Un exlibris, un hospici i una tomba: El cardenal Albornoz i els carmelites descalços

Un exlibris

La base de dades d’antics posseïdors de la Biblioteca de Reserva de la Universitat de Barcelona constitueix una font inestimable per poder conèixer l’origen i les vicissituds que ha experimentat un llibre abans de formar part d’aquest centre. La biblioteca del convent de Sant Josep dels carmelites descalços de Barcelona va ser una de les biblioteques monacals que s’integrà a la Universitat de Barcelona a conseqüència de la desamortització dels béns de religiosos, on també hi confluïren llibres d’altres biblioteques carmelitanes, assenyaladament de Santa Maria de Gràcia i de la Mare de Déu dels Dolors de Vilanova de Cubelles. El moviment de frares de convent a convent i dels llibres que els acompanyaven, ja fos per raó de les seves tasques de predicació, o bé a causa dels trasllats de conventualitat motivats pels capítols provincials triennals, motivava que a vegades els llibres originaris d’una biblioteca conventual acabessin en una altra de ben diferent, malgrat la normativa interna que ho restringia.[1] D’aquesta manera, van venir a parar a Barcelona llibres dels convents de Sant Josep de Girona, de Sant Jeroni i Sant Josep de Vic, de Sant Josep de Lleida, de Sant Llorenç de Tarragona, del Miracle de Tortosa, o de Santa Teresa de Balaguer, o de Sant Felip apòstol de València. Altres llibres arribaren d’altres convents carmelitans espanyols, com el convent del Carmen de la Peñuela, a Jaén, o el convent de los Mártires de Granada.

Un volum que s’agregà al fons carmelità procedia, però, de molt més lluny: en el seu exlibris manuscrit consta que era “de el Hosp[ici]o de Carmelitas descalzos de Roma diole el I[lustre] Cardenal Albornoz”.

Font: Base de dades Antics posseïdors (CRAI Universitat de Barcelona).

El llibre era obra del jesuïta Roberto Bellarmino, De gemitu columbae, sive De bono lacrymarum libri tres auctore Roberto S.R.E. Card. Bellarmino […], Lugduni [Lió]: sumpt. Iacobi Cardon & Petri Cauellat, 1621, i va ser força controvertit en el seu temps, ja que assenyalava els dotze mals que, segons l’autor, patia l’Església, i entre ells els abusos i desordres monàstics.

Com podem veure, l’exlibris no únicament declara la pertinença als carmelites descalços de Roma, sinó el nom del seu donant. El text no parla d’un convent, sinó d’un hospici, que no era exactament el que avui en dia entenem per aquest nom. Mirarem d’explicar-ho.

Un hospici

Tradicionalment, els frares dels ordes mendicants van tenir a Roma un convent de referència que els va facilitar la seva estada a la ciutat. Des de finals del segle XVI, i especialment en relació amb els moviments de reforma, es van crear noves cases sustentades des d’Espanya i amb frares espanyols que atenien els assumptes dels seus ordes a Roma. Fins i tot, es va arribar a erigir un monestir de carmelites descalces que acolliria monges preferentment d’origen espanyol, el primer de Roma (1597) el monestir de San Giuseppe a Capo le Case, fundat per Francisco de Soto (1534-1619), juntament amb la noble romana Fulvia Sforza di Santa Fiora. Soto, sacerdot oratorià, natural d’Osma, va ser cantor del papa, primer soprano i degà, durant molts anys, de la Capella Sixtina. Va ser el promotor del gravat de Teresa de Jesús inclòs en el procés de beatificació de la fundadora carmelitana, i l’any 1603 va publicar a Roma la traducció a l’italià de Camino de perfección i de Las moradas o Castillo interior.[2]

Aquestes cases, denominades tant hospicis com convents, van constituir un lloc de referència per als seus connacionals i també per als membres d’altres territoris hispànics que es van sentir atrets per l’esperit de reforma de moltes d’elles. Els hospicis evitaven que els religiosos desplaçats a Roma s’hostatgessin en llocs poc apropiats o bé que no fossin ben acollits en altres convents, i tenir casa parada a la Ciutat Eterna permetia reduir les despeses de residència dels frares. Tot i que des d’Espanya s’enviaven diners per posar en marxa aquestes fundacions, els frares havien de buscar benefactors que ajudessin a sufragar la seva construcció, ja fos entre fidels d’origen hispànic o bé entre prelats i devots italians de l’orde.

