“Res més a propòsit per declarar coses d’esperit que l’aigua” (4M 2,2-4)

[2] El que jo dic gustos de Déu i que en un altre lloc he anomenat oració de quietud és molt diferent, com ho comprendreu bé les qui, per la misericòrdia de Déu, els heu tastats. Fem-nos càrrec, per a entendre-ho millor, que veiem dues fonts amb dues piques que es van omplint d’aigua, no trobo res més a propòsit per a declarar coses d’esperit que l’aigua, i ho deu fer el meu poc saber i la meva falta d’enginy i el fet de ser tan amiga d’aquest element que l’he mirat amb més advertència que altres coses; perquè en tot el que Déu, que és tan savi, ha creat, hi deu haver molts secrets dels quals ens podríem aprofitar, i així ho fan els qui ho entenen; però estic ben convençuda que en cada petita cosa de la creació hi ha molt més del que podem entendre, ni que es tracti d’una formigueta.

[3] Aquestes dues piques s’omplen d’aigua de diferent manera: a l’una l’aigua ve de més lluny per mitjà de sèquies i d’artificis; l’altra s’omple al mateix naixement de l’aigua, sense soroll; i si la deu és abundosa com aquesta de què parlem, un cop plena la pica, en procedeix un rierol; no és necessari artifici ni cal edificar sèquies, perquè sempre en va rajant aigua.

Al meu entendre, la diferència és que l’aigua que ve per sèquies són els acontentaments que es treuen de la meditació, perquè ens els procurem amb el nostre pensament, rumiant i ajudant-nos de les criatures i cansant l’enteniment; i, com que ve per mitjà de les nostres diligències, quan s’esdevé alguna revinguda abundosa i profitosa per a l’ànima, fa soroll, com ja he dit.

[4] En aquesta altra pica l’aigua ve del seu mateix origen, que és Déu; i tan bon punt Sa Majestat vol, quan és servit de fer alguna mercè sobrenatural a l’ànima, la produeix amb grandíssima pau, quietud i suavitat des del més íntim de nosaltres mateixos, no sé vers on ni com, i a més aquell goig i aquella delectació no se senten, com els d’ací baix, al cor –vull dir al començament, que després tot ho omple–, i es va escampant aquesta aigua per totes les habitacions i les potències fins a arribar al cos; que per això vaig dir que comença en Déu i acaba en nosaltres; i certament qui ho ha tastat veurà que tot l’home exterior gaudeix d’aquest gust i d’aquesta suavitat.

TERESA DE JESÚS, Camí de perfecció. Castell interior, presentació per Joan Baptista Bertran, S.J., versió catalana de Bonaventura dels Sagrats Cors [Gilabert], C.D., i de Roser de la Santíssima Trinitat [Segimon], C.D., Barcelona: Editorial Nova Terra, 1975, pp. 247-248.