Abans no acabi l’any jubilar teresià, un apunt tal volta per a molts inesperat, si més no per a mi mateix. Va ser en una hora de vacança, durant el silenci mesurat entre el segon i el tercer temps del concert per a piano núm. 3 de Beethoven que el ulls lliscaren, en el prestatge proper, damunt les Obras completas de Jaume Balmes… i va saltar l’inesperat tripijoc del cervell –del subconscient o del que vulgueu. Un filòsof del segle XIX podia interessar-se en Teresa de Jesús? Doncs sí i ens haurem de preguntar per què.
De fet, només en dues direccions. La primera amb la hipòtesi dels seus primerencs propòsits de treball dedicats a escriure biografies; així ho dedueix el seu biògraf Ignasi Casanovas quan recorda que, encara nen, trobà la manera de comprar un gran diccionari sobre homes cèlebres. La troballa –acabat el concert– és de poc més d’un parell de pàgines que recullen obres sobre la monja carmelitana per poder-ne, doncs, redactar una biografia, Apuntes para escribir la vida de santa Teresa. Balmes deu considerar-ho d’importància per la manera com comença:
La misma santa, obedeciendo a su confesor, hizo este trabajo. Escrita con una humildad y una franqueza patética, merece el primer lugar entre los escritos de este género después de las Confesiones de San Agustín.
Prenguem nota de la “humildad” i no perdem de vista la “franqueza patética”. A fi de percebre el mèrit de les obres de Teresa, “puede verse la carta que dirigió el maestro fray Luis de León, clásico escritor español, a la priora y religiosas carmelitas descalzas del convento de Madrid, desde Salamanca en 1586, dedicándoselas, después de haberlas examinado y corregido para la impresión […]”. A continuació esmenta una primera colla d’obres i després dedica unes ratlles a les dificultats que Teresa sofrí com a reformadora de l’orde del Carmel. És un paràgraf, aquest, amb un final que també s’ha de subratllar, com veurem. Recull més llibres i acaba amb l’estampat a Madrid el 1615 on es publica el certamen poètic allà convocat i notícia d’altres festes celebrades “en toda España” amb motiu de la beatificació.
Aquests apunts es van conèixer quan els publicà el jesuïta Ignasi Casanovas el 1910 al volum Reliquias literarias –escrits inèdits de Balmes–, i és a qui hem de preguntar tot el que se’n sap. Considera probable que la seva redacció sigui del 1844, d’acord amb una carta del traductor al francès del seu El protestantismo comparado con el catolicismo i més endavant biògraf Alberich Blanche-Raffin. Aquest li escriu des de París, el 27 de març d’aquest any, això:
Veuillot le da gracias por los apuntes que usted se ofrece a recoger relativamente a Santa Teresa, y los acepta con gusto, pensando que siempre redundarán en provecho de la sana historia literaria y religiosa de los siglos más interesantes de la Europa. Así es que usted le hará un gran favor en recogerlos y remitírselos, si usted tiene para esto proporción.
Va ser, doncs, una oferta de Balmes a Louis Veuillot? Era aquest un reconvertit al catolicisme als seus 25 anys, polemista ultramuntà, abanderat sense repòs de la infal·libilitat pontifícia (que es proclamaria el 1871), un dels més destacats de l’ala més dreta del catolicisme a França. Els havia Veuillot demanats a algú i fou Balmes qui s’oferí a fer aquesta bibliografia un poc comentada? Això sembla, més que no pas suposar-ho material aplegat per escriure ell mateix la biografia teresiana, malgrat el que es pugui haver desprès de les ratlles de més amunt. Però encara que aquest sigui el més segur origen del text, llegir-lo no es redueix a comptar els llibres escrits sobre la monja del segle XVI. Allò més interessant es troba a l’entremig del llistat i per aquesta raó ja n’hem copiat algunes ratlles i les rellegim amb algunes més. Juntes fan aquests quatre llocs:
La misma santa, obedeciendo a su confesor, hizo este trabajo. Escrita con una humildad y una franqueza patética […] la vida de tan celestial religiosa […] También la poesía quiso embellecer con sus flores la relación de los hechos, ejemplar conducta y prodigios de la Divinidad por la intercesión de la santa […] Como la reforma que había hecho la santa en la orden del Carmelo hubiese excitado los celos y contradicciones de muchos, al punto de tratarla algunos de mujer turbulenta y vagamunda, sufrió persecuciones que llegaron a calmar su crédito y sus oraciones.
Així de costat, d’aquestes afirmacions n’emergeix una mirada, si no ambigua o buida, inquietant. Que hi ha buidor en els blocs segon i tercer m’ho sembla perquè les expressions no van pas més enllà del tòpic elogiós en el segon, i pseudoromàntic en el tercer, on les “flors” poètiques són també el tòpic per engalanar el relat d’una bella història, una vida exemplar i els miracles captivadors.
