Teresa de Jesús, dona, què ens aporta en el segle XXI?

Resum de la ponència presentada per l’autora a la Taula rodona V Centenari del naixement de santa Teresa de Jesús, organitzada pel Centre de Promoció Social Francesc Palau, el Col·legi Mare de Déu del Carme i les Carmelites Missioneres, que va tenir lloc el 25 de febrer de 2015 al Casal Cívic-Antic Hotel d’Entitats (el Prat de Llobregat).

Quan em diuen que parli de Teresa de Jesús com a dona, el primer que em pregunto és: per què només pensem en el gènere de la persona quan és una dona? Perquè, fins ara, a mi no m’han demanat mai que parli, per exemple, de Joan de la Creu com a home.

Està clar que ho fem així per alguna raó. La primera és perquè situem la persona en el context del seu segle. Ser dona en el segle XVI, evidentment, no és el mateix que en el segle XXI. La segona raó és que en el segle XXI encara seguim considerant el gènere com una característica afegida al valor de la persona: pensem, per exemple, que “una dona ha arribat lluny, malgrat ser dona…”

I és cert que la dona actualment, tot i que no està en les mateixes condicions que en el segle XVI, encara no se la considera igual que un home, tant en el camp laboral, com social, i no cal dir, en el món de les religions, on la dona ha estat, i és encara, silenciada i oblidada.

Però avui no us faré un discurs feminista, sinó que intentaré anar més enllà del gènere i rescataré la paraula “femení”, entesa com a qualitat humana –no de gènere–, i que, per tant, tenen indistintament home i dona, i l’exemplificaré en Teresa de Jesús, qui, evidentment, també tenia qualitats masculines, i així és com ha de ser, perquè no es tracta de contraposar-les sinó d’harmonitzar-les.

La primera característica del femení que exemplifica Teresa és la de donar vida i fer-la possible al seu voltant.

Aquesta és la Teresa de les cartes, la que es preocupa dels seus familiars i amics, de les seves monges; la que està al cas de tot, malgrat la feina que té; la de la vida quotidiana, la dels petits detalls, la presumida, la cantaire, la feinera, la divertida, la que agafa la ploma i la que s’arromanga davant dels fogons, la que es carteja amb la mateixa afabilitat amb parents i amb grans senyors, la que viatja, la que va allà on la necessiten, la que no dóna a l’abast, la que no descansa, la que fa de mare, de germana, la que traspua vida.

És la Teresa que harmonitza acció i contemplació. Capaç de ser la Marta de l’Evangeli, perquè –com diu mestre Eckhart– abans ha estat capaç de ser Maria.

La que encarna una experiència que, malgrat tot el que ella ens diu i ens puguin dir els seus estudiosos, mai no entendrem del tot, perquè allò que va experimentar és el seu secret. I el que ens ha d’interessar, almenys el que m’interessa a mi, és la força que la porta a encarnar en la seva vida el que ha experimentat. Aquesta certesa que convenç, que atrau, que em confirma que dins seu ha passat alguna cosa extraordinària.

És la força que la porta a dur endavant el seu desig profund, a creure que és possible, a no tenir por, perquè “cuando una buena inspiración acomete muchas veces, no se deje ir por miedo de poner por obra” (LV 4,2). I fer-ho, malgrat totes les resistències, perquè “no es cosa sobrenatural, sino podemos nosotros hacerlo (con el favor de Dios)” (CP 49,3).

I no és una “cosa sobrenatural” perquè Teresa porta Déu a les butxaques de l’hàbit. Ella sap quin és el seu desig profund i el creu possible, i assumeix, amb total llibertat, la responsabilitat d’esdevenir allò per a què ha estat creada.

El seu desig profund és allò que dóna sentit a la seva vida, allò que ella diu que és de Déu, però que Déu li diu que és d’ella: “Haz lo que es en ti y déjame tú a Mí, y no te inquietes por nada” (CC 10a).

És aquest “Mi”, amb majúscules, qui espera d’ella que s’enlairi ben amunt; que no sigui un “gripau” que saltironegi per terra, que és en definitiva allò que volen els homes del seu temps, els confessors que no entenien ni un borrall del que els explicava.

I aquest convenciment que li dóna ales, malgrat que sovint se senti gripau, és el que li fa adonar-se de les seves possibilitats humanes i divines, percebre-les sense separació, sentint-se una amb Déu sense deixar de ser dos, talment com senten els enamorats: “Alma, buscarte has en Mí, y a Mí buscarte has en ti” (P 4).

Aquest descobriment, aquesta capacitat creadora, de ser en plenitud, que han experimentat homes i dones al llarg dels segles, que rau en la base de totes les religions, és allò que fa imparable Teresa i la impulsa a entregar-se amb cos i ànima al seu desig, que és el desig de Déu.

