Jacint Verdaguer, poeta afectat a Teresa de Jesús (11): Amb tota franquesa

D’alguna manera aquest onzè poema continua amb l’anècdota floral de l’anterior. Una nena cull clavells per substituir amb ells els claus que a la creu tenen penjat Jesús. Una noia, potser més aviat una dona, puix ha superat la discreció del festeig i dialoga amb franquesa. Cull flors. Verdaguer ha confegit un altre romanç, història senzilla de fantasia amb portal bíblic per entrar-hi. Com si es tractés de dos muntants per a la llinda que n’és el títol, simple una vegada més: “Santa Teresa”. El primer és tret de l’Apocalipsi. Ara val la pena de preguntar-nos fins a quin punt el poeta tenia o no present el context del verset que seleccionava; respondre amb sí o no, suma o resta sentit al valor del lema, això és, afegeix significació al poema o només l’abelleix doblant la sentència del vers penúltim, en aquest cas. És, doncs, el context, aquest: “Conec les teves obres i sé que no ets ni fred ni calent […] Tu dius: ‘Sóc ric, m’he enriquit i no em manca res’, però no t’adones […] Per això et recomano que em compris or refinat al foc, que t’enriqueixi; vestits blancs que cobreixin la teva nuesa vergonyosa, i pomada per posar-te-la als ulls, que et torni la vista. Jo reprenc i corregeixo tots aquells que estimo” (Ap 3,15-19). Paraules adreçades als qui són cristians a Lacedemònia –al seu àngel diu el text simbòlicament–, ciutat cèlebre fa uns dos mil anys per la riquesa dels seus habitants, pels teixits de llana negra i pels medicaments oftàlmics que s’hi preparaven. Una admonició a la vida relaxada en un món de certa abundància. Res a veure amb un convent carmelità. El segon muntant prové del llibre dels Proverbis. “No oblidis la meva instrucció, fill meu, guarda en el cor els meus preceptes […] No perdis l’amor ni la fidelitat […] No estiguis pagat de tu mateix, reverencia el Senyor i aparta’t del mal […] Fill meu, no refusis la correcció del Senyor, no et cansis de la seva reprensió: el Senyor reprèn els qui estima, com un pare ho fa amb un fill preferit” (Pr 3,1-12).

Santa Teresa

Ego quos amo, arguo, et castigo
Apoc. 3, 19

Quem enim diligit Dominus corripit,
Et quasi pater in filio complacet sibi.
Lo Senyor castiga aquell que ama,
Com un pare al fill que estima.
Prov. 3, 12

Al verger se’n va Teresa,
al verger a collir flors;
per Aquell que tant estima
vol collir-ne un ram o dos.
Per terra plana no en troba,
ja n’agafa el camí rost.
Ja dóna una ensopegada,
se gira el peu en rodó:
–Jesús de l’ànima mia,
de Vós espero el socós.–
A la veu de sa estimada
lo bon Jesús no fa el sord;
rialler se li presenta
i li torna el peu a lloc.
–Grans mercès –li diu Teresa-,
rosamel del meu dolor.
Mes, per què em deixàveu caure
quan treballava per Vós?
–A mos amics així els pago.
–Per això en teniu tan pocs.

La veu narradora ens parla d’unes accions i d’uns sentiments de la protagonista de la història. Podríem imaginar-nos, amb el doble “verger” –una anàfora per començar–, que l’enamorada monja carmelitana ronda pel jardí o per l’hort amb jardí del convent amb la intenció de fer un ram per a la capella. Mentre estant, tisora en mà, això que fa ho omple de sentit personal i íntim pels seus dedins. Però em sembla que la del poeta és una imaginació de la seva infantesa –retornem al rerefons del poema anterior– que també collí flors pels marges dels camins i feixes de Folgueroles. I un dia, ho escriu en una prosa juvenil que ens ha arribat, va caure… “[…] me veig, apar un somni, […] recolzat al bras esquerre de la mare, que amb un mocador eixugava les gotes de sang de mos esgalabraments […]”. Aquí és Teresa la que s’entrebanca, i com que el narrador és omniscient ens reprodueix la reacció de la caiguda. Tallava les flors i amb el pensament les dedicava al seu amor i, és clar, si ella en ell pensava, no dubta en creure que ell li prestava atenció… ai! no l’ha previnguda d’un entrebanc. Ensopega i es torça el peu (potser el turmell) amb tan mala pega que (el narrador exagera per impressionar-nos) se li ha girat del tot. Teresa demana auxili, d’ell espera “el socós”.

Aquí el poeta ens lliura un mot d’entrada estrany (si llegíssim de pressa diríem “socors” –amb el so vibrant de la “r”– i, de fet, els darrers editors la hi han fet estampar), però no és ben pas així. Les variants són aquestes: “socors”, “socós”, “sacós” i “secors”; tan llunyans el seu origen que podem trobar-les per exemple en Ramon Llull. Verdaguer va escriure a L’Atlàntida premiada el 1877 (text hològraf presentat als Jocs Florals) un “socós” (VIII,81; IX,15) i ara, en aquest poema editat al llibre Flors del Calvari (edició princeps: Barcelona – 1896 Imp. de Henrich y Ca. en comandita, p. 57) repeteix. Tria de poeta.

