Com en altres casos de beatificacions i canonitzacions d’homes i dones escollits per l’Església per tal de formar part del seu catàleg de persones santes, les disposicions de beatificació, el 1614, primer, i de canonització, el 1622, després, de la mare Teresa d’Àvila varen tenir un clar ressò a València i s’hi celebraren festes que han deixat petjades escrites, tant en àmbits administratius com en manifestacions més literàries de naturalesa diversa. Per tal de fer una primera aproximació al tema, ens centrarem, bàsicament, en les notícies memorialístiques que ens han arribat, tant a través de dietaris com a través de relacions festívoles, tot i que ara, per l’extensió recomanable d’aquest text, no entrarem a comentar tots els detalls.
De fet, podríem dir que les primeres notícies que posseïm sobre aquells esdeveniments ens les proporciona el dietarista mossén Pere Joan Porcar, el qual ens indica que
Dilluns, a 26 de maig 1614, a les sis hores de la vesprada, la Seu repicà solemne les campanes; perquè tingueren nova que havien beatificat a sor Theresa, monja fundadora de la Orde de les Monjes Descalses Carmelites. Y lo mateix feren les demés esglésies. Y sa sanctedad de Paulo Quart concedí, a 24 de abril, dit añy 1614, en Salamanca, a hon està lo seu cos soterrat, que a sinch de octubre, que fonch lo dia que morí, que tots los ecclesiàstichs, axí frares com capellans, aquell dia puguessen dir missa de aquella del Comú de les Vèrgens. (Porcar 2012: II, 319)
Uns mesos més tard –el 3 d’octubre–, el mateix memorialista ens diu que “feren crida que, tres dies arreu, y nits, fesen festa y lluminàries per la beatificació de la mare Teresa, fundadora de les carmelites descalces. Y axí·s féu. Y·ls frares de sent Felip feren grans instruments de fochs a les nits. Y en molts carrers de València y agué farons”, just un dia que “a les onse hores del matí y agué gran eclypse de sol, que·s tornà casi tan fosch com a les primeres oracions de la nit”. Una anotació que acabava amb “Nostre Señor se apiade de nosaltres!” (íd.: II, 336).
Aquella ocasió de la beatificació de Teresa de Jesús provocà una sèrie de manifestacions festives i religioses que foren recollides en un capítol específic de la segona part del Compendio de las solenes fiestas que en toda España se hicieron en la beatificación de nuestra beata madre Teresa de Jesús, fundadora de la reformación de Descalzos y Descalzas de Nuestra Señora del Carmen (Madrid, 1615), obra de fra Diego de San José. En aquest volum, com va sintetitzar l’erudit Carreres Zacarés, es pot veure que les festes
consistieron en luminarias, fuegos, toros, función de iglesia y justa poética. Describe el adorno de la iglesia del Carmen y los fuegos de la primera noche, en la que se dispararon más de ocho mil cohetes voladores: el Duque de Mandas, don Baltasar de Borja, hijo del de Gandía, el Conde de Fero, don Carlos de Vergara, el Dr. Guardiola, la Comunidad del Carmen y unas personas devotas costearon las fiestas religiosas, y en la tarde del último día fue la justa poética. A continuación se insertan: una canción de Dª Jacinta de Eredia, otra de D. Gaspar Barberá de Guzmán, un jeroglífico y unas décimas de D. Álvaro de Vique. (Carreres Zacarés 1925: II, 236)
La devoció a la nova beata degué anar creixent a València, en els anys següents, fins al punt que el mateix beneficiat de Sant Martí va anotar –no sens una certa resignació–, que
a 4 de octubre 1617, dia del seràphic sent Francés, a vespres segones, manà lo reverendíssim señor archebisbe que, a capítula de dites segones vespres, fésem de la beata Teresa del comú de les Vèrgens –y axí u féu la Seu y altres– y a l’endemà missa, com a doble del comú. Y est añy se començà a celebrar, encara que y havia molts que filosofaven que no essent santa nomenada per lo papa, fesen semblants officis de doble, però Obedire prepositio tanquam a deo missis, diu sent Pau, en Noli judicare si non vis errare. (Porcar 2012: II, 464)
En qualsevol cas –i malgrat els possibles recels de Porcar, gens afecte a innovar, com es veu perfectament al seu dietari–, el 14 d’abril de 1622, el capellà va escriure que
a migjorn, repicà la Seu per la canonizació que·l santíssim papa, Gregori 14, havia fet de sinch sancts que havia fet en lo mes propasat de març 1622: al sent Isidro, a senta Teresa, a sent Ignaci, a sent Xavierri, españols, y a sent Felip Neri, florentí, confesor de sent Carlos Borromeo. (Íd.: II, 643-644)
Poques setmanes després, “a 8 de maig 1622, feren la processó de la Puríssima Concepció a l’Hospital, que en lo añy passat no·s féu. Anaren general de Sent Martí, ab quatre capes. Y aquest dia, a migjorn, repicà la Seu, y les demés parròchies, per la alegria de senta Teresa” (íd.: II, 648).
