Jerónimo Gracián de la Madre de Dios (1545-1614), un dels principals impulsors del Carmel descalç i estret col·laborador de Teresa de Jesús, va escriure de forma prolífica; s’han comptabilitzat fins a 300 tractats, que comprenen des de temes religiosos fins a profans, faceta aquesta que acostuma a passar més inadvertida en la seva biografia, i on va abordar qüestions com ara l’alquímia, l’anatomia, l’arquitectura, la gramàtica, l’ortografia, la retòrica, la moneda, la navegació… (Bibliotheca Hispana Nova, de Nicolás Antonio, Madrid, 1783, pp. 578-585).
Gracián procedia d’una família d’alts funcionaris de la monarquia hispànica. Els seus pares eren Diego Gracián de Alderete, secretari de l’emperador Carles, i Juana Dantisco, filla de l’humanista polonès i erasmista Juan Dantisco. Dos dels seus germans, Lucas (1543-1587) i Tomás (1558-1621), van continuar la tradició familiar en la secretaria reial, servint Felip II i Felip III.
El 1592, Gracián, amb falses acusacions, va ser expulsat de l’orde que ell mateix havia contribuït a fundar, per part de la facció rigorista que s’havia ensenyorit del Carmel descalç, que perseguia un ideal penitencial i eremític força allunyat de l’ideari teresià, i que estava encapçalada pel genovès Nicolò Doria de Jesús Maria (1539-1594). L’edicte d’expulsió no es va revocar fins al 1999.
El juliol de 1593, Gracián, bandejat, es trobava a l’illa de Sicília, on va redactar un Tratado de las cifras, que va dedicar al seu germà Tomás, i qui si sap si va acabar essent usat pels dos germans en la seva correspondència. Tres mesos després d’enllestir el tractat, però, Gracián va ser capturat per corsaris i dut a Berberia, on va patir un llarg captiveri.
El tractat de Gracián (a la British Library) és exhaustiu i fa un repàs històric detallat de totes les tècniques conegudes per enviar missatges mantenint el secret del seu contingut, i segurament cal entendre la dedicatòria al seu germà, responsable de la traducció d’altres llengües en els afers internacionals de la monarquia, no només com a curiositat, sinó també com a necessitat pràctica de cara a xifrar les comunicacions. De fet, són abundants les mostres de codis que s’han conservat en totes les cancelleries europees, especialment en temps de conflictes armats, i que esdevenien vitals quan les missives dels informants i els espies havien de travessar les línies enemigues.
En els “tiempos recios” dels turbulents dies de la reforma del Carmel descalç, sota sospita permanent de les autoritats eclesiàstiques i de l’orde, Gracián i santa Teresa van mantenir una intensa correspondència, on calia camuflar alguns noms amb pseudònims i noms en clau. Deia Gracián: “Cuando nos escribíamos la Madre Teresa y yo, por manera de cifra mudábamos los nombres; y ‘gatos’ llamábamos algunes veces a los frailes Calzados”. Així, en el seu codi comú: “Águilas” = ‘descalzos’, “cigarras” = ‘calzadas’, “mariposas” = ‘descalzas’, “Matusalén” = ‘el nuncio, Paulo’ i “Eliseo” = ‘Gracián’, mentre que “Ángela” o “Laurencia” = ‘Teresa de Jesús’.
Teresa de Jesús també féu servir codis amb altres corresponsals, fins i tot en una carta de 1577, adreçada a Gaspar de Salazar, a Granada, on parla del Libro de la vida, anomenant-lo “esa Joya”, mentre que el gran inquisidor Gaspar de Quiroga rep el qualificatiu d’“aquella persona”, i les gràcies místiques a què es refereix són “el oro y las piedras”. Els perills a què s’exposaven eren tan grans, que a vegades la mateixa Teresa demanava que les seves cartes fossin cremades després de llegides, per evitar que caiguessin en males mans.
Sovint també devien emprar-se codis en l’expressió oral, ja que les converses mantingudes al parlador entre les religioses i els seus visitants estaven ordinàriament sotmeses al control de l’escolta de locutori, una religiosa que presenciava tota l’entrevista.
El hablar de las religiosas no disminuye el martirio de la Cruz, porque aunque hablan alguna vez, hablan con tales circunstancias que hacen mayor el tormento; porque su hablar es con escucha, y hablar con escucha es mayor pena que callar. (António Vieira, S.J., Sermones varios, Madrid, 1664, p. 177).
La conveniència d’usar un llenguatge críptic, indesxifrable per a qui el missatge no anava destinat, era molt més gran en el cas de la correspondència amb terres llunyanes, quan les cartes podien acabar comprometent fins i tot la vida d’emissors o destinataris.