Des dels primers temps de la fundació a Espanya del Carmel descalç, hi havia destinat a Roma un procurador general de l’orde per poder tractar tots els afers relacionats amb el papat. En el capítol provincial d’Almodóvar, en 1583, s’acordà fundar un convent a Gènova, el de Santa Anna (1585), on començaren les fundacions de l’orde fora d’Espanya. A aquesta fundació li va seguir la del convent de Santa Maria della Scala de Roma (1597). L’any 1597 el papa Climent VIII separà els convents italians de la jurisdicció dels convents espanyols, i el 1600 s’erigia la Congregació italiana sota l’advocació de Sant Elies, amb facultat per a fundar convents de monges i frares carmelites descalços en tot el món excepte en els regnes d’Espanya.[3]

Inicialment, aquest procurador s’hostatjava en el que havia estat el primer convent fundat pels descalços a Roma, el de Santa Maria della Scala, però, un temps després de dividir-se l’orde en la Congregació espanyola i la Congregació italiana,[4] el convent romà quedà sota obediència italiana, i els frares espanyols destinats a Roma per afers eclesiàstics hagueren de buscar una nova residència prop del Vaticà, l’any 1610, en el que seria hospici-convent de Santa Anna i Sant Joaquim, o Santi Gioacchino e Anna alle Quattro Fontane, a la zona del Quirinal.

Com que es tractava d’un convent freqüentat per molts espanyols principals que passaven per la Ciutat Eterna o bé vivien a Roma, i rebia sovint visites d’altres prelats i cardenals, aquesta església hispànica rebé importants donacions d’uns i altres, per la qual cosa suscità fins i tot protestes dels descalços italians.

Una tomba

Un d’aquests personatges principals afeccionat a l’hospici romà va ser el cardenal Gil de Albornoz y Espinosa (Valladolid, 1581 – Roma, 1649), jurista i polític al servei de Felip IV. La seva devoció als fills de santa Teresa el va convertir en un mitjancer privilegiat entre els religiosos de la Congregació espanyola, el rei i el sant pare. Una mostra de la seva proximitat a l’orde és que els seus pares, Francisco de Albornoz i Felipa de Espinosa, foren enterrats a l’església de la Consolación, dels carmelites descalços de Valladolid, fins que poguessin ésser sebollits amb ell al monestir de l’Encarnació de Talavera

y que esto lo haga […] mi mayordomo o el padre ¿Pirgal? de los Carmelitas Descalzos con el menor ruido,

segons declara el seu testament.[5]

El cardenal va fer-se construir unes habitacions en el recinte conventual de l’hospici de Santa Anna dels Espanyols, on es retirava sovint, estances que, després de la seva mort, foren incorporades a dita casa carmelitana; ben segurament els seus llibres personals passaren a la llibreria conventual, d’on algun religiós de tornada cap a Espanya devia deixar aquest exemplar al convent de Sant Josep de Barcelona.

Patró generós, l’any 1647 demanà al general de l’orde, fra Juan Bautista, Campo Redondo (Valladolid, 1581 – Segòvia, 1649), realitzar una fundació al desert de Nuestra Señora del Carmen de Bolarque, a Guadalajara, fundat el 1592. L’ermita, patrocinada amb 100 ducats, havia d’estar sota l’advocació de Sant Miquel, i l’ermità de dita capella havia d’oferir cada dia una missa a la intenció del cardenal. Gil de Albornoz enriquí l’ermita amb la donació de les relíquies dels sants màrtirs Sabino i Certesio, que foren rebudes amb tots els honors l’any 1648. Les relíquies de sant Sabino foren després donades pel P. General Juan Bautista al desert carmelità de San José de Las Batuecas, a Salamanca.

Albornoz disposà, a més, que fossin preses les mides de l’ermita, per encarregar un quadre amb les dimensions adequades al millor pintor que pogués trobar a Roma. Quan totes aquestes providències s’haguessin enllestit, s’havia de gravar una inscripció en una làpida de pedra, col·locada a la porta de l’ermita, que servés la memòria de la seva donació.[6]

El cardenal va morir a Roma el 19 de desembre de 1649, i va ser enterrat a l’església dels carmelites de Santa Anna, al Quirinal, ja que era una pràctica comuna que es dipositessin els cadàvers de molts connacionals en els temples dels convents espanyols abans de ser definitivament repatriats,[7] com el cardenal Albornoz, que va ordenar en el seu testament:

Primeramente quiero que mi cuerpo sea depositado en la Yglesia del Hospitio de los Carmelitas descalços de España desta ciudad sin fasto alguno ni convite, que para ello se haga y que desde allí se lleve al monasterio de la Encarnación de Talabera […].

Posteriorment, el seu cos va ser traslladat a Espanya, al monestir cistercenc femení de l’Encarnación de Talavera, fundat l’any 1610 pels seus oncles Rodrigo de Albornoz i Teresa de Saavedra, que l’havien fet el seu hereu.

No era gens infreqüent que un alt eclesiàstic decidís tenir unes dependències en un convent de religiosos o fins i tot retirar-s’hi en els seus darrers dies on, de fet, podien dur una vida gairebé independent de la comunitat, però s’afegien als actes litúrgics o comunitaris quan els abellia o la seva salut els ho permetia, i on podien tenir mobles i altres pertinences personals, com ara els llibres, que després podien restar al convent. Un altre cas de prelat que tenia projectat retirar-se en un convent de frares descalços fou el castellonenc Josep Climent i Avinent (1706-1781), bisbe de Barcelona (1766-1775), que havia escollit per aquest propòsit el desert carmelità de les Palmes, a Benicàssim, però finalment les seves xacres de salut li ho van impedir.

