny de Noguera. El seu pare era Josep Espanyol i Escala (m. 1687),[2] senyor de Soliveta (Alta Ribagorça), que fou batlle i regidor d’Areny; i la seva mare era Inés Ardanuy, d’Areny. L’any 1690 Josep Espanyol declarava que feia 14 anys que servia de tinent de procurador del comtat de Ribagorça, i que el seu pare, Agustí Español, havia servit al rei en les guerres de Catalunya, com a capità d’infanteria, durant dotze anys, i que a causa d’aquesta fidelitat l’enemic li havia cremat les cases i destruït la hisenda.[3]
Dos dels germans de Teresa van contreure matrimoni: l’hereu de la família, Josep, va casar-se el 1711 amb Antonia Ximénez del Corral; i Antònia va esposar José de Vallabriga y de las Foyas de Vallabriga l’any 1717. En canvi, la seva germana Gertrudis va optar per la vida religiosa, i va ingressar en el convent benedictí de Sant Pere de les Puelles, on ja tenia una tia paterna.[4]
Després de la mort del seu marit, Inés Ardenuy, davant la insistència de la seva filla per fer-se religiosa, va dipositar Teresa al convent de Sant Pere de les Puelles, on ja hi havia la seva altra filla, Gertrudis, i una tia de les noies. Teresa va estar al monestir benedictí més de dos anys vestida de seglar, ja que la seva mare no volia que prengués l’hàbit religiós tan aviat, per veure si mentrestant canviava d’idea. Finalment s’acordà que si la jove perseverava en la seva vocació, prengués l’hàbit el diumenge després de Pasqua de 1696. En l’endemig, Teresa va declarar sentir vocació de carmelita descalça. Pensant que aquesta decisió disgustaria la seva germana, i que tal vegada la contradiria o intentaria fer-li canviar d’opinió, per haver-se de separar definitivament, Teresa determinà d’anar uns dies a casa d’una tia seva, amb el pretext de veure les processons de Setmana Santa. Un cop fora del monestir, aquesta parenta l’acompanyà secretament a demanar l’hàbit del Carmel descalç. Teresa va realitzar l’acte de vestició d’hàbit el 22 d’abril de 1696 i, després de l’any de noviciat, va professar en el convent de la Immaculada Concepció de Barcelona el 23 d’abril de 1697, als 19 anys d’edat, amb el nom en religió de Teresa de Crist.
Finalment, i davant aquesta política de fets consumats, la família acceptà la voluntat de Teresa, i per tal de solemnitzar la cerimònia religiosa de la seva professió solemne va confiar l’acompanyament musical de l’acte a la capella de Santa Maria del Mar. Les despeses d’encomanar una composició poeticomusical ad hoc per a tal festa, contractar cantors i músics per a la diada, i de fer publicar el text dels villancets com a programa de mà o recordatori de la solemnitat, únicament estaven a l’abast de famílies prou acomodades.
Els villancets interpretats en la professió de Teresa de Crist foren uns dels primers encàrrecs musicals del nou mestre de capella de la catedral de Barcelona, Francesc Valls. Valls havia assolit aquesta plaça de músic el 7 de desembre de 1696, succeint Joan Barter (Mequinensa, 1648 – Barcelona, 1706), mestre de capella de la catedral de Barcelona entre 1682 i 1696. Barter havia dirigit la capella de la catedral en diverses ocasions a l’església dels carmelites descalços de Sant Josep, a la Rambla de Barcelona; d’algunes d’aquestes actuacions se’n publicaren uns villancets commemoratius: per la dedicació de l’altar de Santa Teresa (1690) i en la professió religiosa del frare Lluís de Sant Josep, Alemany Descatllar Solanell (1691),[5] i per la dedicació de l’altar de Santa Agnès (1684).
Abans de dirigir la capella de música de la catedral de Barcelona, Valls havia ocupat fugaçment el mateix càrrec a la basílica de Santa Maria del Mar (1696), procedent d’una borrascosa polèmica viscuda a Mataró.
