Lo pelegrinet de santa Teresa
Jesús passa per la terra
amb l’esclavina vestit,
l’esclavina empetxinada
i el bordó de pelegrí.
Va trucant de porta en porta
va trucant de pit en pit:
–Ave Maria puríssima,
¿me voldríeu acollir,
que vinc de la Terra Santa
i estic cansat del camí?
A la casa que m’aculli
no hi faltarà Pa i Vi,
i a qui m’obrirà la porta
jo li obriré el Paradís
que serà la seva casa
per los segles infinits.–
Amic de santa Teresa,
pelegrí, bon pelegrí
quan truqueu a casa mia
no digau pas: qui hi ha ací?
Hi ha una ànima que us ama
com al seu Espòs diví,
qui de vostre amor vol viure
i de vostra amor morir.
Quan aquesta hora m’arribe,
pelegrí, bon pelegrí,
de la glòria eterna
mostrau-me el camí.
Aqueixa hermosa i eixerida imatge era de santa Teresa, a qui deu tal vegada l’agraciat nom que se li dóna d’El peregrinito. Segons la tradició, ella mateixa en féu present a la primera monja deixeble seva, que professà en son convent de carmelites descalces de Valladolid. Un fotogravat n’aparegué en la magnífica revista Basílica Teresiana, de Salamanca, e inspirà aqueixa humil poesia cabalment en los dies de Nadal, en què lo bon Jesús comença son pelegrinatge per la terra.
En ella tots som pelegrins i, com a tals, en lo penós viatge per aquesta vall de llàgrimes, tenim necessitat de que el Pelegrinet de Betlem nos guie i done la mà, si volem arribar segurs a la Jerusalem celestial, a on “los ulls no han vist les orelles no han sentit, ni el cor de l’home pot comprendre lo que Déu guarda” als qui hauran seguit ses petjades en lo pelegrinatge de la vida.
Pelegrinet, hermós pelegrinet de santa Teresa, per lo camí dret i segur en què l’encaminàveu i guiàveu a ella, quan cantava, davant lo blanc estol de ses filles, com coloma davantera:
Caminemos para el cielo,
monjas del Carmelo,
guieu-nos també a nosaltres.
Aquest poema –i prosa– porta ja una part de comentari feta pel mateix poeta. Meitat de feina per a nosaltres. O potser doble.
Verdaguer va editar-lo al poemari Aires del Montseny el 1901; l’any anterior havia estat publicat a la revista L’Atlàntida, núm. 130, del 10 de març (fotografia de l’escultura, prosa i versos a la p. 5), i l’endemà, dia 11, a La Creu del Montseny, núm. 51 (a la portada, la fotografia de l’escultura, i a la primera pàgina, el text en prosa seguit del poema). De la revista castellana esmentada n’aparegué el primer número el 15 d’octubre de 1897, a Salamanca, editada a la impremta Calatrava. A la seva capçalera, combinat amb el dibuix, es llegien aquestes frases: “Solo Dios basta; Que muero perque no muero; Padecer o morir”. El nostre poeta no solament la coneixia, ans hem de suposar que la seguia, puix les dades que aporta provenen no solament de la imatge que diu haver-hi vist. Llegim-les.
Al núm. 27 de l’any III de La Basílica Teresiana, 15 de desembre de 1899, p. 379, hi ha la secció “Crónica” i la notícia següent:
El Peregrinito.- Así graciosamente llaman las carmelitas descalzas de Valladolid a la linda imagen del Niño Jesús que reproducimos hoy en uno de los fotogravados. Es tradición en aquella casa carmelitana que la imagen del Peregrinito fue regalo de la Santa Madre a la primera religiosa que hizo su profesión, después de haberse hecho la fundación. Y es también piadosa memoria de las carmelitas de Valladolid que el Peregrinito habló a la ya dicha primera profesa de aquel convento.
A la p. 383, a l’angle inferior dret, el fotogravat de la imatge. Sobre una peanya que n’és la tercera part de l’alçada –deducció feta a ull–, un infant vestit amb una sola peça de roba, diguem un “sayal” amb l’esclavina del pelegrí amb, sembla, dues petxines, a la mà l’esquerra el bordó amb la carabasseta, a l’alçada del muscle dret un petit sarró gairebé quadrat, capell i la mà dreta alçada en acció de beneir amb els dits índex i mitjà, l’anular i manovell flexionats.
Text i fotogravat ens orienten cap a l’hora de composició del poema. Si la revista és editada el 15 de desembre, arribaria amb vuit o deu dies a Barcelona, i si Verdaguer assegura que la inspiració fou “cabalment en los dies de Nadal”, podem deduir que era escrita abans d’acabar-se l’any de 1899 o a primeries del següent.
