La determinada determinació (CP [V] 21,1-2)

[1] No us estranyeu, filles, que calgui mirar tantes coses per a començar aquest viatge diví, camí reial cap al cel. Fent-lo, s’hi guanya un gran tresor; no ens hem de meravellar que costi tant, a parer nostre. Temps vindrà que comprendrem que una cosa de tant de valor ens la donen per cap preu.

[2] Retornant a com l’han de començar els qui el volen fer i no parar fins a la fi, que és arribar a beure aquesta aigua de vida, dic que el que més importa és una gran i ben determinada determinació de no parar fins a arribar-hi, vingui el que vingui, passi el que passi, costi el que costi, murmuri qui vulgui, sia que hi arribi, sia que mori pel camí o que no tingui cor per als treballs que hi ha, sia que s’enfonsi el món, com esdevé molts cops que ens diuen: “hi ha perills”, “aquesta s’hi ha perdut”, “aqueix s’hi ha enganyat”, “aquell, que pregava molt, caigué”, “fan mal a la virtut”, “no és per a dones, que els poden néixer il·lusions”, “val més que filin”, “no els calen aquestes delicadeses”, “n’hi ha prou amb el paternòster i l’avemaria”.