La caputxina que cantà la beata Teresa: Teresa del Calvario, pseudònim poètic de Maria Àngela Astorch (1592-1665)?

Teresa del Calvario, “caputxina de Saragossa”, participà en el certamen poètic convocat a Barcelona en honor de la nova beata Teresa de Jesús (1614). Cap religiosa amb aquest nom no va concórrer en certàmens aragonesos, segons indica M. Carmen Marín Pina. Com que les caputxines no acostumaven a mudar el seu nom en professar, quina identitat s’amagava sota aquest pseudònim? Per resoldre aquesta incògnita caldrà cercar aquesta religiosa en la comunitat femenina procedent de Barcelona que arribà per fundar el primer convent caputxí aragonès a finals de maig de 1614.

A finals del segle XVI, la implantació conventual a Barcelona de les carmelites descalces i les caputxines fou un camí força paral·lel i ple d’amistats compartides: el caputxí Josep de Rocabertí i de Gualbes, germà d’Estefania de la Concepció, la primera carmelita catalana descalça; el sacerdot Diego Pérez de Valdivia, el jesuïta Pere Gil…

L’any 1606, el llibreter Rafael Nogués va publicar una edició de les obres de Teresa de Jesús: Los libros de la madre Theresa de Jesús, fundadora de los monesterios de monjas y frayles carmelitas descalços, quinze anys després de l’edició feta a Barcelona per Gabriel Lloberas i Jaume Cendrat (1588 i 1589), de Los libros de la madre Teresa de Iesus, fundadora de los monesterios de monjas y frayles Carmelitas descalços de la primera regla. El llibreter Nogués declarava, en la dedicatòria de l’obra, adreçada a la fundadora de les caputxines Àngela Margarida Serafina (1543-1615), la gran demanda que hi havia de les obres teresianes i les peticions que havia rebut perquè es tornessin a imprimir a Barcelona:

A la Madre Sor Angela Serafina, Abadessa del monasterio de las monjas Caputxinas. Las obras de la Madre Teresa de Jesús, fundadora de la orden de los Carmelitas Descalços, que tantas vezes se han impresso, son tan buscadas por personas religiosas y devotas, y para que las hiziesse imprimir se me ha [h]echo tanta instancia, que no he tenido más remedio de diferir más este servicio, el qual, mirado la instancia que se me ha hecho no es pequeño. Y aunque en esta Ciudad [h]avía muchas personas, y muy religiosas, a las quales se podía presentar esta obra, que como no ha salido a luz otro mayor, y para echar más la barra del que esta santa Religiosa ha hecho, se hallarán bastantes fuerças, con grave difficultad se puede aún llamar, y tiene que agradar como nueva, todavía los muchos beneficios que de la mano de v.m. tengo recibidos, y la mucha semejança que v.m. tiene con la Madre Teresa, no sólo en la vida y costumbres; pero también en ser v.m. en España como nueva fundadora de la Religión de Monjas Caputxinas, que tanto se ha desseado en esta Ciudad, y en tantas partes de la Corona de Aragón se dezea, como lo fue la Madre Teresa de los Carmelitas Descalços, me obligan a que dé las primicias desta, mi empresa, [h]aga servicio a v.m. y con esto començaré a dar muestras de la memoria que tengo de los beneficios recebidos, y quedará v.m. aun con obligación de encomendarme a Dios. V.m. la reciba con la voluntad que jo la offresco, que para mí será mucha merced, y tengo confiança en el Señor que, saliendo ahora dedicada a v.m., será causa que haga más fruto en muchas almas. Dios guarde a v.m., y le dé muchos años, para que, con los santos exercicios de essa Religión santíssima, alcance de la mano de Dios grandes méritos. En Barcelona a los 16 de Agosto 1606. Raphael Nogués, Librero.

