Autògrafs de Teresa de Jesús a Catalunya, València i les Illes

Tomás ÁLVAREZ; Rafael PASCUAL, Autógrafos de santa Teresa de Jesús en Europa y América, Burgos: Monte Carmelo, 2014 (Estudios Teresianos, V), 314 pp., il. ISBN 978-84-8353-621-6. [Variant del títol a la coberta i al llom: Autógrafos: Ubicación y contenido]

La relació de Teresa de Jesús amb l’escriptura es pot enfocar des de diferents aspectes. En vida de l’autora:

a) La seva pròpia escriptura: escriu ràpid, en una humanística cursiva corrent de perfil femení –segons la descripció dels autors del llibre objecte d’aquesta notícia–, corregeix poc; és una lletra clara en les còpies en net de les obres majors, difícil de seguir en algunes cartes. Encara que recorre a secretàries (per exemple, Ana de San Bartolomé), sol ser ella mateixa qui escriu i copia, i no són rars els manuscrits híbrids.

b) El sistema postal organitzat entre els convents de l’orde, que de vegades aprofita serveis ja existents o circumstàncies favorables. Explica la densitat d’un epistolari cada vegada més valorat i estudiat, del qual només es coneix una mínima part, 468 cartes completes o fragmentàries fins ara.

c) El control que l’autora procura exercir sobre la còpia i distribució de les seves obres majors (Libro de la vida –tot i això, retingut per la Inquisició–, Camino de perfección, Moradas o Castillo interior, les Fundaciones que l’acompanyen els últims anys). Reescriu textos (Vida i Camino). Revisa còpies manuscrites del Camino, destinades a monges, perquè transmetin un text no deturpat. Vetlla per la publicació de les constitucions per a les carmelites (1581) i projecta, per a un públic més ampli, una edició del Camino, que no arribarà a veure, però que serà l’inici d’una àmplia transmissió impresa de les seves obres, en castellà i en traduccions, entre un públic general atret per la literatura espiritual.

Després de la mort de Teresa:

d) Els col·lectors dels autògrafs de les obres majors: els primers editors (fra Luis de León i Ana de Jesús, 1588) i el rei Felip II, que aconsegueix una bona part dels originals per a la biblioteca d’El Escorial (1592).

e) Un cop endegat el doble i confluent procés de culte popular i eclesiàstic (beatificació de 1614 i canonització de 1622) de Teresa d’Àvila, s’observa un fenomen no original, però sí destacable per l’abast que arriba a tenir en aquest cas: la conversió dels seus papers autògrafs en objecte de devoció, paral·lela a la passió que desperten les relíquies del cadàver de la santa. D’una banda, destaca la cura –filla de l’afecte i el desig d’autoproclamar-se com a hereus en uns moments crítics per a la direcció del Carmel descalç– amb què els seus col·laboradors més íntims (Jerónimo Gracián i María de San José) formen col·leccions de cartes teresianes, que es disgreguen fàcilment a causa dels donatius. D’altra banda, crida l’atenció la devoció amb què els convents de carmelites, escampats de primer per les penínsules espanyola i italiana i finalment per diversos països d’Europa i Amèrica, i també alguns membres de la noblesa, tracten les mostres de l’escriptura de la santa, fins i tot les més insignificants –fragments i simples firmes–, conservades en reliquiaris o reconstruïdes en textos –genuïns o espuris– confeccionats a partir de trossos autògrafs retallats.

Tots aquests temes es recullen en la introducció que acompanya el llibre Autógrafos: ubicación y contenido, dels carmelites descalços Tomás Álvarez i Rafael Pascual, cinquè lliurament de la sèrie “Estudios Teresianos”. Es tracta d’un inventari detallat i actualitzat de la producció autògrafa de Teresa de Jesús que s’ha conservat en l’original o en fotografia. L’estructura, la proporcionen les mateixes obres. Cada fitxa inclou una breu descripció de l’exemplar, localització, història i bibliografia; en el cas de les cartes s’hi afegeix un breu regest (molt útil, tenint en compte les renumeracions que ha patit el corpus, obert a noves incorporacions). Pel que fa a les cartes, el llibre completa el catàleg d’autògrafs que el P. Silverio de Santa Teresa va incloure en la seva edició de l’epistolari (1922-1925), una obra encara de consulta indispensable a causa de la informació que conté sobre còpies posteriors de les lletres i sobre alguns autògrafs destruïts o perduts.

A continuació resumeixo la informació que el volum d’Álvarez i Pascual proporciona sobre la presència d’autògrafs teresians en terres catalanes. És un testimoni més de l’interès devot, compartit pels convents de carmelites, per obtenir mostres dels escrits de la fundadora. Es tracta de cartes i d’una instrucció breu –sovint tractada de carta. Pel que fa a les obres majors, s’ha de recordar un episodi tardà de la seva transmissió: el pas pel Castell de Peralada dels autògrafs d’El Escorial, juntament amb les obres del Museu del Prado i altres fons que, per ordre de la Junta del Tresor Artístic Nacional, havien de ser evacuats a Ginebra al final de la guerra civil (1938-1939). Els manuscrits retornaren sense danys a la biblioteca aquest any.

[1] Barcelona, convent de carmelites descalces: carta 468 [Silverio 437], l’última coneguda de Teresa de Jesús, parcialment autògrafa; enviada a Catalina de Cristo (Valladolid i Medina, 15-17 de setembre de 1582; Teresa va morir el dia 4 d’octubre). Destruïda el 1936, se’n conserva fotografia a l’Archivo Silveriano (Burgos), parcialment reproduïda en aquest llibre. Álvarez és autor d’un treball sobre la carta, que inclou un facsímil (2014).

