Daniel Defoe i els carmelites descalços en la guerra de Successió

L’escriptor Daniel Defoe (c. 1660-1731), més conegut per les seves novel·les Robinson Crusoe (1719) i Les aventures amoroses de Moll Flanders (1722) o pel recull de notícies Dietari d’un any de pesta (1722), va escriure també un relat ambientat en la guerra de Successió a la Corona d’Espanya. Com el dietari de la pesta (A journal of the plague year of 1665), que Defoe va viure d’infant, les Memòries de guerra del capità Carleton, tot i ser una obra de ficció, contenen nombrosos episodis autobiogràfics.

L’obra de Defoe com a “periodista d’opinió” és anterior a la seva tasca com a autor de ficció. Ja havia publicat escrits i pamflets sobre la crisi dinàstica hispànica, que va contribuir a fer conèixer entre el públic anglès. Les Memòries comprenen des de la guerra d’Holanda (1672) fins a la pau d’Utrecht (1713). A partir d’un personatge que va tenir una existència real, el capità Carleton, a qui en el seu relat fa parlar en primera persona, basteix una ficció amb molts punts de versemblança.

La narració aprofita els continguts d’altres fonts coetànies, però també cal cercar el realisme de bona part de les descripcions amb què amaneix el seu relat en l’etapa de la seva vida, la dècada de 1680, en què va fer de comerciant, amb desigual fortuna, dedicat a la importació de vins, tabac i altres mercaderies, viatjant per França, Holanda, Itàlia i Espanya. No cal insistir aquí en la presència de comerciants anglesos per tot el litoral català i valencià, ni en el coneixement del país que van tenir alguns d’aquests negociants, com ara Mitford Crowe, i Joseph Shallet, que els va dur a negociar fins i tot el tractat de Gènova (1705), per la qual cosa és força raonable que Defoe, encarnat en Carleton, hagués viscut de primera mà algunes de les experiències que relata.

El personatge protagonista, un oficial anglès al servei de les tropes aliades amb l’arxiduc Carles d’Àustria, és ferit i empresonat a Dènia en el darrer i definitiu setge borbònic (1708), traslladat primer a València, i després enviat a San Clemente. En els tres anys que el capità Carleton està pres a la localitat manxega estableix una cordial relació amb el provincial dels carmelites descalços, que l’honora amb la seva hospitalitat i confiança.

La realitat és que, efectivament, a San Clemente hi havia carmelites descalços. L’any 1600 es fundà el convent de San José, de monges carmelites descalces, a Valera de Abajo, a l’actual província de Conca, que el 1617 es traslladà a la localitat de San Clemente. Caldria esperar fins al 1673 per a la fundació, a la mateixa vila, del convent de Santa Teresa, de frares carmelites descalços. Inicialment ambdós convents formaven part de la província carmelitana de Castella la Nova o de l’Esperit Sant. L’any 1713, San Clemente passà a formar part de la novament creada província de Santa Anna de Múrcia, on fins a mitjan segle XVIII s’havien fundat fins a sis convents de monges i dotze de frares.

El Carmel descalç de la congregació espanyola va viure dividit el conflicte successori entre Felip, duc d’Anjou, i Carles, arxiduc d’Àustria; per una banda la major part dels regnes de la Corona d’Aragó van donar inicialment el seu recolzament a la causa austriacista, per la qual cosa les províncies carmelitanes de Sant Josep de Catalunya i de Santa Teresa d’Aragó-València van restar en territori favorable a l’arxiduc Carles, mentre que la resta dels convents de l’orde es trobaven en territori fidel al nét de Lluís XIV. A partir de 1707, i després de la batalla d’Almansa, les tropes aliades que defensaven Carles d’Àustria es van retirar cap a Catalunya, i València i Aragó va restar sotmeses a Felip V.

El front militar va interrompre la comunicació entre les autoritats centrals de l’orde i els convents dels carmelites descalços de Catalunya. En aquest estat de coses, la província de Sant Josep de Catalunya passà a regir-se de forma autònoma, amb llicència papal, durant el conflicte, i va celebrar els seus capítols provincials de forma independent, tal i com havia succeït durant la guerra dels Segadors. Per altra banda, en el capítol general de Pastrana de l’any 1706, el general de la Congregació espanyola que havia resultat elegit, l’aragonès Miguel de Santa María, Aznar Esteruelas (1632-1712), va manifestar des del primer moment la seva més ferma adhesió a Felip V, com es desprèn de forma inequívoca del següent mandat:

Mandamos, en virtud de Espíritu Santo, santa obediencia y debaxo de precepto formal, a todos nuestros religiosos, de qualquier estado, grado y calidad que sean, súbditos y prelados; y a todas las religiosas de nuestra obediencia, preladas o súbditas, que ni de palabra ni por escrito, hablen, escriban, digan, confieran, ni traten cosa que pueda perjudicar al derecho que su magestad el rey, nuestro señor Felipe quinto, tiene a esta Corona y reynos de España; ni directa o indirectamente apoyen el que pretende tener a ella y a ellos el Señor Archiduque de Austria; ni muestren tenerle afecto a alegrarse de los progressos de sus armas contra las de esta Corona, explicando tener menos cariño y amor a nuestro católico monarca Felipe Quinto, o a su gobierno, o ministros, no hablando de ellos con el aprecio y reverencia que se debe; ni menos tengan entre sí, o con seglares, conferencias sobre las cosas referidas. Y en todo caso y ocasión que sea inevitable el tratarlas, sea apoyando, defendiendo y patrocinando todo lo que tocare a nuestro rey y señor Felipe quinto; ni se dé entrada a confabulaciones con persona alguna que se tenga por sospechosa o de menos fidelidad, evitando todo trato familiar con semejantes sujetos.