El llibreter era l’oncle de dues caputxines, les germanes Astorch, filles del també llibreter barceloní Cristòfor Cortey Astorch, de probable origen convers, i de la seva esposa Caterina, natural de Perpinyà. La gran de les dues germanes, Isabel Astorch (Barcelona, 1583-1616), formà part de la primera comunitat caputxina fundada per Àngela Margarida Serafina, de la qual va ser la mà dreta, secretària i biògrafa. La seva germana petita, Jerònima Maria Agnès Astorch (1592-1665), ingressà en el mateix convent el 1603 amb el nom en religió de Maria Àngela i anà a la fundació caputxina de Saragossa el 1614, des d’on creiem que va signar una cançó per al certamen poètic barceloní.

Els vincles d’aquesta religiosa amb l’espiritualitat carmelitana començaren per via familiar, ja que sor Maria Àngela descriu en la seva autobiografia com la seva mare tenia un eminent carmelita descalç com a director espiritual: “fray Domingo Ursola, hombre de los más graves, docto y santo que en aquel tiempo tenía toda la religión de los descalzos carmelitas, la vió subir al cielo, diciendo misa, en forma de paloma la misma mañana que murió. Mandóse enterrar en el convento de los padres descalzos y que la llevasen sin luto […]” (Triviño, 192).

La religiosa es refereix a Domingo de Jesús Maria, Ruzola López (1559-1630), que va formar part de la comunitat del convent de Sant Josep de Barcelona entre 1592-1594.

Les obres de santa Teresa, i més les publicades per l’oncle Nogués, de ben segur formaren part de les obres d’espiritualitat que la religiosa llegí en el convent. Entre els confessors de les caputxines es trobava el carmelita calçat Josep Serrano, gran amic dels primers descalços, fins al punt de predicar el sermó de la beatificació de la mare Teresa al convent de Sant Josep, i del qual també consta que va ser un dels jutges del certamen poètic teresià. Sabem del cert que els directors espirituals de Maria Àngela li aconsellaren la lectura de les obres de diversos autors de la mística carmelitana, com Teresa de Jesús, Joan de la Creu o Tomás de Jesús. A partir, però, de la seva primerenca devoció al breviari, trobà una experiència mística personal, centrada en les manifestacions pietoses davant del pessebre, en la Passió de Crist i, després de 1640, en l’exaltació al santíssim sagrament.

Nascuda en un entorn cultural privilegiat, les seves qualitats religioses i intel·lectuals motivaren que fos destinada a la nova fundació caputxina de Saragossa, on va arribar el 24 de maig de 1614, juntament amb l’abadessa fundadora, l’aragonesa Úrsula de los Arcos, i les religioses catalanes Margarida Bonadona, Escolàstica Solà i la religiosa llega Casilda Bover.

A Saragossa va tenir com a confessor i director espiritual el sacerdot Luis Vicente de Arbués (1589-1642), que tenia gran amistat amb el carmelita descalç aragonès Bartolomé de Jesús María, Tonda (1568-1644), a qui féu examinar l’esperit de la caputxina catalana. Igualment formava part del cercle d’amistats del confessor el frare descalç Esteban de San José, Melero (1578-1637), que fou prior del convent de Saragossa entre 1613-1616.

A partir de 1641, Aleix de Boixadors i de Llull, canonge de Barcelona i més tard inquisidor de Múrcia, va ser el confessor de Maria Àngela Astorch i compartí també amb ella l’afecció per l’obra teresiana, fins al punt de publicar Motetes celestiales, en aforismos mysticos: para verdadera instrucción de las almas: Sacados de las obras de […] Teresa de Jesús (Múrcia, 1650).

El 1614, i a punt de partir cap a la fundació del convent de caputxines de Saragossa, arribà a Barcelona la notícia de la beatificació de Teresa de Jesús. A finals d’agost, Josep Dalmau, devot i promotor del Carmel descalç a Barcelona, realitzà la convocatòria d’un certamen poètic destinat a propagar la devoció a la nova beata: “y se despachó por las estafetas para las demás ciudades y villas de Cataluña, y para las más principales de España, como Madrid, Toledo, Valladolid, Salamanca, Alcalá, Sevilla, Lisboa, Córdova, Granada, Valencia y Çaragoça”.

