Els certàmens poètics transcendien una mera trobada literària, eren un àmbit on s’expressava la sociabilitat local i la de la cort reial. Tothom que participava volia fer-se veure i destacar, competir pel premi, exhibir la seva habilitat compositiva… Aquells a qui la humilitat retenia podien, però, encobrir la seva identitat sota un pseudònim o bé un nom genèric: en el certamen de Madrid poden comptar-se fins a 20 composicions redactades per “un carmelita descalzo”.
Presentar-se a la palestra poètica també podia servir per fer-se valer davant l’opinió pública en un moment en què una família noble patia l’ostracisme social, i fins i tot podia constituir també una forma de significar-se positivament davant d’un rei, com Felip III, que va impulsar el Carmel descalç i la beatificació i patronat de Teresa de Jesús, i del seu privat i antic benefactor, el duc de Lerma, que promogué la fundació de convents de monges i frares carmelites descalços en els seus dominis senyorials.
Dos germans, Martí Valero i Josep Franquesa Gabriel presentaren poemes, respectivament, als certàmens de la beatificació de Barcelona i de Madrid. Pocs mesos després moria el seu pare, Pere Franquesa i Esteve (Igualada, 1547 – Lleó, 1614), originari d’una nissaga notarial d’Igualada. Instal·lat de ben jove a Madrid al Consell d’Aragó, va arribar a esdevenir protonotari del mateix, i va encarrilar una astronòmica carrera administrativa gràcies en part també a un avantatjós matrimoni amb Ana Gabriel (1577), però sobretot per les seves habilitats per medrar a la cort i fer diners de forma poc ortodoxa. La seva naturalització a Castella li va permetre aspirar encara a nous càrrecs i distincions. Malgrat això, va mantenir una constant relació tant amb la seva Catalunya d’origen com amb València, on havia acumulat un ric patrimoni i on fou habilitat a les corts de 1604 juntament amb els seus fills Martí Valero i Josep.
A l’ombra del duc de Lerma va assolir un gran poder, però els escàndols de corrupció en què es va veure implicat motivaren que el privat de Felip III l’abandonés a la seva sort. El 1609 va ser condemnat a pagar 1.400.000 ducats, la confiscació dels béns, la suspensió dels seus furs i a presó perpètua. En el moment de la celebració dels certàmens teresians (1614), Franquesa estava desterrat de la cort, empresonat i confinat de per vida a Lleó, on va morir a finals d’aquell mateix any, malgrat les instàncies dels seus fills i advocats.
La participació dels fills de Franquesa en els certàmens de 1614 potser hagi d’interpretar-se com una mesura més per recuperar la visibilitat social a què els havia condemnat el bandejament de la cort. El duc va tenir una estreta relació amb el Carmel descalç: va fundar el convent de la Madre de Dios a Lerma (1608) per a la seva consogra, que ja havia professat com a carmelita descalça a Talavera. Després fundà, també a Lerma, el convent de Santa Teresa (1617) de frares del mateix orde, quan Teresa de Jesús encara no estava beatificada, i a la inauguració del qual, el 27 d’octubre de 1617, va assistir Felip III i tota la cort. Fundació que de ben segur estava lligada a l’impuls reial del patronatge de Teresa de Jesús a la Corona de Castella, votat dos dies abans, el 25 de octubre de 1617 per les corts castellanes. Patronatge que el rei va tractar d’estendre, infructuosament, al conjunt de les Espanyes.
Martí Valero Franquesa Gabriel era el fill primogènit de l’igualadí Franquesa. Nascut el 1587, el totpoderós Franquesa va procurar-li un bon partit en el si de l’antiga noblesa, Catalina de la Cerda y Mendoza, filla del comte de Coruña, Bernardino Suárez de Mendoza, i neboda del president de Castella i comte de Miranda Juan de Zúñiga Avellaneda y Bazán. Arran d’aquest enllaç matrimonial, Felip III instituí per a Franquesa el títol de comte de Vilallonga (1603), concessió que arrencà al cronista Jeroni Pujades, testimoni del seu fulgurant ascens, l’exclamació “Est mirabile in oculis nostris“ (Pujades, I [1601-1605], 1975, p. 293).