Josep Dalmau, patrici barceloní i el gran benefactor dels carmelites descalços, va fer-se sacerdot en enviudar de la seva esposa Lucrècia Balcells, i va passar la darrera etapa de la seva vida al convent de Santa Maria de Gràcia, que s’havia fundat gràcies a la seva generositat, i on va ser sepultat en una tomba impressionant.

Un altre benefactor que disposà ser enterrat en l’església del convent que havia ajudat a fundar fou l’igualadí Francesc Robuster Sala, bisbe d’Elna (1589-1598) i de Vic (1598-1607), impulsor de la creació del convent dels carmelites descalços de Sant Joan Baptista de Reus (1605); a la seva mort va rebre sepultura a la catedral de Vic,[8] d’on va ser exhumat dos anys després i transportat processionalment fins al convent reusenc, tal i com disposaven les seves darreres voluntats.[9]

Finalment, per concloure, volem remarcar, una vegada més, el gran interès dels exlibris manuscrits per a la història, i com una petita anotació en un llibre ens permet resseguir vincles i relacions entre els seus diversos propietaris.

Bibliografia

DIEGO DE JESÚS MARÍA, Desierto de Bolarque, Yermo de carmelitas descalzos y descripcion de los demàs desiertos de la Reforma, Madrid: Imprenta Real, 1651, p. 109, 157-160.

JOSÉ DE SANTA TERESA, Reforma de los Descalzos de Nuestra Señora del Carmen, de la primitiva observancia […], Madrid, 1683, p. 715.

LIROSI, Alessia, “L’influenza della spiritualità spagnola sull’arte monàstica romana: il caso di San Giuseppe a Capo le case”, en Alessandra ANSELMI (coord.), I rapporti tra Roma e Madrid nei secoli XVI e XVII: arte, diplomacia e politica, Roma: Gangemi, 2014, p. 119-142.

SERRANO ESTRELLA, Felipe, “Conventos y hospicios de las órdenes mendicantes españolas en la Roma moderna”, BSAA arte, 84 (2018), p. 219-254.

Notes

[1] Mercè GRAS CASANOVAS, “Les biblioteques dels carmelites descalços de la província de Sant Josep de Catalunya (1586-1835)”, Scripta, 7 (2016), p. 220-265.

[2] Mercè GRAS CASANOVAS, “La memòria inèdita del Carmel descalç femení a la Corona d’Aragó: biografies i cròniques històriques”, Caplletra, 67 (Tardor 2019), p. 145-169.

[3] Pedro ORTEGA, Historia del Carmelo teresiano, Burgos: Monte Carmelo, 1996, p. 183-185.

[4] Sobre el procés de divisió del Carmel descalç en congregacions i províncies espanyoles i de la resta del món vegeu aquest treball: Mercè GRAS CASANOVAS , “La Cartografia en els ordes religiosos a l’època moderna: l’atles de les províncies del Carmel Descalç”, Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 65 (2008), p. 413.

[5] Albert MARTÍN MONGE, “Tan relevantes, i repetidos, como notorios al rey nuestro señor”. Nuevos datos sobre la familia del cardenal Albornoz, Academia.edu ([2018?]).

[6] SILVERIO DE SANTA TERESA, Historia del Carmen descalzo en España, Portugal y América, VII, Burgos: El Monte Carmelo, 1937, p. 353-355.

[7] El diplomàtic Guillem de Sancliment (c. 1545-1608) va ser enterrat als agustins de Praga, on havia fet construir una cripta per enterrar els espanyols residents a Praga que morissin sense recursos; després fou traslladat a l’església de Sant Josep de Barcelona i finalment a Santa Caterina, on tenia disposat el seu sepulcre: Mercè GRAS CASANOVAS, “Guillem de Santcliment i les carmelites descalces”, Castell Interior [web] (18/09/2017).

[8] Ramon ORDEIG MATA, “Les sepultures dels bisbes de Vic (dels necrologis i obituaris als epitafis)”, Miscel·lània Litúrgica catalana, XXII (2014), p. 255-307.

[9] Gabriel BELTRAN, Fuentes históricas de la provincia O.C.D. de San José (Cataluña y Baleares), Roma, 1986 (Monumenta Historica Carmeli Teresiani, 8), p. 558 i seg., 701-702.

[M. Mercè GRAS]

2 pensaments sobre “Un exlibris, un hospici i una tomba: El cardenal Albornoz i els carmelites descalços

  1. Avui, vigília de tots els sants, dono les gràcias als responsables de “Castell Interior” per fer-me cada dia menys ignorant de tantes coses que m’interesen i alimenten culturalment. Gràcies per la generositat dels auctors!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.