El tracista carmelità fra Josep de la Concepció, protagonista de l’arquitectura del Barroc català

En el context de l’arquitectura hispànica dels segles XVI i XVII, la figura de l’arquitecte eclesiàstic va aparèixer amb relativa freqüència. Es tractava d’artífexs ben preparats en el vessant teòric de la construcció, sovint amb una formació feta en base a la lectura dels tractats d’arquitectura més emblemàtics publicats a Itàlia al llarg dels segles XV i XVI, però que, al mateix temps, i seguint l’exigència de Vitruvi, demostraven els seus coneixements pràctics en matèria edificatòria a través de la direcció personal del procés de construcció de nombroses obres.

La campanya constructiva que havien dut a terme moltes congregacions a partir del segle XVI havia comportat l’obligada presència entre els membres d’aquestes comunitats d’experts en matèria arquitectònica que poguessin dur a terme la supervisió de les edificacions empreses pels instituts als quals pertanyien. I no només la supervisió; les autoritats d’aquests instituts religiosos van fomentar la presència entre les seves files de membres qualificats per a la dedicació a la resta d’oficis relacionats amb la construcció i posterior adequació dels nous convents (paletes, fusters, dauradors, pintors). Ho podem certificar, per exemple, en el cas de la congregació dels carmelites descalços; en una carta pastoral datada en 1698, el general de l’orde, fra Juan de la Anunciación, es dirigia a tots els convents apuntant la conveniència que els frares llecs acceptats com a nous membres de les diverses comunitats tinguessin oficis útils a la religió, en els quals ja estiguessin ben formats, de manera que fossin aptes per entrar a exercir la seva activitat de manera immediata.

És en el conjunt del clergat regular on trobem un major nombre de religiosos dedicats a l’arquitectura, tant en el plànol projectístic com en el pràctic, concentració que es justificaria senzillament a través de la utilitat que això reportava a les respectives congregacions. Aquesta circumstància era avantatjosa per als ordes, perquè els permetia no només disposar d’una persona pertanyent a la mateixa religió que els assessorés en les noves obres que emprenien i que sabés dotar els edificis dels elements necessaris per l’especificitat del culte requerit en cada cas, sinó també estalviar-se els diners que haurien de pagar per la traça i pel servei d’un mestre d’obres.

La Catalunya del Barroc compta amb un cas ben emblemàtic d’arquitecte eclesiàstic; es tracta de la figura del carmelità descalç fra Josep de la Concepció, que s’erigeix com el professional més destacat de la construcció del Set-cents, tant per l’extraordinari volum d’obres realitzades –que permet poques comparacions amb altres artífexs de la seva època– com pel caràcter innovador que presenten algunes d’aquestes produccions. Fra Josep de la Concepció –al segle Josep Fuster– va néixer a Valls l’any 1626. La seva acta de baptisme permet constatar que el cognom Fuster era, a més, indicatiu de la professió paterna. Aquesta dada és altament rellevant, atès que en el context de la formació gremial del moment era molt habitual que els oficis es transmetessin de pares a fills i es perpetuessin durant generacions. En el cas dels fusters, a més, aquesta pràctica anava acompanyada sovint d’un coneixement notable de la traça i el dibuix artístic, cosa que facultava a aquests professionals a exercir com a dissenyadors d’estructures molt diverses, entre les quals es trobaven, és clar, les estructures constructives. Tot ens porta a concloure, doncs, que la formació bàsica de fra Josep de la Concepció en matèria dibuixística es devia produir sota la tutela paterna.

