“Aquesta casa és un cel” (CP [V] 13,7)

[7] Aquesta casa és un cel –si n’hi pot haver a la terra– per a qui posa la seva satisfacció a acontentar només Déu i no fa gens de cas del propi acontentament: és una vida molt feliç. Si desitja alguna cosa més, ho perdrà tot, perquè no ho pot haver, i una ànima descontenta és com qui té fàstics, de manera que l’enutja el menjar per bo que sigui, i li fa basqueig allò que els qui estan bons mengen amb gust. En un altre lloc se salvarà més fàcilment i és possible que arribi a poc a poc a la perfecció que ací, al monestir, no podia tolerar perquè s’emprèn a la plegada; car si bé podem esperar, pel que fa a l’interior, que el deseiximent i la mortificació arribin a ser totals, pel que toca a l’exterior ho han de ser tot d’una; i temo que qui no ho aprofita en un any, veient que totes ho fan i anant sempre amb tan bona companyia, tampoc no aprofitarà més en molts, sinó menys. Jo no dic que avanci tan complidament com les altres, però sí que es comprengui que millora, que prou es veu tot seguit si el mal és mortal.