Oració mental i oració vocal (CP [V] 22,1)

[1] Sapigueu, filles, que no és pas tenir la boca closa el que fa falta perquè l’oració sigui mental o no ho sigui; si quan parlo amb Déu, més que no pas en les paraules que li dic, penso que parlo amb Ell i veig que ho faig, l’oració és mental i vocal alhora; tret que us diguin que parleu amb Déu dient-li el paternòster i que ensems penseu en el món: aleshores, callo. Però si heu de parlar com cal amb tan gran Senyor, és bo que penseu a qui us dirigiu i qui sou vós, si més no, per parlar-li amb cortesia. Perquè, ¿com podeu anomenar el rei altesa ni saber les cerimònies que es fan per parlar a una persona principal, si no enteneu bé quin és el seu estat i quin el vostre? Perquè conforme a això i a l’ús s’ha de fer l’acatament, de manera que àdhuc aquestes coses cal també que sapigueu, i si no, us tindran per beneita i no aconseguireu res.

Doncs, què és això, Senyor meu? Què és això, Emperador meu? Es pot tolerar? Vós, Déu meu, sou Rei sense fi, que no és un regne manllevat, el vostre. Quan al credo diem: “el seu regnat no tindrà fi”, gairebé sempre m’és una particular fruïció. Us alabo, Senyor, i us beneeixo per sempre; cert, el vostre regnat durarà eternament. Doncs no permeteu, Senyor, que hom tingui per bo de venir a parlar amb Vós només de boca.

TERESA DE JESÚS, Camí de perfecció. Castell interior, presentació per Joan Baptista Bertran, S.J., versió catalana de Bonaventura dels Sagrats Cors [Gilabert], C.D., i de Roser de la Santíssima Trinitat [Segimon], C.D., Barcelona: Editorial Nova Terra, 1975, p. 111.