Mentre que el Carmel descalç ibèric es va dedicar a l’activitat missional a Amèrica, la Congregació italiana, que comprenia la resta d’Europa, es va consagrar a evangelitzar les terres orientals. Aquest àmbit missional comprenia tot el territori comprès des del Pròxim Orient i la península Aràbiga fins a la costa occidental de l’Índia, on es trobaven localitzats els convents i les residències de les missions orientals de la Congregació, que no formaven províncies pròpiament dites, sinó els quatre vicariats provincials o apostòlics de Síria, Pèrsia, terres de l’imperi mogol i la costa malabar.
Un document de la missió dels carmelites descalços a Pèrsia (iniciada el 1607) mostra les estratagemes que els religiosos havien d’adoptar per fer arribar les seves comunicacions mantenint el secret del contingut. Un full volant de 1630, redactat en italià, trobat a l’Arxiu de la Cúria General a Roma, conté un alfabet de dinou lletres amb un número (d’una a tres xifres) que correspon a cadascuna de les lletres.
Complementàriament, un llistat de gairebé 40 termes constituïen la contraxifra, on els termes més freqüents emprats en les cartes tenien la seva equivalència en paraules que usualment formaven part del lèxic contingut en les cartes dels mercaders. D’aquesta manera, les diferents autoritats civils o eclesiàstiques rebien denominacions de teles, seguint una classificació jeràrquica dels teixits i els colors, segons que fossin governants o eclesiàstics: l’emperador era vellut recamat; el rei d’Espanya era domàs vermell; el de França, domàs blanc; el Gran Turc, domàs verd; el rei de Pèrsia, domàs morat; un sheik de Babilònia, domàs groc; el papa era tela d’or; un cardenal era porpra; un bisbe era ras verd; Propaganda fide era escarlata; un patriarca era vellut violaci; un capellà era saial negre; un frare era estamenya. Altres grups cristians rebien també denominacions tèxtils: un llatí era seda; un grec era bombosí (tela de fustany de cotó); un armeni era indi (el tint); mentre que un cristià maronita era pany.
Les diferents nacionalitats rebien, segons aquest codi de substitució, noms més exòtics, corresponents a espècies: un abissini era canyella; un copte era pebre; un georgià era clavell d’espècia. Altres pobles més orientals rebien noms de drogues: un jacobita, ortodox sirià, era algàlia (matèria odorífera semblant a l’almesc); un persa era pedra betzoar (usada com a contraverí); un àrab era escamonea (reïna d’escamònia, un purgant) i un moro era agàric (droga purgant extreta d’un fong). També s’usaven elements vegetals: un jueu era dàtil, mentre que un turc era ruibarbre.
Seguint amb termes del món mercantil: una nau significava una església i un mercader, un predicador; un mariner era un prelat i la mercaderia era el poble, mentre que el diner venia a significar l’Església catòlica.
Precisament un dels missioners descalços en terres perses, el francès Bernat de Santa Teresa, Duval (1597-1669), consagrat bisbe de Babilònia (1638) i missioner ell mateix a Pèrsia, va tenir una estreta vinculació amb Catalunya i els religiosos d’aquí, ja que va rebre l’encàrrec (1647), en plena guerra dels Segadors, d’administrar els bisbats de Girona i de Barcelona. En la seva estada a casa nostra va mantenir relació amb diferents frares i monges de l’orde, i va acompanyar el seguici de religioses carmelites descalces fundadores del convent de la Immaculada Concepció de Mataró (1648).
Bibliografia
ASTIGARRAGA, Juan Luis (ed.), P. Jerónimo Gracián de la Madre de Dios (1545-1614). Cartas, Roma: Teresianum, 1989.
Íd. (ed.), Expulsión del P. Gracián: documentos de un proceso 1587-1601, Roma: Teresianum, 2004.
BENGOECHEA, Ismael, “Tratado de las cifras. Nuevo inédito del Padre Jerónimo Gracián”, Monte Carmelo, 104 (1996), pp. 291-311.
FLORENCIO DEL NIÑO JESÚS, En Persia (1608-1624). Su fundación. Sus embajadas. Su apostolado, III, Pamplona, 1930, pp. 139-141.
FORTES, Antonio, Las misiones del Carmelo teresiano, 1584-1799. Documentos del Archivo General de Roma, Roma: Teresianum, 1997.
MORIONES, Ildefonso, El P. Doria (1539-1594) y el carisma teresiano, Roma, 1994.
[Mercè GRAS]
Castell Interior 