[2] Barcelona, Biblioteca de Catalunya: instrucció sobre la fundació del convent de Sòria, adreçada a la mateixa destinatària de l’anterior (agost de 1581). El document, en molt mal estat i pràcticament il·legible, excepte l’últim full, té anotacions de Gracián. Catalina de Cristo el devia dur a Barcelona arran de la fundació d’aquest convent (1588), on es va custodiar fins al 1936 i d’on va ser recuperat per Lluís Cuquerella, cap del taller de relligadura de la Biblioteca de Catalunya entre 1936 i 1938, que el va lliurar a aquesta amb un altre document, firmat per sant Joan de la Creu. Tots dos textos han estat restaurats i enquadernats en l’actual ms. 3363 del seu fons de manuscrits. La instrucció va ser editada i estudiada per Álvarez el 1998.

[3] Barcelona, Museu Frederic Marès: a la Sala de la Fe hi ha restes de cartes en reliquiaris i una firma a part.

[4] Mataró, carmelites descalces: carta 174 [Silverio 160], xifrada, a Gracián (Toledo, 9 de gener de 1577). Exemplar no localitzat des de 1936. N’hi ha fotografia.

[5] Palma de Mallorca, Biblioteca Bartomeu March Servera: carta 397, a Dionisio Ruiz de la Peña, secretari de l’arquebisbe de Toledo Gaspar de Quiroga (Sòria, 30 de juny de 1581). Havia pertangut a Joan March i Servera, a Madrid. N’hi ha facsímil, publicat arran del tercer centenari de la mort de santa Teresa.

[6] València, Arxiu Capitular: petits fragments de la carta 10 [Silverio 8, que no en coneixia cap autògraf], a Luisa de la Cerda (Àvila, 23 de juny de 1568).

[7] València, carmelites descalces del Corpus Christi: fragment de la carta 272b [Silverio 253], a Gracián (Àvila, 15 d’octubre de 1578). Es conservava a principis del XX en aquell convent. Actualment perduda. Era donació de Caterina de Montcada, marquesa de Vilafranca i Los Vélez, duquessa de Montalt.

[8] València, carmelites descalces de Sant Josep: carta 459 [Silverio 428], a Catalina de Tortosa (Palència, 3 d’agost de 1582). Actualment perduda. Se’n té fotografia i facsímil publicat per Melgar el 1915.

S’hi podrien afegir notícies d’autògrafs que no ens han arribat ni se’n conserva fotografia, i, per tant, no es recullen al llibre d’Álvarez i Pascual. Aquí recordo dues cartes autògrafes que el P. Silverio encara va poder veure mentre preparava la seva edició de l’epistolari teresià.

[9] Barcelona, carmelites descalces: carta 32 [Silverio 25], a Diego Ortiz (Salamanca, 29 de març de 1571). L’autògraf estava molt deteriorat.

[10] Reus, carmelites descalces: carta 197 [Silverio 182], a Gracián (Toledo, 13 de juny de 1577). Es conservava al convent de Sant Josep de Perpinyà; després de 1659 va passar a les carmelites descalces de Reus, fundació de 1660, d’on va desaparèixer el 1936. El P. Silverio l’havia editada a partir de l’exemplar de les monges. Beltran recupera la notícia sobre els “originales” –aquesta carta i una altra de sant Joan de la Creu– i transcriu el text teresià a partir del trasllat de Joan de Sant Josep en els seus Anales manuscrits (Biblioteca de la Universitat de Barcelona, ms. 991).

---

Selecció bibliogràfica

ÁLVAREZ, Tomás, “Recuperación de dos ms. autógrafos de Santa Teresa y de San Juan de la Cruz”, Monte Carmelo, 106 (1998), pp. 605-620.

ÁLVAREZ, Tomás, “Azaroso episodio de la última carta que escribe Santa Teresa”, Monte Carmelo, 122/1 (2014), pp. 173-182.

BELTRAN, Gabriel, “Carta autógrafa de la Santa que hasta 1936 se conservó en las Carmelitas Descalzas de Reus”, Boletín de información carmelitana de la Provincia de Nuestro Padre San José de Cataluña, 11 (gener-juny 1961), p. 480.

BIBLIOTECA BARTOMEU MARCH SERVERA, Exposición de libros teresianos con motivo del IV centenario de la muerte de Santa Teresa de Jesús: 1582-1982, Palma de Mallorca, c. 1982.

MARTÍNEZ I PUIG, Alfons, “Setge a un museu: protegir la memòria. El fons d’art del Museu del Prado a l’Alt Empordà durant la Guerra Civil (abril 1938, febrer 1939”, Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, 41 (2010), pp. 15-50.

MELGAR, Bernardino, marquès de San Juan de Piedras Albas, “Autógrafo epistolar inédito de santa Teresa de Jesús”, Boletín de la Real Academia de la Historia, 66 (1915), pp. 149-155,

PÉREZ BOYERO, Enrique, “Notas y documentos sobre la protección y evaluación del patrimonio documental y bibliográfico durante la Guerra Civil Española”, Manuscrt.Cao, 9 (2010), pp. 1-38.

SILVERIO DE SANTA TERESA, Obras de santa Teresa de Jesús, VII-IX: Epistolario, 3 vols., Burgos: Tipografía de “El Monte Carmelo”, 1922-1925. [Especialment vol. I, pp. CIX-CXV: “Catálogo de las cartas autógrafas de la santa”]

[Maria TOLDRÀ]