El poema és un mig romanç i mig pregària de vint-i-vuit versos heptasíl·labs. Una darrera història de llegenda per cloure –o semicloure– el cicle teresià de Verdaguer. El text de la revista parla de “tradició” i no sé si hauria de ser oportú distingir entre llegenda i tradició. Aquesta, com a més propera i fins assentada en un poc d’història versemblant, mentre que aquella no passa d’ésser història fabulada. La distinció ens permet, sembla, diferenciar allò que conten les monges vallisoletanes de generació en generació i una altra cosa els setze primers versos que s’empesca el poeta.
Tot i no detenir-nos en la factura del poema, no podem oblidar-nos que en el comentari del primer vaig estar “temptat d’escriure que tenen la rima feta amb punta de coixí”. Doncs ves per on, aquest darrer, igualment. Tots els versos parells també fineixen amb mots oxítons de rima vocàlica i amb el fonema “i”. S’adonà Verdaguer de la coincidència? Potser no.
La prosa. No és llarga. Té ben distingides tres parts.
Una primera d’informació.
La segona de reflexió i hem d’aturar-nos-hi un poc. L’anterior fineix amb “la terra” que esdevé l’antecedent per a l’inici d’aquesta: “en ella”. La primera volta és el lloc on peregrina el Peregrinito. Ara és on peregrinem nosaltres. Lloc de “penós pelegrinatge”, “vall de llàgrimes”; hi necessitem qui ens “done la mà si volem arribar segurs a la Jerusalem celestial” un dia. No cal pas remarcar la negativitat d’aquestes ratlles. Per contra, Verdaguer ens pinta el més enllà meravellós amb una citació: “sicut scriptum est [mai no s’ha sentit a dir, cap orella no ha sentit ni cap ull ha vist mai un altre Déu, fora de tu, que afavorís així els qui confien en ell! (Is 64,3)]: quod oculos non vidit, nec auris audivit, nec in cor hominis ascendit, quae praeparavit Deus iis qui diligunt illum“ (1Co 2,9).
La tercera part és una pregària al Pelegrinet amb l’esment de dos versos, el refrany d’un poema dubtós de Teresa de Jesús. Que sigui o no d’ella no és qüestió per a nosaltres, ni per a Verdaguer, el qual endemés coneixia, segurament, la tradició que conta l’afecció de la santa a cantar “coplas” –fins n’improvisava i convidava ses monges a cantar amb ella– i a dansar. Això ho conta el jesuïta Francisco de Ribera en el seu llibre Vida de la Madre Teresa de Jesús fundadora etc., etc., de 1590.
Retornem al poema. Podem rellegir els darrers versos considerant-los eixits d’un estat del poeta que, per entendre’ns, anomenaré “repòs de la fantasia”. Verdaguer llegeix a La Basílica Teresiana que el “Peregrinito”, segons “piadosa memoria”, “habló a la ya dicha primera […]”. No em digueu que no és temptadora la dada per a una enfervorida fantasia religiosa, sensible en extrem, crèdula sense gaires o cap cauteles. Però aquells dies el nostre poeta no s’impressionà per la veu de l’escultura i més sensatament va encastar en els versos la seva. La veu del mossèn piadós, imitador de la carmelitana esposa. Amb sinceritat i simplicitat: “Amic de Santa Teresa […] quan truqueu a casa mia” (v. 17, 19) sapigueu que a dins “hi ha una ànima que us ama” (v. 21). Que us ama “com”. No pas perquè ja sigui…, no. Només comparativament us ama. I el terme de la comparació és el d’unes noces: ell, la seva ànima com si fos esposa; Ell, el pelegrí, com si fos el seu Espòs. El poeta vol imitar Teresa de Jesús. Solament “vol”. Aquest és el verb del vers següent. El desig de viure i de morir per un amor celeste. Confessat l’íntim desig, ara, ja només falten els darrers versos per romejar el significat que mou el pelegrí, viatjar devotament vers un santuari, el definitiu darrere la tanca que barra l’alè. I Verdaguer es deia a si mateix (oi que sí?), camino cap al cel, enamorat del Carmel.
Una llegenda per arribar al final. Una d’aquelles narracions que són objecte de fe, com ho explica l’estudiós Arnold van Gennep –La formation des légendes, cap. II–, si més no per a crèduls, piadosos o encaboriats, sense oblidar que de vegades és primíssima la diferència entre el creure, el no creure i el fer-ho veure, oi?
I una súplica poètica per a l’hora de la mort. La fa el poeta o el mossèn? Diguem que tots dos. Aquell amb el darrer vers; aquest amb els mots finals de la prosa.
[Joan REQUESENS I PIQUER]
Castell Interior 