I no va ser fàcil, ni pels temps que corrien, amb la Inquisició estalonant-la, ni, sobretot, perquè era dona. Així, molt sovint ella escriu que es considera indigna, perquè així era com li deien que s’havia de sentir, o “mujercitas como yo, flacas y con poca fortaleza […]”; però en el seu viure encarna una força que no té res a veure amb la feblesa i per això acaba la frase anterior dient: “aunque fuertes en los deseos” (F 4,5).

I, igual que les dones que ho han tingut complicat per fer la seva, va desenvolupar l’astúcia de fer la viu-viu. Això ho explica molt bé Bartolomé de Medina –dominic contemporani: “Nunca hacía cosa sino lo que el prelado la mandaba, mas que los prelados nunca le mandaban sino lo que ella quería”.

La seva vida esdevé possibilitació de vida per als qui l’envolten, i al mateix temps, ella gaudeix plenament de la pròpia existència. I si de vegades parla de morir, del “muero porque no muero”, és perquè la vida li vessa, perquè ja no li cap a dins.

La segona característica és l’actitud femenina de defensa de la vida, de les relacions entre les persones, les atencions, els afectes, les estimacions. Tot allò que no surt a les estadístiques perquè no és productiu, però que fomenta el creixement personal: la companyia, la tendresa, l’atenció als petits detalls, la capacitat de guarir, l’amistat.

En el seu desig, Teresa tria l’amor. Estima i és molt estimada, perquè té bon tracte amb les persones, que se senten atretes per la seva fondària interior.

Teresa necessita les relacions, en crea, s’hi aboca: “¡¡Cartas, que con esto vivo!!” (160,1), demana a la priora de Sevilla, María de San José, perquè no deixi d’escriure-li, però al mateix temps “no se ataba a nadie” (LV 37,5); és gelosa de la seva llibertat, de la seva intimitat, del seu silenci.

Teresa es defineix com a “impetuosa” i és cert. És apassionada i estima amb intensitat: “Mas esta fuerza tiene el amor, si es perfecto: que olvidamos nuestro contento por contentar a quien amamos” (F 5,10).

Teresa creu en la necessitat de la reforma del Carmel, en la possibilitat de viure d’una altra manera, molt més austera, molt més autèntica, i sabrà buscar aliances: dones i homes que creguin en el projecte, que inverteixin temps i diners.

En aquestes dones i homes que l’acompanyen, el femení se’ns mostra com a constructor de noves relacions, no jeràrquiques ni de poder sinó de cooperació, de solidaritat, de grup, de defensa de la vida. Les seves primeres monges són dones que, com ella, toquen de peus a terra. Són exemple de la mística encarnada en el quotidià, que és característica també del femení.

I la tercera característica és l’experiència. El femení valora per damunt de tot l’experiència sentida. El predomini de l’experiència per damunt del raonament, d’allò que és realment autèntic i que no es pot explicar, enfront de les construccions del pensament que caduquen amb els anys. L’experiència mai no caduca. Es traspassa de generació en generació.

La passiva activitat del femení, que ho espera tot de Déu, està més pròxima a l’autèntica actitud mística que la característica masculina, que tendeix a considerar Déu com un trofeu a aconseguir. I és que el masculí pensa, i el femení sent.

El femení és espera, repòs, silenci, recolliment, capacitat d’interiorització, confiança: “Porque vida es vivir de manera que no se tema la muerte ni todos los sucesos de la vida, y estar con esta ordinaria alegría que ahora todas traéis, y esta prosperidad que no puede ser mayor que no tener la pobreza, antes desearla. Pues, ¿a qué se puede comparar la paz interior y exterior con que siempre andáis? En vuestra mano está vivir y morir con ella” (F 27,12).

Teresa desitja, amb la mateixa intensitat, la companyia que la soledat, en un intent d’harmonitzar paraula i silenci, amb una intuïció que li fa veure que la vida viscuda des de la superficialitat no és més que una “mala noche en una mala posada”, mentre que viscuda des de la interioritat esdevé plena de presència.

Què ens aporta Teresa al nostre segle? Valors com la capacitat, la possibilitat i la responsabilitat de donar vida i de defensar-la.

La responsabilitat de no quedar-nos de braços creuats, sinó de participar activament en la co-creació, en l’infinit procés creador del qual formem part.

La llibertat de consciència per seguir el nostre desig profund, allò que no té paraules, que sentim que ens conforma i ens fa ser qui som.

La valentia de crear noves relacions solidàries, justes, compassives.

La constància per donar espai a la nostra interioritat, al silenci que ens habita, al nostre ser, per damunt del tenir i del fer.

El segle XXI serà místic… i femení. El segle XXI, amb tots els seus clarobscurs, ha de ser un segle on la força subterrània de l’espiritualitat torni a sortir a la llum del dia. Un temps on el femení doni llum a una nova humanitat capaç de desterrar els paradigmes masculins que ens han governat fins ara, basats en la competitivitat, en la guerra i en el poder, per donar pas a la solidaritat, a l’amor i a la possibilitat de ser qui som en plenitud.

[Laia DE AHUMADA]