Segueix la narració. L’amat, Jesús, li refà la torta de peu, res no ha passat que sigui greu. Aleshores Teresa es mostra com a dona d’humor, gasta confiança fina amb un pessic d’un si serà o no endolcida agror… vegem-ho…

Se li adreça amb sornegueria donant-li les gràcies. Clar i net ho llegim amb dues ben combinades paraules no massa espontànies… però l’inicial to d’un retret lògic vernissat d’ironia es torna de cop i volta en paraula formal d’agraïment. El canvi és per obra i gràcia d’un mot que no trobaràs, benvolgut lector, en el diccionari normatiu perquè la seva significació és descrita en un de més comú, més conegut que té les mateixes síl·labes… capgirades: melrosat. “Mel batuda amb aigua de roses i bullida fins a adquirir consistència de xarop”. El diccionari d’Alcover-Moll remet al d’Antoni Bulbena, però ja és del segle XX i no ens val gaire. Ens n’anirem, per tant, al diccionari de Pere Labèrnia de mitjan segle anterior. Llegeixo en l’edició de 1864-1865. “Rosamel, m. Lo such de las rosas mescladas ab mel, lo qual s’administra pera medicina. Rodomel [per rodomiel?]. Rhodomel, is.”; ho he copiat i resulta exacta, la paraula, en la font de les etimologies de sant Isidor: “Rhodomelum dicitur eo quod in suco rosae mel admisceatur” / ‘Se’n diu rosamel del que en suc de roses hi és barrejada mel’ (Etymologiarum, “De potu”, 12); o en una forma neutra, rhodomeli, que esmenta l’agrònom Rutilius Taurus Aemilianus Palladius, del segle IV. Una meravellosa paraula que reorienta el poema: “rosamel”, beguda medicinal.

Expliquem-nos-ho redactant de nou la història sense perdre el to de conte bonic. La monja cau, el mal que es fa és curat i ella ho reconeix agraïda amb aquest vers: “rosamel d’aquest gran colp o cop” (per mantenir la rima amb igual fonema vocàlic). El significat que ens aporta Labèrnia és el que li dóna el poeta: per a una patacada forta, un bon xarop que retorna. Una medicina feta de roses i mel. Claríssim per l’estructura gramatical. Teresa es dirigeix a qui estima: “grans mercès [ara aquí hi escauria el nom del benefactor, però hi trobem el nom hipocorístic], rosamel del meu [i esperaríem llegir: amor, la segurament millor paraula per a la rima i per al sentit profund de l’agraïment, però no, hi trobem] dolor”. La meravella de conjuntar rosamel i dolor. El dolor psíquic perquè l’enamorada pateix la incomprensió del seu entorn de confessors i guiadors espirituals. Incomprensió de si mateixa perquè neda en dubtes i temors. Sofrença en la contradicció punyent entre el goig que experimenta en els seus col·loquis amb la humanitat de Jesús i la interpretació de “letrados y espirituales” (Vida 22,2), perquè “esto de apartarse de lo corpóreo bueno deve ser, cierto, pues gente tan espiritual lo dice; mas, a mi parecer, ha de ser estando el alma muy aprovechada, porque hasta esto, está claro se ha de buscar el Criador por las criaturas” (Vida 22,8). Dolor de Teresa que només pot ésser guarit pel rosamel, l’hipocorístic de l’única medicina, Jesús mateix, el seu amor.

El poema s’acaba amb quatre versos més. Ella, dolguda, pregunta. Ell sense embuts respon. Ella ho constata atrevida.

Ella respira –deixem els versos, no són seus–, en el fons, ben endins, al racó més secret, el silenci de Déu. La seva experiència ha trobat la resposta exacta en uns textos bíblics, però són un regal del poeta. Cert que sí. Solament són una veu insonora. Ell, el qui és i “era Dios y hombre” (Vida 22,1), calla. Només parla l’escriptura de l’autor dels Proverbis, un pare que castiga sense obrir la boca. Només parla l’autor de l’Apocalipsi que reprèn i corregeix els qui estima. Pitjor en el poema: als amics, se’ls deixa que caiguin. Sort que el poeta inventa un diàleg per amorosir el fet. Tanmateix el lector sap que és fals. Al fons del fons, la veu interior del caigut roman sola, la nostra veu també, sola al fons de si mateixa tota veu humana.

Vivència turmentosa de Teresa de Jesús o del poeta Verdaguer? De tots dos? Qui pot respondre? Potser ho fan uns versos, potser turmentosos, d’una vida martiritzada:

Tremolosa i punyent la Teva imatge
em fugia, en la boira, entre els dits.
“Ai, Senyor!” vaig dir, sense adonar-me’n,
no era ni pensat que ja era dit.

El Teu nom, com un ocell enorme,
a cop d’ala s’envolà del cor.
Al davant s’espesseeix la boira,
rere hi ha la gàbia buida i prou.

Óssip MANDELSTAM

Amb tota franquesa: en cap ensopegada val a dir “de Vós espero el socós” (v. 10), “car la marque de la divinité dont tu désires un signe c’est le silence même […] ce fut ma découverte après ce voyage vers Dieu” (Antoine de Saint-Exupéry, Citadelle, LXXXVII).

Nota al marge. Penso que és la millor manera d’inserir el text següent. Curiós, estrany, inquietant, escrit entre el 3 de setembre i el 16 de desembre de 1890. Va escriure, Verdaguer: “resau també un parenostre a santa Teresa. Tota la contradicció que tingué venia de nosaltres. Tu la conegueres?, jo pregunto. Mira si la coneixia –em respon– que, quan anava pel món fundant monestirs, jo li feia girar lo peu cada punt” (Manuscrits verdaguerians de revelacions i exorcismes, II, Barcelona, 2002, p. 401). El poema d’aquesta pàgina porta la data de 1898. Memòria inconscient d’un passat llòbrec? Restes confuses de lectures rares sobre Teresa de Jesús? Tot és emboirat. El diable sí que tenia memòria de quan feia travetes enllà el segle XVI.

[Joan REQUESENS I PIQUER]