Una gosadia santa (CP [V] 16,12-13)

[12] Déu ens deslliuri, germanes, de dir “no som àngels”, “no som santes”, quan farem alguna cosa imperfecta. Malgrat que no ho siguem, mireu que és bo de pensar que, ajudant Déu, ho podríem ser si ens hi esforçàvem; i no tingueu por que es perdi per Ell si no es perd per nosaltres. I ja que no venim ací a res més, som-hi, com diuen: i així en tot allò que vegem que és de més gran servei del Senyor, que no ens manqui la presumpció de dur-ho a terme amb el seu favor. A casa, hi voldria aquesta presumpció que acreix sempre la humilitat: tenir una gosadia santa, perquè Déu ajuda els forts i no és acceptador de persones.

[13] M’he desviat molt del que deia, que és declarar què és oració mental i què contemplació, i hi vull tornar. Prou sembla impertinent, però per a vosaltres tot passa. Potser amb el meu estil bast ho entendreu més bé que amb altres d’elegants. El Senyor m’hi ajudi. Amén.

TERESA DE JESÚS, Camí de perfecció. Castell interior, presentació per Joan Baptista Bertran, S.J., versió catalana de Bonaventura dels Sagrats Cors [Gilabert], C.D., i de Roser de la Santíssima Trinitat [Segimon], C.D., Barcelona: Editorial Nova Terra, 1975, pp. 84-85.