Una novetat d’aquelles dimensions demanava, per part de la societat valenciana, la seua celebració pública i, de fet, el dia “8 de octubre 1622, feren crida que havien de fer festes per a la senta Teresa, que les farien lo diumenge quart de dit mes. Y les feren a 23, 24 y 25” (íd.: II, 673). Cal advertir que l’endemà, dia 9 d’octubre, data en què es rememora la conquesta de València per part de Jaume I, Porcar adverteix de la introducció d’una novetat: en la “festa de sent Dionís, feren la ordinària processó y no y anaven sinó vint-y-un ballester. Y a la vesprada feren per València un carro triümfal de la senta Teresa, ab los sis cavalls del señor virey. Y portava lo pendó lo marqués de Guadalest y almirant de Aragó” (íd.: II, 673). El dia 22 d’octubre, “a la nit, y hagué grans lluminàries per València per la canonisasió de senta Teresa. Lo Real estava molt magnífich de llums y lo portal de Quart, lo Nou y lo monastir del Carme, la Seu, lo Micalet y moltes altres parts” (íd.: II, 674).
Les festes dedicades a la canonització de santa Teresa, però, es celebraren els dies 23-25 d’octubre i Porcar les va narrar amb prou detall i paga la pena de reproduir-ne el text complet:
Processó de senta Teresa
Diumenge, a 23 de octubre 1622, la Seu de València féu y solemnisà gran ofici de la senta Teresa. Y a la vesprada féu solemne processó ab tots los officis, religions y creus, y la cleresia. Anà de la Seu per lo carrer de Cavallers, carrer de Quart al portal Nou, monestir de Sent Felip, y tornà pel portal del Coxo, carrer de don Juan Villarrassa a Sent Juan, a la porta Nova, carrer d’En Bou, Corretgeria, Brodadors, campanar de la Seu, y anava per assistent lo degà Frigola.
En lo carrer de Cavallers, a la plaça del comte de Oliva, y havia un altar famosíssim y sumptuosísim, fet per los reverents señors pares jesuïtes; a la porta de Quart, a la part del portal del Coxo, y havia altre altar, ben adresat. Fora·l portal de Quart y havia una montanya del monte Carmelo, en lo pati del[s] Carmelites Descalsos: estava molt ben entoldad, ab molts enigmes, y un altar en alt, ben aposat.
Anava lo virey en dita processó, que estava aguardant en la Deputació la processó. Y la acompanyà fins al dit monastir, fora·l portal de Quart. Anava la cleresia, al tornar, ab tan mal orde com se pot creure y pensar, per ser los señors canonges y capitulars de la Seu de tal humor y condició que si no fan les coses segons sos caps y enteniments; que és llàstima dir-o y pensar-o. Tot al revés de lo que se à de fer: axí fonch feta. Perquè la Seu, y sa creu, yxqué a les sinch hores de la vesprada, y lo dia se accaba a les sis hores de la dita vesprada, y tornar tan llarch, tret com aniria a tan ben concertada.
Los de Sent Martí anaren ab tots los capellans ressidents. Y en lo primer lloch anava lo vicari Pere Llinares, home foraster y de la Ribera, cosa que, per ser conforme synodo, és permés donar lloch a un home no beneficiat y foraster, y presedir a tan antichs beneficiats com y ha en dita església, que és en gran nota dels beneficiats. Déu ho remedie! Y no y volgué anar lo rector, per major deshonor de dits beneficiats, per a que més nos tinguesen de notar, la gent popular y la turba. Donaren de caritat, a cascun capellà que y anà, huyt sous als de Sent Martí, lo clero, y de diners de la bolsa de dit clero de Sent Martí.
Y tornaren a la Seu ab tal concert y orde com se pot ymaginar. Y no tornà dit señor virey per veure tan gran tumultuació de capellans embolicats ab turmes y lo gran desconcert que·s portava.
