Nova biografia de Francesc Vicent Garcia, rector de Vallfogona

:: Enric QUEROL COLL, Francesc Vicent Garcia, poeta barroc: Vida i misteris del Rector de Vallfogona, Barcelona: Rafael Dalmau, Editor, 2023, 142 p., il. ISBN 978-84-232-0890-6. ::

Aquest any 2023 estem immersos de ple en la celebració dels 400 de la mort del poeta Francesc Vicent Garcia (Saragossa, 1579 – Vallfogona de Riucorb, 1623), més conegut com a Rector de Vallfogona per la rectoria, aleshores pertanyent al bisbat de Vic, que va ocupar durant anys i que s’ha popularitzat en el folklore català per la munió d’anècdotes llegendàries que han envoltat fins ben entrat el segle XX la figura de qui en va ser el rector més famós. Llegendes que han anat passant a segona línia en l’imaginari del país, mentre deixaven lloc gradualment a la redescoberta i revaloració de l’obra literària d’un dels grans poetes del Barroc català, de primer en un àmbit acadèmic estricte, i ara sembla que, finalment!, entre públics més amplis, gràcies en part a iniciatives com la commemoració oficial d’aquest quart centenari.

La celebració –@AnyRector a les xarxes– ja ha donat els primers fruits en forma de declaracions institucionals, actes culturals diversos i llibres, i se n’esperen uns quants més. Entre els que, més enllà de la conjuntura celebrativa, arriben per consolidar-se com a fites en la investigació sobre la figura i l’obra de F.V. Garcia hi ha la recent biografia publicada pel filòleg tortosí Enric Querol Coll, que al prefaci del llibre fa tota una declaració de principis sobre com s’ha d’enfocar el discurs sobre un personatge envoltat de llegenda com el que ens ocupa:

A l’hora de bastir una biografia crítica –és a dir, basada estrictament en notícies positives i en la comprovació de l’origen i l’autenticitat de les publicades anteriorment–, resulta més convenient i operatiu fer aigua neta i no haver de trafegar el pes de tota la tradició anterior per un camí marcat d’antuvi. (p. 6)

I això és el que trobem en aquest llibre. Una biografia clàssica construïda a partir de les fonts arxivístiques i de biblioteca recollides i validades per la tradició bibliogràfica i pel mateix Querol durant anys de recerca en arxius del país. Fidel a una manera d’entendre la filologia que l’emmarca en un concepte més ampli d’història de la cultura, cada dada arxivística o bibliogràfica s’insereix en el context cultural, social i històric que l’explica i, en conseqüència, enriqueix l’aproximació a l’obra literària. La informació biogràfica constrastada sobre els orígens familiars tortosins i el naixement a Saragossa, els estudis a Barcelona i Tortosa, la gestió de la rectoria de Vallfogona, els serveis a eclesiàstics destacats de l’època com el polèmic bisbe de Vic Francesc Robuster i el de Girona, Pere de Montcada, de qui va ser secretari, i, ja en el terreny literari, la relació amb cenacles tortosins, segarrencs i gironins o la participació en celebracions coetànies, com a mínim a Girona i Barcelona; tota aquesta informació, deia, s’insereix sense solució de continuïtat en apartats que ajuden a entendre els entorns en què es va moure l’autor i que il·luminen molts passatges dels seus poemes, oportunament recordats o estudiats quan el discurs cronològic i biogràfic s’hi atura. Això no implica en cap cas el menysteniment d’una anàlisi estrictament literària dels poemes, que lògicament ha de ser secundària en un treball com aquest, però que és invocada sempre que cal circumscriure la naturalesa d’un text en un determinat gènere literari o oferir-ne una clau de lectura; valgui com a exemple, entre d’altres, el comentari sobre les dècimes a la “Navegació del marquès d’Almazán” i el romanç “Ja de la llengua de l’aygua” (p. 67 seg.). Així, doncs, els últims capítols del llibre dibuixen un ràpid panorama de la recepció de la figura i l’obra de Garcia –des l’enlairament com a clàssic de la modernitat, refermat per l’edició de la seva obra poètica el 1703, passant per la posterior condemnació d’un sector de la Renaixença i la seva desaparició del cànon literari consolidat a les primeres dècades del segle XX, fins a la recuperació actual del seu paper capdavanter en la renovació de la poesia catalana del Barroc.

Cenyint-nos ara a la temàtica que ocupa el nostre Castell interior, la biografia de Querol, tan densa d’informació ben contextualitzada com concisa en la seva formulació, no podia ometre la qüestió de la relació del Rector de Vallfogona amb la figura de Teresa de Jesús (p. 81-82, 98). Aquí no hi ha cap sorpresa, però sí un bon estat de la qüestió, amb unes conclusions que, si bé no permeten assegurar la presència física del poeta a Barcelona durant les celebracions de la beatificació de 1614, ens recorden que a la relació de festes compilada per Josep Dalmau i publicada en aquella ciutat el 1615 hi ha dos poemes que s’han atribuït al Rector: unes dècimes “A les figues que, per manament de son confessor, fehia a Christo, nostre Señor, la mare santa Teresa de Jesús” (inc.: “A la sombra de l’honor”), ja comentades temps enrere aquí mateix, i un cèlebre sonet en forma de laberint (inc.: “Tanta temor, Teresa, tanta pena”), encara que, segons Albert Rossich, el gran coneixedor de la poesia de F.V. Garcia, aquest sonet s’ha d’eliminar del seu catàleg d’obres. Malauradament, no disposem de dades sobre una possible participació del poeta en les festes de la canonització de santa Teresa organitzades el 1622 a Tortosa, una ciutat que, com Tarragona, el 1611 ja apareixia activament implicada en la campanya per a la beatificació de la monja carmelita.

[Maria TOLDRÀ]