Teresa & Caterina

Caterina d’Alexandria, santa i màrtir de festa avui celebrada el 25 de novembre, va ser un personatge popularíssim, sovint inclòs en les col·leccions medievals i modernes de vides de sants. La figura de la jove màrtir, al costat de l’instrument de tortura que se li associa, la roda o l’eculi, es va fer habitual en imatges, una de les més famoses és la de Caravaggio que acompanya aquest apunt. Fins al punt que la simple presència de la roda apunta a la santa o a les institucions posades sota la seva empara –valgui com a exemple el segell de la roda que es pot observar als volums de l’antiga biblioteca del convent dominic de Santa Caterina de Barcelona. No tan estesa, però igualment indissoluble del record de Caterina, és l’escena de la disputa filosòfica que la noia va mantenir amb un grup de filòsofs pagans a qui, per horror del perseguidor de torn –en aquest cas Maxenci, assot de cristians en els antics relats hagiogràfics–, hauria convertit a la fe. Pintoricchio va reflectir la disputa en una bellíssima escena dels Apartaments Borja del Vaticà, on la llegenda insisteix, sense cap mena de base científica, a veure-hi Lucrècia Borja en la figura de la santa. Caterina d’Alexandria, encara, s’ha fet un lloc en l’imaginari popular fins avui i no és rar trobar goigs que li són dedicats.

Teresa de Jesús, que havia inclòs la santa alexandrina, després de l’homònima de Siena, en una llista de les seves devocions particulars que “ella traía escrita”, segons el seu biògraf el P. Ribera, va dedicar a Caterina el poema “Oh gran amadora”, una d’aquelles obres considerades menors de la producció teresiana que sempre val la pena recuperar, més enllà de les discussions sobre la suposada limitació del seu talent com a poetessa mística. En versos breus –hexasíl·labs– i àgils, Teresa hi presenta la “donzella” enamorada de l’“Espòs” i basteix el poema a partir d’al·lusions generals –prou conegudes pel seu públic– a la llegenda hagiogràfica de la santa, que posa al servei d’una antítesi central: el dolor que dona vida, en contrast amb la mort que és viure sense l’Espòs. Al darrere hi ha una aspiració que es vol compartida amb les destinatàries del poema, les imitadores de Caterina, “las que pretendemos / gozar de su gozo”, en definitiva les companyes monges sempre presents en les obres de Teresa.

A santa Catalina mártir

¡Oh gran amadora
del eterno Dios,
estrella luciente,
amparadnos vos!

Desde tierna edad
tomastes Esposo;
fue tanto el amor,
que no os dio reposo.
Quien es temeroso
no se llegue a vos,
si estima la vida
y el morir por Dios.[1]

Mirad los cobardes
aquesta doncella,
que no estima el oro
ni verse tan bella:
metida en la guerra
de persecución,
para padecer
con gran corazón.

Más pena le da
vivir sin su Esposo,
y así en los tormentos
hallaba reposo:
todo le es gozoso,
querría[2] ya morir,
pues que con la vida
no puede vivir.

Las que pretendemos
gozar de su gozo,
nunca nos cansemos,
por hallar reposo.
¡Oh engaño engañoso,
y qué sin amor,
es querer sanar,
viviendo el dolor!

Notes

[1] Altres versions: “vos”.

[2] Altres versions: “quiere”.

[Maria TOLDRÀ]

Un pensament sobre “Teresa & Caterina

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.