L’any 1692 havia opositat a la plaça de mestre de capella de Santa Maria de Mataró i, malgrat haver aconseguit la millor nota, el Consell mataroní decidí adjudicar el càrrec a Simó Llop, que des de 1685 servia l’ofici. Aquesta irregularitat suscità la fèrria oposició del rector al fet que Llop, que va quedar en segon lloc entre els pretendents, dirigís la capella a la parroquial, i en canvi donà l’ofici a Valls. El Consell de la vila, contrariat, desplaçà aleshores les seves cerimònies a l’església de Sant Josep pertanyent als carmelites descalços: el plet sobre la titularitat de la plaça s’arrossegà encara entre 1692-1695. Aquestes picabaralles musicals es reflecteixen, d’alguna manera, en el testament satíric que Llop redactà, l’any 1697; entre encàrrecs musicals extravagants, el músic deixava un llegat al convent de Sant Josep perquè el dia de la seva mort li cantessin un “Ave Maris Stella” a cant d’orgue, però donat el tarannà del document, podríem aventurar alguna ironia o broma particular sobre l’orgue conventual o les habilitats vocals dels frares.[6] Llop és autor d’uns villancets que es cantaren l’any 1691 al convent de les carmelites descalces de Mataró, per a la presa de vel de Josepa de Bell-lloc (1676-1740),[7] filla de Jeroni de Bell-lloc i de Vedruna, i de la seva esposa Maria Anna de Macip i de Bell-lloc, Senyora de Bell-lloc.[8]
- Villancicos que se han de cantar, en el velo de la madre Iosepha de Santa Theresa en el siglo D. Iosepha de Belloch, en el exemplar convento de Carmelitas Descalças de la Concepcion Purissima. Barcelona: J. Surià, 1691.
Valls, el nostre compositor dels villancets a Teresa, no va obtenir la plaça de titular de mestre de capella de la catedral fins 1709. En l’endemig, des de 1700, el músic havia format part de l’Acadèmia Desconfiada, i va viure l’estada de dues corts a la ciutat, la de Felip de Borbó i la de Carles d’Àustria. Després de la guerra de Successió i d’una agra polèmica politicomusical, Valls va patir desterrament de la ciutat entre 1719-1725. L’any 1726 es jubilà del càrrec de mestre de capella de la catedral de Barcelona, encara que seguí sent propietari de la plaça fins a la mort, l’any 1747, quan fou substituït per Joan Galvany i Nonell.
Teresa de Crist, monja protagonista dels villancets de Valls, va reunir-se novament amb la seva germana Gertrudis i convisqueren un temps sota el mateix sostre conventual, aquest cop carmelità, però en circumstàncies ben diferents, en el tram final del setge de Barcelona. En la crònica Luz de verdad de les descalces de Barcelona, s’esmenta l’estada al convent de Gertrudis, que s’hi va refugiar durant el setge de Barcelona de 1713-1714, i on va romandre encara un mes després de finida la guerra de Successió:[9]
Solamente la señora Gertrudis Español, religiosa de el monasterio benito de San Pedro de las Puellas de esta ciudad, hermana de la madre Theresa de Christo, religiosa de este monasterio, estubo con dichas madres y monasterio un mes más, sola y sin criada, viviendo en todo tan retirada, que era lo mesmo que si no estubiera. Algunas vezes pedía permisos y licencia para venir a la recreación con las madres, de las quales se fue muy enamorada y aficionada.
El día de Santa Crus, a 14 de setiembre, empeçaron las religiosas los ayunos de su Orden, como si cerco ni susto alguno hubiera havido. Hecha la entrega de la ciudad, entraron las armas de el Rey Felipe Quinto (que Dios guarde), y entonces dicha señora Gertrudis Español, religiosa sobredicha, se fue a su monasterio, executando los padres el mesmo. Fue para todos sensible su ausencia, pues de otra suerte se ubiera faltado a tanto favor avían recebido en todo el tiempo de los trabajos las madres religiosas.
Durant la seva vida claustral, Teresa s’aplicà a tenir cura de les seves germanes d’hàbit malaltes, i contribuí, amb els recursos de la seva família, a la reparació de les destrosses que la guerra havia causat en el convent del carrer Canuda, com informa la crònica Luz de verdad:
Vista la destrucción de essas oficinas, quiso Dios que se eligieren por enfermeras las dos hermanas Theresa de Christo y Josepha de la Madre de Dios, las quales, aunque jóvenes, son muy ancianas en la virtud, y como sus prendas sean grandes, no son de menor corazón y empresa. Essas dos hermanas, movidas de la charidad, resolvieron ser punto suyo y honra de Dios el bolver en su prístino estado las cosas derribades, como está dicho. Y assí, a sus costas, aunque pobres por su voto, asistiéndoles sus parientes, lo ejecutaron, Y aunque por ser la necesidad común, no se volvió con toda la bellesa primitiva, no an faltado en ponerlo bien, lo que puede la religión apreciarles y darles las gracias.
