Un altre poema teresià de Verdaguer sense ser-ho. Ni tan sols carmelità. O potser una mica. Sí que és un dels millors pastat i punyit per un escriptor nafrat en la medul·la del seu art, pel mossèn lliurat a la vocació de fondre sentiments de fe i destresa de poeta, aquesta, la més egrègia del seu temps, i prou que s’ho sabia callat sota el manteu… que un dia esquinçà i va mostrar-nos el digne orgull d’orfebre de la llengua i d’home entemat en el propi criteri.
Acostem-nos-hi. Llegim sense pressa vint-i-quatre versos amb mots simples de la plaça, amb mots fustigadors i inquiridors, algun també bon grau punxent. Vint-i-quatre estramps sense regla de rima, és clar, perquè són un bagol de llibertat i una pregunta que hom no sap si és de retut o de soberg.
És algun crim…?
La de Jesús angelical Teresa
del desterro tastà les amargures;
sant Joan de la Creu, son primogènit,
escrigué en la presó son millor càntic;
Francesc d’Assís, lo serafí fet home,
fou presoner a casa de son pare,
en son convent, lo pobre Jacoponi,
i passaren per boigs mestre i deixeble.
Jo, indigne de besar-los les petjades,
perquè volguí imitar sos dolços himnes,
també hi passí, i, aprés de llarg desterro,
a les portes vegí’m del manicomi
per haver dit als que tancar-m’hi volen
—–de caritat encesos:
“Vull ser aucell de bosc i no de gàbia”,
fui llançat de l’altar a colps de bàcul,
caçat i perseguit com una fera.
Ja fa tres anys que dura mon suplici,
—–i no en terra de moros,
sinó de cristians i de catòlics.
Si algun n’hi ha ver seguidor de Cristo,
lo Déu dels xics, dels pobres i dels màrtirs,
—–responga a ma pregunta:
és algun crim lo ser poeta místic?
Santa Creu de Vallcarca, 13 juny [1896]
Dos dies després d’escriure’l, de datar-lo potser, aquest poema es va publicar a la revista L’Atlàntida, núm. 3. La segona volta va ser deixar-lo incorporat al poemari Espines i flors.
Em qüestiono si han estat, els textos d’aquesta sèrie, comentaris a les pàgines teresianes escrites per Jacint Verdaguer o més aviat han transparentat una invelable confidència del poeta sacerdot encobeint-se sota Teresa de Jesús. Refugiant-se –tot deixant-se veure– fins a la identificació amb un grupet de sants que ella presideix, “la santa Mare meva” que ja citàrem a la primera plana.
Un dia el poeta no pot més, té necessitat de manifestar ben enfora el fracàs del seu ofici. “Quaranta anys fa que canto (¡Déu me perdó lo malament que ho faig!) les coses del cel […]” Va escriure-ho el 1901 al pròleg del llibre Aires del Montseny. Un recompte ben exacte des de les primeres rimes religioses a les llibretes de la masia de Can Tona. En feia menys, però la quantitat no compta, d’una data de relleu. El 21 de març de 1886, el bisbe de Vic Josep Morgades l’havia coronat amb llorer a Ripoll i ara el seu bàcul l’allunyava de… de l’altar o de la glòria social? Per a ell (capficat darrerament en exorcismes i caritats i deutes), de l’altar, i en fa argument. Inconscientment, el solleva la remoció que l’allunya d’uns ambients palacians –ho llegeixo entre els versos– i del món literari benpensant (quina punyida! amb tota raó). En el poema inquireix per què, com a poeta, es troba entre els xics, pobres i màrtirs, i no pas per ser capellà. Poeta místic, sí; sacerdot místic, no. Sofreix “no en terra de moros”, aquella que amb el seu germà somiava on cercar-hi martiri la infantil Teresa d’Àvila. Avui Verdaguer, a la finca de Vallcarca, que és el seu turment econòmic, té present Teresa de Jesús que “del desterro tastà les amargures”. On és la cel·la del carrer de la Canuda? On la del palau de Comillas a la Rambla barcelonina? On els jardins de casa Güell, sota Pedralbes? Les estades al palau Comillas de Santander o al casalici de Navalmoral de la Mata a Extremadura? On el recer vora la mar a Caldetes? Tot ho ha perdut per ser poeta místic? S’ho demana, l’ànima tensa. Errada pregunta, li diríem si ens pogués escoltar. Verdaguer s’havia fet mirall de místics que foren poetes i es pensava tenir-ne prou per contradir el món que l’envoltava quan, de fet, l’aristocràtic món (i els seus acòlits) passava de llarg davant dels misticismes si no els perillava la bossa. Joan de la Creu amb el seu Cántico espiritual; Francesc d’Assís amb el Cantico delle creature; Jacopone da Todi amb les Laude. I Teresa de Jesús també poetessa i amb la prosa de l’autobiografia que ben matinerament havia llegit.
