L’ànima és un castell (1M 1,1 i 3)

[1] Estava avui suplicant a Nostre Senyor que parlés Ell per mi, ja que no se m’acudia de dir res, ni sabia com començar a complir el que m’han manat, i se m’ha ocorregut el que ara diré per iniciar amb algun fonament: consisteix a considerar la nostra ànima com un castell tot de diamant o d’un cristall molt clar, on hi ha moltes cambres, així com al cel hi ha moltes estances. Que si ho pensem bé, germanes, no és altra cosa l’ànima del just sinó un paradís on Déu, tal com Ell mateix diu, té les seves delícies. Doncs ¿com deu ser la cambra on es troba a gust un Rei tan poderós, tan savi, tan net, tan ple de tots els béns? No trobo res amb què comparar la gran bellesa d’una ànima i la seva gran capacitat. I és ben cert que amb prou feines podrà aconseguir-ho el nostre pobre enteniment, per agut que sigui, així com no pot arribar a comprendre completament Déu, i Ell mateix diu que ens va crear a la seva imatge i semblança. Doncs, si és així, com de veritat ho és, no cal que ens cansem a voler aconseguir de comprendre la formosor d’aquest castell, tenint present que hi ha tanta diferència entre ell i Déu com entre el Creador i la criatura, perquè certament l’ànima és criatura. Però n’hi ha prou que Sa Majestat ens digui que l’ha feta a imatge seva, perquè amb treballs puguem arribar a entendre la gran dignitat i la gran bellesa de l’ànima […].

[3] Doncs, com he dit, considerem que aquest palau té moltes habitacions: unes dalt, altres baix, altres als costats, i al bell mig hi ha la principal, que és on s’acompleixen les coses de gran secret entre Déu i l’ànima. És necessari que poseu molt d’esment a aquesta comparança […].