Efectes del dard (6M 2,2-5)

[2] És ben diferent de tot el que nosaltres ací podem procurar i fins i tot dels gustos que queden explicats; perquè moltes vegades, estant la mateixa persona distreta i sense tenir la memòria posada en Déu, Sa Majestat la desperta, talment un estel que passa de pressa o bé un tro, per més que no se sent soroll; però l’ànima entén molt bé que ha estat una crida de Déu, tant, que algunes vegades, especialment als principis, fa que s’estremeixi i es queixi, tot i no sentir cap dolor. Sent que la fereixen deliciosament, però no veu com ni qui l’ha ferida. No obstant això, coneix que és cosa de gran preu, i no voldria guarir mai d’aquella ferida. Sent que l’Espòs està present, malgrat que no se li manifesta de faisó que en pugui gaudir, i se’n queixa amb paraules amoroses fins i tot amb veu alta sense que ho pugui evitar. És una pena molt gran, però saborosa i dolça; i encara que no en vulgui tenir, de pena, no pot ni ho desitja mai, ja que la satisfà molt més que l’embadaliment deliciós sense pena de l’oració de quietud.

[3] Em fonc, germanes, per fer-vos comprendre aquesta operació d’amor i no sé com. Perquè sembla una contradicció que l’Estimat faci entendre a l’ànima que és amb ella i, d’altra banda, que la crida amb un senyal tan cert que no en pot dubtar i un xiulet tan penetrant perquè l’entengui, que no el pot deixar de sentir; en efecte, fa la impressió que quan l’Espòs, que habita l’estança setena, parla d’aquesta manera (que no és paraula formada) ningú dels qui viuen a les altres habitacions no gosa bellugar-se: ni els sentits, ni la imaginació, ni les potències. Oh Déu meu poderosíssim, que en són, de grans, els vostres secrets i que diferents les coses de l’esperit de tot el que per ací podem veure i entendre, ja que amb res no podem declarar aquesta, que és tan petita en comparació de les més grans que obreu en les ànimes!

[4] Fa una operació tan intensa aquesta gràcia, que l’ànima es desfà en desigs i ni sap què demanar, perquè clarament experimenta que Déu és amb ella. Em direu: si així ho entén, ¿què desitja o què li fa pena? Quin guany mes gran pot voler? No ho sé, però sembla talment que la pena li arriba a les entranyes i que, quan li arrenca el dard qui l’ha ferida, veritablement fa l’efecte que se les enduu, de tan viu com és el sentiment que la penetra. Ara pensava si devia ser que del foc del braser encès, que és el meu Déu, saltava una espurna i queia en l’ànima de manera que s’hi deixava sentir aquell foc abrusador, el qual, pel fet de no bastar encara a cremar-la i ser, altrament, tan deliciós, la deixa amb aquella pena, i en tocar-la li fa aquella operació. Em sembla que és la millor comparança que he sabut trobar. Perquè aquest dolor saborós, que no és dolor, no és ininterromput, per bé que de vegades dura molta estona i altres s’acaba de sobte, tal com el Senyor vol comunicar-lo, ja que hom no el pot procurar per cap via humana. I, tot i que algunes vegades dura bastant, va i ve; en fi, no és permanent, i per això l’ànima no s’acaba d’abrusar, sinó que, quan ja està a punt d’encendre’s, l’espurna mor i ella es queda amb el desig de tornar a patir aquell dolor amorós que li causa.

[5] Aquí no cal pensar que és moviment de la naturalesa, ni efecte de la malenconia, ni engany del diable, ni imaginació, perquè s’entén ben clar que és un moviment que ve de l’estança on habita el Senyor, el qual és immutable […].

TERESA DE JESÚS, Camí de perfecció. Castell interior, presentació per Joan Baptista Bertran, S.J., versió catalana de Bonaventura dels Sagrats Cors [Gilabert], C.D., i de Roser de la Santíssima Trinitat [Segimon], C.D., Barcelona: Editorial Nova Terra, 1975, pp. 291-293.