Aquest poema no pot restar fora del conjunt teresià i no sols perquè la carmelita encapçali els quatre personatges models de submissió en l’hora de la rebel·lia seva. Penso que s’hi retrata el poeta que, en part a la impensada certament, ens deixa entreveure el seu si a l’ombra dels altres versos teresians que ha escrit al llarg dels anys. Algun n’he remarcat amb puntuals coincidències autobiogràfiques. Algun amb el desig inamagable d’heure com Teresa el cor traspassat. També la implícita comparança repetida entre la ploma de l’escriptora i la seva que vol assemblar-s’hi cantant Jesús i Maria.
Un dia, era un 13 de juny, havia d’afluixar-se el nus de la gola, de l’ànima!, amb veu ben alta. Arribà el moment de fer sabedors als altres com i quant se’n sentia, de maltractat. Havia de fer-ho amb el seu millor altaveu, la poesia. Quin és el primer patró que se li acut? Ella: la –”seràfica”– la –”angèlica”– (alternança al manuscrit) Teresa de Jesús; compta les síl·labes, ja té el decasíl·lab… No! Aquesta ratlla no ho és. “La de Jesús angelical Teresa”. Ara sí! Jesús el primer. Teresa al consonant. L’hipèrbaton doble: “de Jesús” davant de “Teresa” i l’adjectiu “angelical” també abans. I un tercer al segon vers perquè “desterro” és la crua realitat i al consonant “amargures”. El verb: tastar. Algú desconeix que és un verb abundant a l’ampla i secular llera de les obres místiques? Només cal recordar, per exemple, el cartoixà Guigó II, prior de la Chartreuse el segle XII, quan ens diu que l’espòs de l’ànima “permet que tastem la seva bondat” i ens parla “d’experiència saborosa”; o Ignasi de Loiola, que en la seva segona anotació a l’inici dels Ejercicios espirituales escriu: “el que omple i satisfà l’ànima no és saber molt, sinó sentir i assaborir les coses interiorment”. O el Libro de la vida de la mateixa Teresa. En els versos inicials del poema no hi trobem pas la narració de la manera com “la Teresa de Jesús, angelical, tastà les amargures del desterro”. No. Hi palpem l’ànim del poeta que, si no gosés usar la comparació, escriuria: “Jo imprudent Jacint, refiat, ingenu del desterro les amargures tasto”. Preveu que el descobrirem darrere de Teresa i confós amb els altres tres? És el que vol. Així, sentint-se davall la seva valença: jo a tothom m’adreço perquè em respongui. –”dieu a est sacerdot que us ho pregunta”– –”per caritat responga a una pregunta”– (alternances al manuscrit). Us ho demano en vers i us ho reclamo: “és algun crim lo ser poeta místic?”
Verdaguer s’autopresenta, en els versos preterits del manuscrit, seguidor dels poetes beatificats: “volguí imitar sos càntics en la terra / un grill –una cigala– pot imitar si pot als rossinyols”? (al manuscrit). Diu Verdaguer: “Vull ser aucell de bosc i no de gàbia”. Ho deixa escrit amb la llicència poètica d’un rompiment subtil però necessari. Trencar la sinalefa entre “ser” i “aucell”. D’aquesta manera tenim “ser” i “aucell” i “vull”: tres paraules, quatre síl·labes; “ser” amb el so vibrant final que ell pronunciava (segons la tradició declamatòria d’aleshores); “aucell”, aïllat, mot lliure en la dicció i en la significació; per tant: el primer hemistiqui del vers; el segon, precisions: “de bosc i no de gàbia”; de cap a cap un decasíl·lab ausiasmarquià perfecte.
Ocell per volar en el cel de la poesia perquè ell, fill de pagès, llaurador incansable en el camp de les lletres, enamorat de Teresa de Jesús, ha escollit el trencall dels versos místics i no el comprèn ningú. Viu reclòs en un món de rimes endolcides, percep borrosos els altres caires de la vida, no entén com no l’accepten, es revolta, s’amargueja… Vol ser lliure místicament.