En el primer i en el darrer ja hi balla un altre ritme, podem dir. Es parla de la seva autobiografia que traspua humilitat, fàcil paraula d’entendre a la primera lectura com també la franquesa, però aquesta, heus ací l’entrebanc, és “patètica”. Serà del grec “παθος / pathos”: “allò que s’experimenta”, d’acord amb un dels significats genuïns de la paraula? També els de “commoure, emocionar, apassionar, παθαίνω / pathaíno”, que es desprèn d’una de les variades formes lingüístiques de la mateixa arrel? No em costa gens de suposar la combinació del sentit verbal des del cantó del lector, més el sentit nominal que, endemés, porta associada la significació “del canvi que sofreixen les coses” i, per extensió, les persones, per la banda de l’autora. No em sembla anar perdut pensar en aquesta superposició en llegir l’expressió balmesiana. El text de Teresa de Jesús, com qui poca cosa conta –la humilitat present– ens obre el seu interior, ens deixa veure la profunda experiència que visqué i ara ens commou.
El darrer bloc parteix d’uns fets històrics que, si no haguessin estat narrats, prou els deduiríem per poca perspicàcia psicològica que tinguéssim. Aquella monja les feia grosses. Dir-li “turbulenta y vagamunda” és pa de pessic i bé li escau la tria d’aquests dos mots a un fill de Vic com a historiador –o llegidor del passat– amant de la moderació. El resultat, tanmateix, dels fets… ha arribat a complicar-me la intel·lecció de les conseqüències o, diguem, del final on arriba Balmes: “llegaron a calmar su crédito y sus oraciones”. Tot s’amaga en el sentit que per ara se m’escapa de “calmar”. No em perderé si em guia, penso, el conegut com a Diccionario de Autoridades, que no és altre que el primer Diccionario de la lengua castellana de la Real Academia Española. És del 1729 el tom segon, el de la lletra C. “Calma. Translaticiamente vale suspenderse, pararse, detenerse, cessar ù dexar pendiente lo que se havía de mover, tratar ò perficionar y concluir”. Cal pensar que, tot i la llunyania de més de cent anys, el significat del diccionari i el que gasta Balmes no deuen divergir massa. Potser hem de mirar també “crédito” i no caldrà fer-ho amb “oraciones”. Aquest diccionari d’autoritats aporta, del jesuïta Juan Eusebio Nieremberg (de passada: autor d’una Vida de Santa Teresa de Jesús) aquesta frase: “estime el Príncipe su palabra, como el crédito de su Magestad: porque pierde todo quien pierde el crédito”, en el sentit, evidentment, de “estimación, buena opinión, fama y reputación”. És a dir, tan desfermada era la tempesta que queia damunt la reformadora del Carmel quan dia vingué que féu acte de presència la “calma”, això és, aparegué la suspensió, es va parar, cessà, restà pendent, sense moviment, en Teresa, la pròpia estimació, el personal valer que de si mateixa tenia i, a la vegada, es va parar, restà en suspens la pregària que equilibrava tot excés d’autoreputació. Amb menys paraules: la tempesta paralitzava aquella dona emprenedora. Un dia li arribà aquesta situació. Res més. Balmes no ens diu com va sortir-se’n. Només està escrivint uns apunts. També és possible una altra interpretació si llegim que les persecucions s’apaivagaren gràcies al predicament que tenia entre tants admiradors i protectors més la pregària afegida. Tanmateix, per l’ordre original de les paraules m’he de preguntar quin és el subjecte gramatical de “llegaron”. Una opció: “su crédito y sus oraciones llegaron a calmar persecuciones que sufrió”; un rebuscat hipèrbaton. L’altra opció, a partir del text com és, em sembla, redaccionalment, més acceptable. Només està escrivint uns apunts, Balmes.
Deixa aquest pensament i continua citant autors i obres dedicades a la reforma carmelitana. Com he dit, em semblen més interessants els comentaris d’entre ratlles que no pas el contingut del llistat. De tota manera, ja que el tinc davant en faré veure alguna cosa. Esmenta diversos autors, “todos del Reino”, podríem dir amb el llenguatge d’aleshores. Però hi ha una excepció que, tot i ser igualment súbdit com els altres de la mateixa monarquia, precisa: “Salvador Sierra, catalán, la imprimió en Madrid”, etc. Oi que a més d’un ve al cap i als llavis una determinada consideració? Una babel: Aleix de Boixadors i Llull passa a ser en la seva ploma Alejo de Bofados y Lull. Una última mig dada mig comentari: “Sobre sus milagros y más causas que motivaron su beatificación puede verse”, etc., un llibre en llatí imprès a Barcelona. Com hem d’entendre “causas”? Deu ésser allò del llenguatge tècnic que aflora: “causa de beatificació”, “Congregació per les causes dels sants”…
Que d’entre la colla de llibres aplegats se’n desprèn com mirava Balmes Teresa de Jesús, ho hem dit, però encara no la percebem només amb haver desbrinat “calma” i “crédito”. Ens falta, al costat de la “franqueza patética”, la humilitat com a virtut i també com a concepte. És la segona direcció de l’interès de Balmes, admirar i gairebé proclamar la humilitat de Teresa de Jesús. Hi dedica la ploma fins al punt que si hi hagué un moment en què ell aplegà materials sobre ella, ara és ella qui se li imposa amb la seva doctrina sobre la humilitat. Haurem de comentar-ho en un altre apunt.
Bibliografia
BALMES, Jaime, Obras completas, VIII, Madrid: BAC, 1948, pp. 426-429.
[Joan REQUESENS I PIQUER]
Castell Interior 