La interioritat a partir de l’experiència de Teresa de Jesús

Una col·laboradora habitual de Castell interior, Laia de Ahumada, ens presenta avui les grans línies de la seva ponència per al Vè Congrés d’espiritualitat: La interioritat habitada, que se celebrarà a Lleida del 23 al 25 d’octubre d’enguany.

De esta fuente caudalosa salen arroyos, unos grandes, otros pequeños, y aun algunas veces charquitos para niños, que parece que aquello les basta los que están muy en principio de la virtud. Así que, hermanas, no hayáis miedo muráis de sed en el camino. Nunca falta agua de consolación tan falto que no se pueda sufrir (Camino de perfección, C.V., cap. 33,2)

En totes les tradicions religioses és molt utilitzada la simbologia dels elements: aigua, terra, foc i aire. Teresa de Jesús, amb l’esmolada saviesa que la caracteritza, també els fa servir: “¿No es linda cosa que una pobre monja de San José pueda llegar a señorear toda la tierra y elementos?” (C.V., cap. 19,4). Sobretot utilitza la figura de l’aigua, i l’empra per explicar la iniciació en el camí cap a una interioritat relacional amb Déu.

L’aigua, en Teresa, adopta múltiples imatges i funcions, sempre ratllant el límit de la paradoxa:

• Refreda l’ego i atia el foc diví, neteja i purifica; treu la set, encara que mai del tot, perquè sempre se n’ha de tenir per seguir buscant l’aigua viva.
• L’aigua sadolla, però també pot ofegar; és vida, però en excés també pot ser mort. És un riu subterrani que ens conforma i també una pluja que ens nodreix, que fertilitza la terra.
• L’aigua pot ser una onada que ens inspira, perquè ens capgira, o un pou insondable com l’univers del qual formem part.
• Ens ve donada, com la de la pluja, com un regal, o l’hem de buscar i treure del pou, o del riu, bé amb les mans o bé de forma artificial, però sempre amb esforç. És l’aigua que rega la terra que som i que ens alimenta.

Teresa no pot viure sense l’aigua, però tampoc sense el foc que l’encén, o sense la terra, que és on s’arrela la vida; sense el cos que també és terra, a través del qual sent el foc i l’aigua, la set i la calor.

En la seva experiència i en la seva literatura, també hi és present l’aire de l’Esperit que l’enlaira i l’aterra, que li permet anar cap endins i cap enfora, fent d’ella una viatgera incansable del seu desig de ser per a Aquell a qui estima.

De la mà de Teresa de Jesús, acompanyats pels ressons de l’aigua de la qual està impregnada la seva didàctica, ens endinsem en la interioritat tal com la percep i l’experimenta. És un camí on tots estem convidats. Ella afirma que el camí és per a tots, però que cadascú rep en la seva mesura: salts d’aigua, rius petits o cabalosos, o bassals per a infants; però el que és segur és que ningú, si no vol, no mor de set.

[Laia DE AHUMADA]