En tot cas, encara hi ha aspectes de l’etapa de formació i de joventut de fra Josep que ens són desconeguts, i que resultarien altament rellevants per poder determinar com es produí aquesta inclinació professional vers la traça arquitectònica i també per entreveure de quina manera es va materialitzar la seva vocació religiosa. Tot el que sabem és que fra Josep va prendre els hàbits com a frare carmelità descalç el 25 de juliol de l’any 1651, amb vint-i-cinc anys d’edat, al convent de Sant Josep de Mataró, i que un any més tard, el 30 de setembre del 1652, professava en religió. Entre aquesta última data i la de la seva primera intervenció documentada com a arquitecte, l’any 1655, al convent de descalços de Sant Josep i Santa Anna d’Énguera, a la província de València, existeix un parèntesi de tres anys, durant els quals no tenim cap notícia de fra Josep, exceptuant la que assenyala l’historiador fra Joan de Sant Josep sobre el títol de tracista de la província que li va ser atorgat “después de pocos años [de professar]”. Aquesta fulgurant projecció professional només pot ser entesa a través de dos factors; en primer lloc, a partir d’un sòlid aprenentatge en el terreny de la traça arquitectònica (entenem que dut a terme al costat del seu pare), que estaria reforçat, probablement, per una formació autodidacta feta en base al coneixement dels tractats d’arquitectura més rellevants del Renaixement italià (Serlio, Vignola), qui sap si realitzada gràcies a les nodrides biblioteques d’alguns convents carmelitans. I, en segon lloc, resulta evident que el talent de fra Josep devia quedar evidenciat a ulls del seus superiors, prou com per confiar-li el disseny dels futurs convents i per atorgar-li el títol de tracista oficial de la província de Sant Josep de l’orde carmelità descalç, que en aquells anys comprenia no només Catalunya, sinó també Aragó i València.

A partir d’aquesta primera actuació a Énguera com a tracista oficial, la carrera de fra Josep de la Concepció esdevingué la imatge de l’èxit professional; al llarg dels trenta anys següents el religiós actuà a bona part del Principat, dissenyant les seus dels nous establiments descalços plantejades al llarg de la segona meitat del XVII –La Selva del Camp, Gràcia, Balaguer– o remodelant les antigues construccions –Barcelona, Tortosa–, però, sobretot, començà a excel·lir com a arquitecte en àmbits aliens als de l’arquitectura conventual i, fins i tot, en àmbits aliens als de l’arquitectura religiosa. El 1663, el marquès de Castelrodrigo, virrei de Catalunya, li encarregava la reconversió de l’antiga Halla de Draps de Barcelona en el nou Palau del Virrei, empresa que contribuí de manera considerable a estendre la fama de l’arquitecte.

Els mèrits de fra Josep de la Concepció com a autor de traces arquitectòniques no van passar desapercebuts als seus propis contemporanis, i d’aquí que, ja en vida, se’l comencés a anomenar com “el tracista”, apel·latiu que acostumava a acompanyar el seu nom, tal com demostra la documentació de l’època. Quan els consellers de la ciutat de Vic li encarreguen la remodelació de la casa de la vila, l’esmenten com a “gran architector y home de trassa”, i els jurats de la vila d’Esparreguera parlen d’ell com “un dels majors oficials no sols del Principat de Catalunya, pero de tota España, com ho demostren ses obres tan insignes i alabades traces que continuament fa”. Va ser aquesta merescuda fama la que va fer de fra Josep l’arquitecte més conegut del seu moment a Catalunya i un dels més sol·licitats arreu, tant per emprendre nous projectes arquitectònics com per realitzar visures o remodelacions d’edificis preexistents.

Analitzant, per una banda, el seu catàleg d’obres i la documentació conservada, i intentant, per l’altra banda, fer una lectura atenta de la seva aportació al context de l’art barroc català, podem arribar a apuntar una sèrie de factors que fan de fra Josep el gran protagonista de l’arquitectura del XVII al Principat:

• La singularitat de la seva naturalesa de religiós, que, lluny d’encasellar-lo i especialitzar-lo en les tipologies constructives conventuals, va facilitar la seva mobilitat i, per tant, va enriquir els seus coneixements i va eixamplar el conjunt dels seus referents.
• És el principal representant del vessant arquitectònic classicista a la Catalunya del Barroc i el principal difusor dels models que havien establert els arquitectes de l’Escola del Camp de Tarragona, caracteritzats per la gran senzillesa estructural de les seves composicions i per la utilització monumental de l’ordre clàssic.
• La seva obra presenta una clara voluntat innovadora en l’àmbit de les tipologies constructives que desenvolupà en l’exercici de la seva professió: l’ús de les cúpules a les capelles laterals dels temples, i, a l’ensems, la dessacralització d’aquest element quan l’aplica a la sala del Consell de l’ajuntament de Vic; la renovació de l’esquema de campanar plantejat a la parroquial de Vilanova i la Geltrú, i l’aplicació de nous models provinents de l’àmbit conventual en façanes (Hospital de Reus) o espais interiors (disseny de nau única per a la nova catedral de Vic). Aquesta capacitat de fra Josep era conciliada al mateix temps amb un alt esperit conservacionista mostrat en les seves intervencions en construccions preexistents –la façana del Palau del Virrei, la capella de Sant Oleguer a la catedral de Barcelona, l’ajuntament de Vic–, que lliga perfectament amb el rigor posat en la utilització de l’ordre arquitectònic. Ambdós són fills d’un mateix afany purista i del coneixement del valor històric dels estils artístics, així com de la importància que aquests estils juguen en la configuració de la personalitat pròpia amb què compta tota edificació.
• La seva alta qualificació en el disseny arquitectònic. La qualitat dels seus dissenys era extraordinària, i valorada, com hem vist, pels seus contemporanis. A aquesta circumstància cal afegir l’excepcionalitat que es produeix per la ventura d’haver-se conservat alguns dels seus dissenys arquitectònics més destacats, fet, com sabem, gens freqüent en les traces elaborades en aquella època, atès que no s’apreciava en elles cap valor artístic. Precisament, aquesta singularitat és ja de per si demostrativa dels mèrits que adornen aquest frare arquitecte: que hagi arribat fins a nosaltres un conjunt considerable d’aquestes traces indica que els clients que les encarregaren van tenir un especial interès en conservar-les perquè hi apreciaven certes qualitats creatives.
• El volum de l’obra realitzada: fra Josep de la Concepció va esdevenir el professional de la construcció de la seva època amb un major nombre d’obres dissenyades, sense comparació possible amb cap dels arquitectes catalans de la seva generació.

L’obra del tracista carmelità destaca per la senzillesa estructural de les seves composicions –Cèsar Martinell atribuïa a fra Josep una pràctica arquitectònica severa i majestuosa, caracteritzada per “la facilidad de composición, monumentalidad y acertada proporción de los elementos”. Aquest efecte és produït pel rigor que fra Josep posava en la utilització dels elements clàssics, gens frívola. Tot el contrari; l’austeritat que el religiós emprava en algunes de les seves obres destaca enmig del panorama general de l’època, més basat en els excessos. Aquesta senzillesa, a més, produeix una sensació de lleugeresa molt intensa en els paraments, que atorguen als edificis un especial aire d’elegància.

La mort de fra Josep de la Concepció es produí a la tornada del seu segon viatge a Madrid. Cridat pels superiors de la província de Castella per tal de dur a terme una completa remodelació del convent de San Hermenegildo de la capital, fra Josep s’hi havia desplaçat la tardor de l’any 1689. La cruesa de l’hivern el sorprengué de retorn i emmalaltí greument a Nules, on morí al convent carmelità descalç –hi va ser enterrat– el 12 de febrer del 1690, a l’edat de seixanta-quatre anys. La seva fama com a arquitecte estava ja consolidada.

Bibliografia

MADURELL i MARIMON, Josep M., “El tracista Fray José de la Concepción”, Analecta Sacra Tarraconensia (1954), pp. 59-99.

MARTINELL, Cèsar, “Un arquitecto eminente del siglo XVII, Fray Josep de la Concepció ‘El Tracista’”, Cuadernos de Arquitectura, 63 (1966), pp. 9-14.

NARVÁEZ CASES, Carme, El tracista fra Josep de la Concepció (1626-1690), Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2004.

[Carme NARVÁEZ]
historiadora de l’art
(Universitat de Barcelona)