Teresa, dona forta, segons Clementina Arderiu

La figura de Teresa de Jesús, com la de tants personatges que han deixat una empremta profunda en la història cultural, té múltiples facetes, algunes probablement amb més base històrica que d’altres, que s’han imposat en cada època o en cercles diferents segons els gustos i els interessos. Però si n’hi ha una que a l’edat contemporània ha guanyat pes –influïda per la nova valoració de la seva prosa com a clàssic literari a partir del Romanticisme– és segurament la imatge de la dona forta.

Dotada d’una fortalesa que alguns corrents feministes, de base catòlica o no, no han dubtat a reconèixer com a familiar, Teresa reflexiona una i altra vegada en els seus escrits sobre els condicionants que la seva pròpia naturalesa posa al lliure desenvolupament del seu projecte vital de cara al món, en un context social, històric i eclesiàstic sovint desfavorable, però també de cara endins, perquè aquesta batalla diària es lliura en un mateix i els dubtes, els desencontres amb allò diví que sent dins seu, contrasten amb els rars moments d’unió.

És aquesta mare Teresa dona forta, que acompanya i guia per –i aquí ve la part interessant– provocar una nova actitud en qui sap llegir-la, la que invoca un poema de la poetessa catalana Clementina Arderiu (1889-1976) que ja recordàvem en un apunt anterior i que us deixem aquí per celebrar la festivitat de la santa d’aquest any 2017. La primera edició del poema “Teresa de Jesús” va aparèixer al recull L’alta llibertat, publicat el 1920 a Barcelona. D’aquí el prenem i n’anotem les escasses variants textuals amb què es llegeix a l’Obra poètica curada per la mateixa autora el 1973. Totes dues edicions es poden trobar en versió digital a la Càtedra Màrius Torres de la Universitat de Lleida.

Teresa de Jesús

Aquest contentament de l’esperit,
Senyor, només de Vós pot arribar-me:
ni que la casa s’esfondrés de nit,
o que un mal somni em torturés el llit
ara ja res, Senyor, no pot torbar-me.

Mare Teresa humil m’ha assabentat
de mi i de Vós en les més altes coses;
i és ara l’esperit meravellat
d’aquella fortalesa de combat
que ella posava a fê esvair les noses.

I Vós, Senyor, la hi dàveu perquè al món
hi hagués qui anés tustant[1] a cada porta
i ens descobrís els enemics on són:
que mai nosaltres no sabríem on
sens[2] que ella ens ho digués, la dona forta.

I encara sempre ens resta el consirar,
i un núvol al davant que no es destria;
ella, però, no ens deixa de la mà,
i aquesta cosa de diví que hi ha
al fons de tot vivent, i que canvia

multicairada al nostre seny eixut,
que es torna escoladissa en abastar-la,
ella ens la fa evident, que se li acut
llavors que l’esperit va més perdut
i ens dóna la virtut de dominar-la.

De dominar-la sinó breus instants…
–me’n puniríeu si me’n gosés doldre?–
Mare Teresa, vostres llibres sants
jo me’ls estimo com aquells germans
que amb[3] un no-rê ens ho saben tot resoldre.

Notes

[1] tustant: trucant.

[2] sens: tret.

[3] amb: en.

[Maria TOLDRÀ]