Potser esguerrarà la pàgina apuntar una dada més d’estadística que no de poètica: Verdaguer és l’escriptor català, entre els grans, que ha ritmat i rimat més versos –fiant-me del meu recompte– carmelitans –en el ben entès que s’han de tenir presents, també, els dedicats a Joan de la Creu. Una quantitat que planteja un interrogant. Em repeteixo en preguntar-me si tants poemes no són indici d’un més enllà no estrictament piadós, sinó que porten a un recambró de la intimitat del poeta on, d’alguna manera fascinat per Teresa i Joan, multiplica el vers com a compensació d’una vida no lliurada, o no rectament encaminada, a la unió dita mística –o d’alta tensió psicologicoreligiosa– que certament delejava. Al pròleg del seu pòstum Perles del llibre d’Amic e Amat d’en Ramon Llull, va escriure:
Quinze mesos després [de la seva estada a Mallorca a finals del 1894], el primer dilluns de Quaresma, circumstàncies de què no em voldria recordar, me tragueren de Barcelona i m’obligaren a cercar un redós sota el mantell de la Verge del Carme en el carrer de Santa Creu de Vallcarca. Desitjant estar-hi en bona companyia aconsoladora i remeiera de mos mals, me n’hi vinguí amb una estampa del venerable màrtir Ramon Llull que duguí de Palma i per llibre de meditacions en harmonia amb l’estat de la meva ànima, me n’hi duguí […].
No cal copiar més, el volumet era el Llibre d’Amic e Amat. He tallat en sec la citació perquè tot i no descurar el valor de l’obra lul·liana i el que d’ella en desgranà, dos altres aspectes vénen a tomb en aquest paràgraf. Se’n va, per fets que no conta i voldria oblidar, no a un lloc geogràfic en primer esment, sinó a “redós sota el mantell de la Verge del Carme”, amb un text de meditació adaptat “en harmonia amb l’estat de la meva ànima”, un estat immers en “mals” comparables als suposats que sofrí Llull, “venerable màrtir”. Ha escrit “en harmonia”, l’exacta conjunció entre allò que feia i el seu ànim l’ha cercat tota la vida. En aquesta prosa i en tants poemes, sota l’enginy de fer creure per l’encert poètic que és el lector de cada un dels seus versos qui lloa éssers divins, qui fa pregària, qui demana gràcies i favors celestes… però és ell, el poeta és qui honora, qui resa, qui demana dons espirituals. Doncs bé, per aquesta harmonia, per l’encaix d’una nerviüda vivència de la seva psique amb un determinat model –Llull afegit als esmentats en el poema aquí aportat– i a l’ombriu de l’advocació carmelitana de Maria, se’m fa entenedora la poètica teresiana de J. Verdaguer. Ell n’és el subjecte. Ella, la resta. Digueu-li terme de devoció, espill de místic escriptor, model d’amor religiós, somni d’experiència mística… “La poesía mueve al poeta como el viento a las nubes quietas: siempre más allá, a lo desconocido. Y la poesía lírica, que principia como un íntimo deslumbramiento, termina en la comunión o la blasfemia. No importa que el poeta se sirva de la magia, de la magia de las palabras, del hechizo del lenguaje, para solicitar a su objeto: nunca pretende utilizarlo, como el mago, sino poseerlo, como el místico”, amb paraules d’Octavio Paz, velles des del 1943. I assegura simplement que “la poesía, que es un testimonio del éxtasis, del amor dichoso, también lo es de la desesperación” (Octavio Paz, Primeras letras, Barcelona: Seix Barral, 1988, pp. 283 i 285). Ens val l’afirmació per a Verdaguer? Em sembla que no. Des de la joventut visqué en la malenconia, aquella profunda buidor –així la qualificava Marsilio Ficino (ho recorda el premi Nobel mexicà –Octavio Paz, Sor Juana Inés de la Cruz o las trampas de la fe, Barcelona: Seix Barral, 1989, pp. 279 i 286)– per un desig sempre inassolible i avui, en l’hora vespertina dels seus anys es troba enfonsat en la perplexitat: “és algun crim lo ser poeta místic?”. Ho pregunta esbalaït. S’ho pregunta a si mateix amb la retòrica de fer-ho als altres. No caurà, no, en la desesperació, però restarà sol, per sempre, amb el corcó d’un dubte irresoluble.
Última ratlla. Tal vegada la copiaria, Verdaguer, d’aquell llibre llegit dejorn a can Tona. Una a l’atzar:
Em sembla que ho he fet comprendre, i potser només serà clar per a mi. / Paréceme lo he dado a entender, y por ventura será sola para mí. (Vida 12,5).
[Joan REQUESENS I PIQUER]
Castell Interior 