Elisabet de la Trinitat: Balada en sol menor

El primer centenari de la mort d’Elisabet de la Trinitat [2006] ha servit perquè recordés una mica més del que sabia d’ella. Havia conegut la seva vida i llegit alguna cosa de la seva obra, però no el suficient per poder dir molt d’ella. Voldria, però, transmetre uns petits detalls de la seva vida abans d’entrar al Carmel. Els seus biògrafs parlen d’una nena amb molt de “geni”. Si s’enfadava, s’enfadava de veritat. Un “dimoniet”, diríem. Les seves entremaliadures i el seu caràcter fort eren causa d’amenaçar-la d’enviar-la al “Bon Pastor” (un reformatori proper a casa seva). Això ens ho diu la seva germana Guita, dos anys més petita.

Però té unes qualitats que faran que aquest caràcter fort de la nostra Elisabet sigui posat al servei de Jesús, ja des de la seva infància. I una d’aquestes qualitats és la seva gran aptitud per la música.

Exceptuant les classes al Conservatori, Isabel no ha assistit mai a cap escola. La senyoreta Irma Forey li dóna a casa lliçons de formació general i literatura. Una formació deficient. Però des dels vuit anys estudia al Conservatori i passa moltes hores davant del piano, a casa seva. Als tretze anys, obté el primer premi de piano del conservatori de Dijon. Amb freqüència participa activament en els concerts organitzats a la ciutat pel Conservatori i el gran teatre de Dijon, molt proper a Saint-Michel. Estic segur que la música va “moderar” el seu fort temperament.

Setembre de 1900. Elisabet Catez té vint anys. És una pianista amb talent i està davant d’un piano de cua amb uns amics en el saló Château Chesnel, prop de Cognac. Porta dos mesos viatjant per França, visitant els seus nombrosos amics, amb la seva mare i la seva germana Guita, també pianista. Acaba de tocar la “Balada en sol menor”, de Chopin, un fragment realment inspirat, amb sentiment i virtuosisme… Els amics aplaudeixen i ella somriu agraïda. Somriu perquè Chopin (amb Liszt i tots els autors romàntics són els seus compositors preferits) ha compost una música tan bonica i per haver fet feliços als seus amics. Com deia el poeta Keats: “A thing of beauty is a joy for ever” (‘Una cosa bella serà sempre un motiu d’alegria’).

Potser la seva germana és tècnicament millor que ella. Però, Elisabet, la jove d’ulls negres i càlids, tan nets i tan profunds, la supera en expressió i en interpretació. Però entre els joves que escolten pocs saben que aquella jove tan maca somnia amb un futur en què el piano i Chopin, les vetllades nocturnes i l’ambient frívol de nois i noies, s’acabaran bruscament… Perquè el desig d’Elisabet és “anar amb Ell”.

D’on venia aquest talent d’interpretació? Ella mateixa ho manifestà en una carta a una amiga que tenia por de tocar en reunions musicals: “Vaig a manifestar-te un secret: és necessari que t’oblidis de tots els qui t’escolten i que et figuris que estàs a soles amb el Diví Mestre; aleshores es toca per a Ell, amb tota l’ànima, i es fa brollar de l’instrument uns sons plens, intensos i a la vegada delicats. Com m’agrada parlar amb Jesús amb aquest llenguatge de la música!”