Altres referències situen també l’hereu Franquesa en l’òrbita de la cultura i el poder: Agustín de Rojas li va dedicar la seva obra El viage entretenido de Agustín de Rojas, natural de la villa de Madrid. Con una exposición de los nombres Históricos y Poéticos, que no van declarados. A Don Martín Valero de Franquesa, Cauallero del hábito de Santiago y gentil hombre de la boca de su Magestad. En Madrid en la Imprenta Real. M.DC.IIII.
El mateix Martí Valero tenia les seves modestes aspiracions literàries, i va presentar un epigrama llatí al certamen de Barcelona: “M. S. Teresae a Iesu. Epigramma. Martinus Valero”.
En el vexamen o judici humorístic del certamen, el seu autor tracta Martí Valero de “doctor Martín”, segurament amb ironia, i l’anomena “delfín”, hem de pensar que com a hereu i successor del seu pare, Pere Franquesa. Igualment diu considerar que el seu poema llatí en realitat està escrit en grec: broma que apunta a una velada acusació sobre l’autoria de l’epigrama llatí, que tal vegada sigui una obra encarregada a l’hel·lenista valencià Vicent Mariner d’Alagó, autor ell mateix d’un epigrama llatí dedicat a Martí Valero, i que havia estat un intel·lectual protegit pels Franquesa.
Saltando como un delphin
Cargado de su epigrama
Se cansó el dotor Martín,
Havrán de hazelle la cama
En acabando el festín.
Mayor que un Calepino
Truxo su poema latino,
Aunque griego parecía
Pues tan confuso venía
Que me hizo salir de tino.
Y como nuestro cartel
No ofrece premio a los Griegos
Ni a la torre de babel,
Entre estos desassossiegos
He dudado que hazer del.
Y assí a mí me parecía
Pues es griega su poesia,
Si acá el premio se le niega
Le pida a la Iglesia Griega
Y tendrale si porfía.
Després de la detenció de Pere Franquesa i del segrest dels seus béns, el primogènit, Martí Valero, dedicà tots els seus esforços a la reclamació del patrimoni que considerava seu. A finals de 1613 el Consell d’Aragó va supeditar la conservació de Vilafranquesa i Benimèlich al fet que l’hereu Franquesa desistís de les demandes judicials que tenia interposades. El contenciós va continuar fins a 1622, quan Martí Valero renuncià als seus drets patrimonials, confiscats per la monarquia, i el nou monarca Felip IV li va reconèixer alguns drets dominicals sobre algunes localitats valencianes i li va concedir el títol de comte de Vilafranquesa. Aquest fou el resultat final dels esforços de rehabilitació nobiliària que Martí Valero va realitzar des del primer moment de la caiguda en desgràcia del seu pare. Per tal d’aconseguir novament el favor reial, i a causa de la seva delicada situació econòmica i patrimonial, Martí Valero va enrolar-se a l’armada reial, i participà cap a 1614-1617 en algunes de les expedicions militars que l’exèrcit hispànic realitzà a la costa d’Àfrica, i també en l’expedició de les tropes reials a Catalunya el 1642, durant la guerra dels Segadors.
Josep Franquesa Gabriel, germà de Martí Valero, va participar en el certamen de Madrid amb un epigrama llatí (f. 21v) i dos epitafis també llatins (f. 53). El text imprès del compendi de Diego de San José el proclama pomposament “hijo del conde de Villalonga”.
Josep era eclesiàstic i va ser col·legial del Colegio Mayor de Oviedo de la Universidad de Salamanca. Va mantenir relació personal amb diversos literats i intel·lectuals del seu temps.
El 1624 l’humanista i hel·lenista valencià Vicent Mariner (1571-1642) li dedicà un epigrama en el panegíric consagrat al cardenal infant Ferran d’Àustria. En Mariner, que desembarcà a la cort de la mà del duc de Lerma, va ser bibliotecari de l’Escorial i amic personal de Lope de Vega, autor també present en el certamen madrileny de 1614. Josep Franquesa va relacionar-se amb Luis de Góngora, i el seu nom figura l’any 1626 entre els creditors en el testament d’un arruïnat Góngora.