El certamen se celebrà a primers d’octubre de 1614 i el judici o sentència de les obres presentades es llegí, per Josep de Ferreres, el 18 del mateix mes. Entre les deu dones que consta que participaren en el certamen només una d’elles encobrí la seva identitat sota un pseudònim, “Sor Teresa del Calvario. Caputxina de Çaragoça”, que va presentar una “canción al premio” (Dalmau, ff. 43v-44v). En concret, a la convocatòria que “pide una canción de cinco estancias y su remate, en la medida de aquella de Garcilaso que comiença: Claros y frescos ríos etc.”

Els premis a les cançons guanyadores serien:

Dase por premio al primero, seys cucharas de plata de tronquillo. Al segundo una figura de Christo, con una cruz de ébano. Y al tercero dos estuches finos de Barcelona dorados, con herramienta doble.

Creiem que, de la naixent comunitat caputxina saragossana, Maria Àngela Astorch és l’única candidata possible a l’autoria de la cançó en honor de la mare Teresa, tant per tradició familiar com per la lectura de l’obra teresiana, així com per celebrar-se en la seva ciutat natal. En el vexamen del certamen (f. 75) es comenta la participació de la religiosa:

Sor Teresa del Calvario
Religiosa capuchina,
Con cilicio y breviario
Con rosario y disciplina
Quiso baylar un canario.
Y como esta religiosa
Siempre entre nácar y rosa
Procura vencer su espera,
Ni en el bayle la primera
Fue ni la más venturosa.

En aquest text es descriuen alguns dels trets distintius de la religiositat de la caputxina: l’ús d’instruments de penitència física (“disciplina”), i remarcablement la devoció al rosari (“nácar y rosa”) i al breviari, que marcarà fortament la seva experiència espiritual, fins al punt que, en la seva beatificació, l’any 1982, Joan Pau II la va definir com la “mística del breviari”.

Finalment, resulta característic de l’estil de l’autora l’abundós ús de metàfores florals, que poden trobar-se tant en aquesta petita mostra de la seva poètica com en la seva obra de caràcter més místic: en la seva devoció al pessebre s’enumeren més de 40 noms florals distints (Luis Ignacio Zevallos, Vida y virtudes, favores del Cielo, milagros y prodigios de la V. M. Sor Maria Angela Astorch […], Madrid: Gerónimo Roxo, 1733, pp. 62-67).

La cançó de la religiosa poeta fou premiada amb el segon premi del certamen, segons consta en el f. 78v:

A Sor Teresa le den
De Christo la imagen sacra
Que en la cruz de évano cuelga
Para remediar sus ancias.

Aquest és el text de la composició que atribuïm a Maria Àngela Astorch:

Sor Teresa del Calvario. Caputxina de Çaragoça. Canción al premio.

Una belleza nueva,
Que la eterna hermosura,
Robó con dulce amor, cantó y publicó,
Pero no ay quien se atreva
A santidad tan pura,
Falto de ingenio, y de defectos rico:
Si mientras yo me aplico,
Nuestra heroica Teresa
Aliento no te diere
Y de su santo espíritu infundiere
La parte do consiste tu riquesa
Devota musa mía
En este alegre, y sacrosanto día.

Sus milagros no cantes
Ni la sapiencia rara
Que venció el sexo y excedió su esfera,
Y desto no te espantes
Si con fuerças te hallara
Esta impresa también te cometiera;
Pero tienes de cera
Las alas y recelo
Que será la cayda
Del grande atrevimiento la medida
Estenderás tan solamente el vuelo
Por uno, u otro aviso
Pues en qualquiera dellos paraíso.

Suele el aurora blanca
Quando sale mil flores
Dar de albricias con mano franca al día
Y dar con mano franca
Al cielo mil colores
Bañando tierra, y cielo de alegría
Pues Teresa venía
Al mundo qual aurora
Sus avisos divinos
Son flores, rosas y narcisos finos
Porque es Teresa otra divina flora
Que suave olor espira
Y cielo, y tierra con su luz admira.

