Teresa de Jesús temptà François Mauriac: Nota al marge

Només això, una “nota marginal” o “de com s’unifiquen una imatge literària de Mauriac i el pensament de Teresa”.

Sòcrates

Tifó

Era aquella hora del matí atenenc quan el sol acreix la seva escalfor. Els dos amics, o el mestre i el deixeble, emprenen el camí del riuet Ilís perquè “el més agradable serà caminar tot mullant-nos els peus, cosa ben plaent, principalment en aquest punt de l’any [havia entrat l’estiu, es concreta més endavant] i del dia”. Llera amunt arriben “on diuen que el Bòreas segrestà Orítia” i sobre aquest fet inquireix Fedre i així respon Sòcrates. “Si ara jo fos un incrèdul, com ho són els savis, no fóra pas un home poc normal; fent el saberut explicaria que mentre na Orítia jugava amb na Farmàcia en unes roques veïnes, bufà el bòreas [un vent fred i abrivat que ve del nord] i li donà una empenta; com que ella morí així ara diuen que fou segrestada pel Bòreas [un dels déus i perquè totes les religions tenen enlairaments celestes]. Ara bé, jo, Fedre, tot això ho trobo molt agradable, ideat per un home hàbil”, etc. Mites i miracles literàriament plaents i de més fascinadors, si es conten amb ric llenguatge i mesurada gesticulació; rumiats i exposats amb encert i tots contents i enganyats –arreu i sempre religiosament i política. I Sòcrates continua fent notar la feinada que hom tindria si totes les sacres rondalles i les moralitzants les hagués de reduir a la raonabilitat, però “jo, de temps per a això, no en tinc”. Ell no fa sermons ni articles de crítica literària.

I què ho fa, bon amic? T’ho explico ara. Jo no aconsegueixo de conèixer-me a mi mateix, segons la màxima de Delfos, i aleshores veig que és ridícul desconèixer-me a mi mateix i anar a investigar els altres. De manera que ho engego a passeig i accepto el que correntment es diu de tot això. No investigo altra cosa, sinó a mi mateix, a veure si per casualitat sóc una fera més entortolligada i més embotida que el Tifó [monstre de cent caps i cos de serp, o mig home mig bèstia amb cent caps de dragó per dits, escurçons a la cintura…], o bé sóc un animal més mansoi i senzill, que participa naturalment d’una sort divina i corruptible.

La nota podria acabar-se així, assenyalant que hem copiat del diàleg Fedre de Plató, fragments de 229a, 229b-e i 230a, versió catalana de Manuel Balasch, editada per la Bernat Metge a Barcelona el 1988.

També es pot allargar un poquet. Comentar la descoberta coincident entre la imatge ofídica del personatge de la novel·la amb l’esmentada pel filòsof grec i que tal volta, pensa, podria entortolligar-lo. Considerar ensems com el savi antic s’escruta a si mateix i què descobreix, en fer igualment la monja carmelita. Podríem, encara, dedicar tinta a comparacions o semblances redaccionals.

O bé –i m’encamino a nova direcció– ocupar-nos a descobrir els autoenganys com ve a dir-nos François Mauriac a través del protagonista de Nus d’escurçons; com lamenta Teresa de Jesús en adonar-se foraviada quan estima (ella! que tant estimava); o com Plató (sempre “sóc amic d’aprendre”, diu en aquest mateix diàleg) s’esforça a practicar il·luminat pel dintell del temple d’Apol·lo a Delfos: coneix-te a tu mateix. És clar, només si sospitem ésser partícips “d’una sort divina i incorruptible” a més a més d’ésser diletants en mil foteses.

[Joan REQUESENS I PIQUER]