Es dóna la casualitat que un dels participants del certamen barceloní, Francesc Vicent Garcia, el rector de Vallfogona, que coincidí possiblement en la trobada poètica d’octubre de 1614 amb Martí Valero, era un vell conegut de Pere Joan Franquesa de les visites que aquest realitzà el Principat, o de les relacions que Franquesa va continuar mantenint amb la seva localitat natal, Igualada, on tenia arrels familiars el bisbe de Vic, Francesc Robuster i Sala (1544-1607), protector del rector de Vallfogona, encara que altres el fan natural de Reus. El rector, que havia contemplat l’ascens fulgurant d’en Franquesa i la seva sobtada precipitació a l’abisme, va dedicar-li un poema:
En les faldes del somni descansava,
los membres fatigats del penós dia;
quan la profunda y vana fantasia
tresor de inmens valor me presentava.
Dos mil títols la fama em publicava,
ab un ceptre real me sostenia,
y a l’enemiga enveja no temia,
ans em temia a mi que m’envejava.
Assenyalat mon pit ab creu vermella,
dos mil se’n feya el món, veyent la quimera
d’una quimera apòcrifa realsada.
Desperta’m en assò, la dura anella
que al coll tenia; y fuy com avans era:
Mossèn Pere Franquesa d’lgualada.
El tema també va ser desenvolupat per Francisco de Quevedo, un dels opositors públicament més acèrrims al patronatge teresià, i constitueix una altra mostra de les nombroses sàtires poètiques que aparegueren sobre Franquesa:
Subí como Dios sabe y no podía,
hasta poner los pies de oro pensaba,
pero como subir más deseaba
poco lo que subí me parecía.
Mil ilícitos medios inquiría
y el deseo de arriba me ayudaba,
ambición y avaricia me guiaba
agarrando de todo cuanto vía.
Pero fue mi subir como cohete
que todo cuando puede en la subida
emplea sin pensar que el bajar falta.
El Tiempo en mí cumplió lo que promete,
y dio gran estallido mi caída
por ser pesado yo y la torre alta.
Bibliografia
ARELLANO, Ignacio, “Poesías atribuidas a Quevedo en un manuscrito de Évora”, La Perinola, 16 (2012), pp. 283-317.
ATIENZA, Ángela, Tiempo de conventos. Una historia social de las fundaciones en la España moderna, Madrid: Marcial Pons, 2008.
DALMAU, José, Relación de la solemnidad con que se han celebrado en la ciudad de Barcelona las fiestas a la beatificación de la madre S. Teresa de Jesús, fundadora de la reforma de frayles y monjas de nuestra Señora del Carmen de los descalços […], Barcelona: Sebastián Matevad, 1615, f. 16v.
DIEGO DE SAN JOSÉ, Compendio de las solenes fiestas que en toda España se hicieron en la Beatificación de N. B. M. Teresa de Jesús, Madrid: Viuda de Alonso Martín, 1615, p. 53.
MANERO SOROLLA, Pilar, “Las relaciones de las Solemnes fiestas que en toda España se hicieron en la beatificación de la N. B. M. Teresa de Jesús de Diego de San José”, dins Sagrario LÓPEZ POZA; Nieves PENA SUEIRO (eds.), La fiesta. Actas del II Seminario de Relaciones de Sucesos (A Coruña, 13-15 de julio de 1998), Ferrol: Sociedad de Cultura Valle Inclán, 1999, pp. 223-234.
ROSSICH, Albert, “Els Certàmens literaris a Barcelona, segles XIV-XVIII”, Barcelona quaderns d’història, 9 (2003), pp. 83-108.
TORRAS I RIBÉ, Josep Maria, “La ‘visita’ contra Pedro Franquesa (1607-1614)”, Pedralbes, 17 (1997), pp. 153-189.
http://cvc.cervantes.es/lengua/thesaurus/pdf/31/TH_31_002_065_0.pdf
http://books.google.es/books?id=vaDS-0yihkQC&printsec=frontcover&hl=es&source=gbs_ge_summary_r&cad=0#v=onepage&q=Franqueza&f=false p. 59.
[Mercè GRAS]
Castell Interior 
Un pensament sobre “Poesia a Teresa per recuperar el favor reial? Els poemes de Josep i Martí Valero Franquesa en els certàmens de la beatificació de Teresa de Jesús (1614)”