Malgrat la severitat d’aquesta taxativa ordre, i que el capità Carleton fos un soldat de religió protestant i pertanyent al teòric bàndol contrari, la descripció que fa Defoe de les trobades que manté l’oficial anglès amb el provincial dels descalços no pot ser més amable, i no s’està d’elogiar el tarannà comprensiu i humanista del religiós, i la protecció que li va dispensar davant els maliciosos interrogatoris del familiar local del Sant Ofici. En el relat, Carleton valora especialment el fet que els carmelites descalços li permetin gaudir de l’esbargiment del frondós hort conventual:

Així com havia conegut la majoria de sacerdots i religiosos del poble, el tracte havia estat especialment cordial amb el provincial dels carmelites, que tenien un convent petit però netíssim. El que més m’agradava era el seu gran hort, on em proveïa sovint de fruites i verdures de tota mena i on encara més sovint feia refrescants passejades, que són una distracció d’allò més agradable en aquest clima tan càlid. La meva relació amb el provincial es va convertir de seguida en amistat per un gest sense importància, que va ser de la següent manera: tot passejant com solia per la gran sala capitular del convent, em vaig fixar en les imatges de la verge Maria que hi havia a cada punta de la sala i vaig veure que sota una d’elles hi havia aquesta inscripció: Ecce virgo peperit filium, ‘Heus ací una verge que va infantar un fill’; sota l’altra, en canvi, no hi havia res escrit, de manera que vaig agafar el meu llapis i vaig escriure-hi aquests mots: Sponsa Dei, patrisque parens & filia filii, ‘Esposa de Déu, que va infantar del pare i filla del fill’. Els frares, que m’havien estat observant a una certa distància, així que me’n vaig haver anat, es van acostar a llegir el que havia escrit, i, quan en van informar el provincial, aquest els va ordenar que escrivissin el mateix text amb lletres d’or al damunt del que jo havia escrit, dient que una frase tan escaient havia de ser per força fruit de la inspiració divina. Així em vaig fer amic d’ell i de la resta de frares, cosa que em va permetre, si més no, gaudir amb total llibertat dels fruits i verdures i tot el que em vingués de gust del seu hort. Com ja he dit, l’hort era massa bonic per rebutjar l’oferiment.

En aquest país els falta sovint la pluja. Per solucionar aquesta mancança, en aquest hort i en d’altres, hi vaig veure un invent força útil. Tenen un pou al mig de l’hort, i a sobre una roda amb moltes gerres o galledes, l’una sota l’altra, que van recollint l’aigua per un costat i abocant-la per l’altre en un canal des d’on els hortolans la fan passar pels recs fins allí on volen de l’hort. I així les flors i les verdures sempre estan regades i protegides del sol que altrament les assecaria.

Bibliografia

ATIENZA, Ángela, Tiempo de conventos. Una historia social de las fundaciones en la España moderna, Madrid: Marcial Pons; Universidad de la Rioja, 2008.

DEFOE, Daniel, The Military memoirs of George Carleton, from the Dutch war 1672, in which he served to the conclusion of the peace at Utrecht 1713 […], Londres: E. Symon, [1728], pp. 251-253. [Versió digital a Google Books]

DEFOE, Daniel, Memorias de guerra del capitán George Carleton. Los españoles vistos por un oficial inglés durante la Guerra de Sucesión, ed. de Virginia León Sanz, Alacant: Publicaciones de la Universidad de Alicante, 2002.

DEFOE, Daniel, El Capità Carleton: un militar anglès a la Catalunya del 1714, pròleg de Walter Scott, traducció de Jordi Ainaud, introducció i annexos d’Àngel Casals i Arnau Cònsul, Barcelona: La Mansarda, 2013, pp. 192-193.

GRAS CASANOVAS, M. Mercè, “La cartografia en els ordes religiosos a l’època moderna. L’atlas de les províncies del Carmel descalç”, Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65 (2008), pp. 406-416.

GRAS CASANOVAS, M. Mercè, El Carmel descalç a Catalunya. De la guerra dels Segadors a la guerra de Successió [en curs].

MIGUEL DE SANTA MARÍA, “Precepto de nuestro padre General en orden a lo que toca al rey nuestros señor, Phelipe quinto”, reproduït dins BELTRAN LARROYA, Gabriel, Carmelitas descalzas de Cataluña y Baleares. Documentación històrica: 1588-1988, Roma, 1990, pp. 642-643. [Circular impresa (1 de maig de 1706)]

[Mercè GRAS]
historiadora i arxivera