El dilluns 20 d’octubre va tenir lloc, a la sala de Juntes de la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona, el VI seminari Tolerancias, organitzat pel Grup d’Estudis d’Història Cultural (GREHC-UAB), que versava sobre el tema “Santedat i espiritualitat a l’Espanya moderna: En el centenari de Santa Teresa de Jesús”. En aquesta ocasió impartien el seminari dues hispanistes de reconeguda anomenada, Jodi Bilinkoff i Alison Weber, especialistes en la vida i obra de Teresa de Jesús, que també participen en el Congreso Internacional Teresiano: Historia, Literatura y Pensamiento (UPSA), que se celebra aquests dies a Salamanca (22 al 24 d’octubre de 2014).
“Alison P. Weber (Universitat de Virginia) ha exposat en diverses publicacions els obstacles que Santa Teresa va haver de superar tant en el món eclesiàstic com en el polític per la seva condició de dona i ha fet una lectura dels seus escrits en clau de gènere. Jodi Bilinkoff (Universitat de Carolina del Nord) ha investigat les relacions de la santa amb el seu entorn social a la Castella del segle XVI, identificant els aspectes polítics i socials que afavoriren la difusió d’una espiritualitat que trencava els esquemes de la religiositat, i molt particularment, de la religiositat femenina de l’època”.
Jodi Bilinkoff, “Teresa de Jesús i els llibres. Lectora, escriptora i inspiradora”
Jodi Bilinkoff és autora, entre d’altres obres, de les següents contribucions: The Avila of Saint Teresa: religious reform in a sixteenth-century city (1992), traduït al castellà el 1992; Colonial Saints: Discovering the Holy in the Americas, 1500-1800 (2003); i Related lives: confessors and their female penitents, 1450-1750 (2005).
La historiadora va vertebrar la seva exposició en l’evolució de la relació de Teresa de Jesús amb els llibres: lectora, primer de llibres de cavalleries, després de literatura devocional i espiritual, fins a esdevenir ella mateixa autora d’obres espirituals, ser llegida per altres i convertir-se en font d’inspiració.
En primer lloc situa la infantesa de Teresa en una llar on el pare estimava els llibres, especialment els bons llibres de devoció, com les vides de sants que llegia de menuda amb el seu germà Rodrigo, i que motivaren aquella primera fuga infantil dels dos germans; família on la mare era també una gran lectora de llibres de cavalleries, que la mateixa santa reconeix haver llegit amb fruïció en la seva joventut i que influïren en la seva adolescència, òrfena ja de mare.
Bilinkoff remarca una altra influència familiar, la de l’oncle de Teresa, Pedro Sánchez de Cepeda, que la va introduir en la lectura del Tercer abedecario espiritual (1527) del franciscà Francisco de Osuna (c. 1492-1540); aquesta obra s’inscriu en el gènere popular, que gaudí de molta difusió, dels llibres de devoció en llengua romanç, adreçats al públic devot i dirigits a proporcionar bons models. Teresa s’endinsà en l’obra d’Osuna a través de la lectura que feia per al seu oncle, primer per complaure’l, després per iniciativa pròpia.
Una Teresa adolescent fou dipositada pel seu pare –amoïnat per l’honra de la seva filla– en el convent de religioses agustines de Nuestra Señora de Gracia, on la jove va estar 18 mesos, fins que, malalta, tornà a casa. La integració en el convent no va resultar-li fàcil, ja que la noia se sentia “enemiguísima” de ser monja. Malgrat tot, la jove vacil·lava entre el món seglar i el religiós, entre agradar als altres o atrevir-se a ser ella mateixa.
Teresa ingressà en el convent de l’Encarnació d’Àvila, on patí nombrosos episodis de malaltia (vertígens, febres, desmais, paràlisi) i de dolor físic. Serà la lectura del Tercer abecedario espiritual, i el programa d’oració mental que recull, allò que permetrà a Teresa, finalment, conciliar cos i ànima perquè gaudeixin plegats de l’experiència d’unió amb Déu. L’obra d’Osuna inclou un tractat de les llàgrimes, del valor espiritual d’aquestes, i com les experiències emocionals constituïen un camí cap a la unitat i el coneixement propi. Teresa, que considerava que no tenia mestre, trobà en aquest llibre una guia o manual espiritual, instrucció textual que l’ensenyà a recollir-se i tractar en oració.
El tercer punt de l’exposició tracta com Teresa de Jesús esdevé escriptora de literatura espiritual. Cap a 1550, i després de molts anys del que ella descriu com a sequedat espiritual, Teresa començà a tenir experiències extraordinàries, que alguns dels seus confessos atribuïen al dimoni. Cal tenir present que en l’Índex de llibres prohibits per la Inquisició hi figuren no pas pocs dels llibres espirituals en romanç que es podien trobar a casa de Teresa. Cap a 1554-1555, un dels confessors de la religiosa li va demanar que escrivís les seves experiències espirituals. D’aquesta manera, Teresa començà a redactar una autobiografia conventual, en la qual després s’interromp la narració cronològica i comença una extensa explicació del seu mètode d’oració i de meditació, on apareixen moltes de les al·legories i metàfores que es troben en l’obra d’Osuna, com el tema del castell, que es convertirà en el “castell interior” teresià, o les quatre aigües de la font original del paradís, que en Teresa són les quatre maneres de regar el jardí, que és l’oració.