La religiosa va ser priora de la comunitat entre 1730 i 1733. Va morir a Barcelona el 10 de març de 1737.[10]
La troballa dels manuscrits de Valls ens ha permès conèixer la seva aportació musical al Carmel descalç, i connectar la composició de les partitures amb la impressió del text en un cas ben concret i documentat. De ben segur, establir i sistematitzar els vincles entre músics, capelles i impresos conventuals d’ocasió ha de permetre, en el futur, enriquir i comprendre millor el context musical del segles XVII-XIX.
Bibliografia
BERTRAN XIRAU, Lluís, “Oratoris i villancets entre la ciutat i el territori (1715-1808)”, dins Tess KNIGHTON; Ascensión MAZUELA-ANGUITA (ed.), Música i política a l’època de l’arxiduc Carles en el context europeu, Barcelona: Museu d’Història de Barcelona, 2017, p. 133-150.
TORRENTE, Álvaro, “Francisco Valls (c. 1671-1747)”, Semblanzas de compositores españoles, 23 (Revista de la Fundación Juan March, 395) (2010), p. 2-7.
[1] Álvaro TORRENTE, “Villancicos de Reyes: propaganda sacro-musical en Cataluña ante la sucesión de la corona española (1700-1702)”, en La pérdida de Europa. La Guerra de Sucesión por la monarquía de España, Madrid, 2007, p. 199-246.
[2] Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), Consell d’Aragó, Secretaria de Catalunya, llig. 336. Consulta sobre el privilegi de noble a Catalunya de José Español y Escala, natural d’Areny i senyor de Soliveta, 7 de gener de 1684.
[3] ACA, Consell d’Aragó, llig. 37, núm. 347.
[4] En l’obituari benedictí consten tres religioses de cognom Espanyol: Àngela (m. 1675), la subpriora Maria (m. 1701) i Gertrudis (m. 1739). Llibre / De Obits / En lo Qual /Se Trobaran Con/tinuats Tots Los Abats, / Monjos, Monjas, Converses y Conversas de tota / la Congregacio Claustral Benedictina Tarraco/nense y Cesaraugustana, que moriran, comen/cant de 15 del Mes de Mars del any 1672. / que tingue principi esta Casa del Noviciat / comu en lo present Monastir de Sant / Pau del Camp de Barcelona en / avant.
[5] Lluís de Sant Josep, Alemany Descatllar Solanell (1674 – post 1691) va néixer a Manresa el 1674, fill de Lluís Descatllar Bru, de Barcelona, i d’Eugènia Solanell, natural de Puigcerdà. El pare era baró de Callús i senyor de Palmerola (fill de Jaume d’Alemany-Descatllar i d’Elisabet Bru) i s’havia casat en primeres núpcies amb Marianna de Puig; en enviudar en segones núpcies, amb Eugènia de Solanell, i va morir el 1708. Lluís tingué almenys dos germans de pare i mare, Francesc i Maurici, presents a les Corts de 1701. Vestí l’hàbit el 17.4.1689, i professà el 4.3.1691, als 16 anys. Un parent seu, Joan de la Concepció, Alemany Descatllar (1625-1700) arribà a ser provincial i general de l’orde (1682-1688), i després va estar de conventual de Barcelona (1690-1696), justament quan professà el seu parent.
[6] Joan GIMÉNEZ BLASCO, “Els mestres de capella de Santa Maria de Mataró al s. XVII”, Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, 50 (1994), p. 27-40.
[7] Josepa va professar solemnement l’any 1692, va arribar a ser priora del convent entre 1734 i 1737. Una germana seva havia ingressat en el mateix convent l’any 1688 amb el nom de Teresa de Crist, Bell-lloc Macip (1668-1740). És d’esperar que la seva professió s’hagués celebrat amb un aparell musical semblant, però no n’hem localitzat cap imprès.
[8] Vegeu Josep FERNÁNDEZ TRABAL, “El fons llinatge Mercader, comtes de Bell-lloc”, Butlletí de l’Arxiu Nacional de Catalunya, 19 (març 2008), p. 2-11.
[9] Arxiu de les carmelites descalces de Barcelona (ACDB), ms. s. n.: Luz de verdad, e histórica relación de lo sucedido en el conbento de la Puríssima Concepción de Carmelitas Descalças de Barcelona en los años de 1691 hasta 1719, f. 62.
[10] ACDB, Libro en que se escriben los elogios de las religiosas que han muerto en este convento de la Purísima Concepción […] de Barcelona, desde su fundación […] de 1588, p. 123-125.
Castell Interior 
Magnífica investigación.