Que un eterno desseo
De su Dios tenga el alma
Ardiendo en él Teresa nos avisa
Pues tan divino empleo
Y tan digno de palma
Euterpe as de cantar por ley precisa
Este el alma matiza
Esmalta y hermosea
Este a Teresa abrasa
Que su coraçón buelve pura brasa,
Ella haze, que su luz clara se vea:
Que se transforme hermosa
En Dios como divina Mariposa.

Éste bate las alas
Y el fuego sancto enciende
De un sempiterno amor que nunca muere
No a menester escalas
El que subir pretende
Que este le subirá donde quisiere
Con este el alma espere
El grado más subido
De que oy Teresa gosas
Entre jazmines, nácares, y rosas,
Pues deste aviso todos han nacido
Que hablasse deste solo
Y callar los demás mandó Apolo.

Canción poco volaste
Muy covarde anduviste
No te ternán por temeraria y loca
Si apenas començaste
Quando ya vuelves a cerrar la boca
Calla que desta vez
Callas la boca, con callar del juez.

En el convent de Saragossa, Isabel fou mestra de novícies (1614-1623), mestra de joves professes (1623-1626) i abadessa (1626-1642), amb dispensa de Roma per no tenir encara l’edat canònica mínima requerida. L’any 1645 passà a la fundació de Múrcia, on va tornar a ser mestra de novícies i abadessa. Fins ara, les manifestacions conegudes de la seva escriptura eren un relat autobiogràfic, escrit per mandat del seu confessor, i diversos escrits espirituals i cartes, a més d’una lletania, en llatí, amb elogis i alabances a santa Clara, que va admirar al mateix bisbe de Saragossa (Zevallos, p. 474).

---

Bibliografia

BARANDA LETURIO, Nieves, “Fundación y memoria en las capuchinas españolas de la Edad Moderna”, dins Gabriella ZARRI (ed.), Memoria e comunità femminili: Spagna e Italia, secc. XV-XVII, Florència: UNED, 2011, pp. 169-186.

DALMAU, Josep, Relación de la solemnidad con que se han celebrado en la ciudad de Barcelona las fiestas a la beatificación de la madre S. Teresa de Jesús, Barcelona: Sebastián Matevad, 1615.

HALICZER, Stephen, Between exaltation and infamy: female mystics in the golden age of Spain, Nova York: Oxford University Press, 2002, p. 60.

IRIARTE, Lázaro (ed.), Mi Camino Interior. Relatos Autobiográficos. Cuentas de Espíritu. Opúsculos espirituales. Cartas, Madrid: Hermanos Menores Capuchinos, 1985.

ÍD., Beata María Ángela Astorch. Clarisa Capuchina (1592-1665). La Mística del Breviario, Múrcia: Monasterio de la Exaltación del Santísimo Sacramento, 2005.

MARÍN PINA, María Carmen, “Los certámenes poéticos aragoneses del siglo XVII como espacio literario de sociabilidad femenina”, Bulletin Hispanique, 115/1 (2013) [exemplar dedicat a Poésie et societé en Espagne: 1650-1750], pp. 145-164.

SERRA DE MANRESA, Valentí, Les clarisses-caputxines a Catalunya i Mallorca: de la fundació a la guerra civil (1599-1939), Barcelona: Facultat de Teologia de Catalunya, 2002.

TRIVIÑO, M. Victoria, Escritoras clarisas españolas. Antología, Madrid: BAC, 1992.

ZEVALLOS, Luis Ignacio, Vida y virtudes, favores del Cielo, milagros y prodigios de la V. M. Sor Maria Angela Astorch […], Madrid: Gerónimo Roxo, 1733.
http://www.dbd.cat/index.php?option=com_biografies&view=biografia&id=488

[Mercè GRAS]