Teresa de Jesús mor el 1582, i el 1588 fra Luis de León comença a publicar les seves obres, que comptarien arreu d’Europa amb nombroses edicions.
La influència de l’obra de Teresa en l’escriptura femenina és una realitat incontestable. Nombroses dones devotes arribaren a ser elles mateixes escriptores i a escriure la relació de la seva vida, mercès a aquest poderós precedent d’autorització, tant a Espanya i la resta d’Europa, com especialment també en l’Amèrica novohispana, on circulava manuscrita la vida de Teresa i on trobem els casos de Francisca Josefa del Castillo (1671-1742), a Nueva Granada; la clarissa xilena Úrsula Suárez (1666-1749), o Mariana de la Encarnación (1587-?), religiosa concepcionista, que va fer-se finalment carmelita descalça al convent de San José de Ciutat de Mèxic. O el cas de María Antonia Pereira (1730), la monja gallega analfabeta fins als 29 anys, a qui el seu confessor donà la gràcia de llegir. O altres innumerables casos. Totes aquesta dones començaren a escriure per elles mateixes gràcies al model proporcionat per la vida i obra de Teresa, que els conferí l’autoritat i el valor per poder fer-ho.
Alison Weber, “Discreción, demonio i deleite: tres paraules clau del Libro de la vida de Teresa de Jesús”
Encara que inicialment estava anunciat que l’exposició d’Alison Weber seria “Vendiendo santidad para ganar de comer. La economía espiritual de las beates”, finalment la seva dissertació va versar sobre “Discreción, demonio i deleite: tres paraules clau del Libro de la vida de Teresa de Jesús”. Algunes obres de l’autora: Teresa of Avila and the Rhetoric of Femininity (1990), For the Hour of Recreation by María de San José (2002), Teaching Teresa of Avila and the Spanish Mystics (2009).
L’autora centra la seva exposició en la importància del control semàntic per a l’oratòria, i en allò que defineix com a semàntica dissident en l’obra teresiana.
Teresa de Jesús, lectora àvida, disposà d’accés a la ben assortida biblioteca familiar, però va tenir també altres fonts de coneixement, com ara l’accés a persones cultes, la predicació dels sacerdots a les esglésies, i finalment, i no pas en darrer lloc, el propi criteri.
Segons Weber, el Libro de la vida és alhora una autobiografia, una guia d’oració mental, una crònica monàstica i una apologia i defensa davant les acusacions que se li feren. Una mena de palimpsest en el qual Teresa estableix un diàleg amb diversos interlocutors, tant del passat com del seu present. I principalment un interlocutor que esdevindrà el seu deixeble, García de Toledo, al qual tracta d’amic, de fill i fins i tot de pare.
La conferenciant explica alguns dels termes d’allò que defineix com a semàntica dissident de Teresa, els recursos retòrics amb què Teresa dissenteix de l’acceptació comuna de tres termes: “discreción”, “deleite” i “demonio”, i suggereix accepcions més ajustades en cada moment segons la finalitat del seu discurs.
Si bé la prudència i la discreció havien estat considerades entre les virtuts, i gairebé sinònimes, són termes que acabaren per secularitzar-se i entendre’s en termes purament humans. En canvi, en teologia i entre els jesuïtes, la discreció consistia a actuar virtuosament en el món, i es dividia en mediocritat, circumspecció i discerniment dels esperits.
La Dra. Weber passà a descriure profusament diversos usos del terme “discreció” en Teresa de Jesús: la discreció que requeria dissimulació, per mostrar l’experiència espiritual i humilitat a la vegada; la discreció de no apesarar amb penitències excessives; en procurar no ser massa zelosos en el proselitisme; en no semblar que s’ensenyava; en esperar, sense fer judicis immediats, que els altres assolissin el discerniment…
Altres termes en què Teresa emprà, segons l’autora, una semàntica dissident són “demonio” i “deleite”.
El dimoni, prolixament esmentat en l’autobiografia de Teresa, és la figura antagonista en el Libro de la vida, en forma de falsa humilitat, en la por que senten aquells que comencen a pregar. De fet, però, Teresa tem més els temorosos del dimoni que el mateix dimoni.
El “deleite”, que és esmentat 44 vegades en el Libro de la vida, rep altres significats en l’obra teresiana. Segons l’autora, calia cautela en l’ús d’aquest terme, ja que podia assemblar-se perillosament a l’alegria proclamada pels alumbrados, que així manifestaven que no existia l’infern. Per Teresa, l’ànima amb experiència podia discernir entre les il·lusions del dimoni i el “deleite”, i sostindrà que encara que les imatges o el “deleite” puguin ser originalment produïdes pel dimoni, poden ser finalment benèfiques si els seus efectes són bons.
[Mercè GRAS]
Castell Interior 
Enhorabuena por esta magnífica crónica, que permite a quienes no pudieron asistir, tener acceso a la rica información de las ponencias. ¡Gracias!