Y esta nit feren grans fochs y lluminàries, com la nit passada, per València y les demés parts principals de la ciutat. Y, al tornar, tornaren los sis jurats, y lo governador y lo mestre racional enmig dels dos primers jurats, y·ls dos darrers jurats asoles. (Íd.: II, 675)
Cal advertir, novament, l’interés del memorialista en destacar qüestions de protocol en els actes narrats i, encara, haurem d’afegir que Porcar acaba les seues anotacions sobre aquelles festes dient que els dies 24 i 25 també van ser “feriats”, sense descriure res més dels actes d’aquells dies.
Per tal de saber-ne més, ja ens caldria recórrer a la narració de fra Manuel Mendoça, Fiestas que el convento de Nuestra Señora del Carmen de Valencia hizo a nuestra santa madre Teresa de Jesús, editada a València el 1622, que, a més de referir les esmentades festivacions, inclou el sermó en castellà que pronuncià el pare Anastasi Garcia i el certamen poètic que es va celebrar en honor de la santa novella. Al volum hi apareixen, també, diferents composicions en català, que ja varen ser estudiades per Ferrando (1983: 941-953). El text de Mendoça, a més d’oferir-nos detalls impagables sobre les activitats festívoles valencianes al carrer i la participació de les autoritats en les mateixes, conté informació molt sucosa sobre la celebració del certamen poètic, una informació que ja va ser extractada per Carreres Zacarés (1925: II, 244-247) i per Mas i Usó (1995: 206-212), i, pel que fa a la presència de la nostra llengua en aquell concurs poètic, per Antoni Ferrando, com ja hem dit. No estarà de més, però, recordar alguns dels aspectes més destacables i, entre d’altres, que entre els jutges del certamen poètic hi havia Guillem de Castro, que finalment no hi assistí i va haver d’actuar de secretari Vicent Esquerdo. A més, entre els poetes participants, que en foren més de trenta, hi apareixen Gaspar Aguilar, Francesc Aguilar, Marc Antoni Ortí, Jeroni Peres, el carmelità fra Ambròs Roca de la Serna, l’agustinià fra Lleonard Castillo, mossèn Rostrojo i tres monges: la franciscana sor Emerenciana d’Aro, la carmelitana sor Felicitats Amada i la bernarda sor Bernarda Romero, a més d’un xiquet de set anys. El volum de Mendoça recull, també, dues composicions en català. La primera s’intitula “Un llaurador de l’Orta, enamorat de Teresa, li diu unes endeches”, que és un romanç de 136 versos. La segona, de 152 versos, és un romanç, també, però de Lluís Joan, “agranador de la capella de la Mare de Déu del Carme”. Totes dues són de caire molt popularista i és per això, entre altres coses, que usen la llengua del poble, essent, així, un testimoni més de la presència de la nostra llengua en els espais on la poesia no passava, sovint, de la declamació o de la còpia manuscrita (Escartí 2012: 127-160).
En definitiva, serien dos moments molt diferents els que caldria considerar, de cara a veure la presència de la figura de santa Teresa de Jesús als carrers i en la devoció valenciana de les primeres dècades del XVII: el de la beatificació, on sembla que les manifestacions van ser més austeres i on homes com Porcar fan l’efecte de mostrar-se encara renuents a aquella “novetat” –i caldria recordar la poca afecció de Porcar al clergat regular, com ja s’ha assenyalat sovint–, i les festes de la canonització, on, immerses en la dinàmica de la celebració d’altres festes per motius molt semblants (Carreres Zacarés 1925; Pedraza 1982), les festivacions dedicades a la monja d’Àvila revestiren una gran fastuositat i, a nivell literari, provocaren un certamen amb la participació de plomes ben reconegudes (Ferrando 1983) i, encara, amb una presència particular de versos en català, com ja hem vist més amunt.
Bibliografia
CARRERES ZACARÉS, Salvador, Ensayo de una bibliografía de libros de fiestas celebradas en Valencia y su antiguo reino, 2 vols., València: F. Vives Mora, 1925.
ESCARTÍ, Vicent Josep, From Renaissance to Renaissance. (Re)creating Valencian culture (15th-19th c.), Santa Barbara; Ciudad de México: Publications of eHumanista, 2012.
FERRANDO, Antoni, Els certàmens poètics valencians del segle XIV al XIX, València: Institució Alfons el Magnànim, 1983.
MAS I USÓ, Pasqual, Academias y justas literarias en la Valencia barroca, Kasel: Edition Reichenberger, 1995.
PEDRAZA, Pilar, Barroco efímero en Valencia, València: Ajuntament de València, 1982.
PORCAR, Pere Joan, Coses evengudes en la ciutat y regne de València. Dietari (1585-1629), a cura de J. Lozano, València: Publicacions de la Universitat de València, 2012.
[Vicent Josep ESCARTÍ]
Universitat de València
Castell Interior 