Místiques i badoques (4M 3,11-13)

[11] Encara que ja ho he avisat en altres indrets, us vull advertir d’un perill en què he vist caure moltes persones d’oració, en especial dones, perquè, com a més febles, hi ha més cabuda per al que vaig a dir, i és que algunes són tan flaques per la molta penitència i oració i vigílies, i altres, a més, també ho són de complexió, que, quan experimenten algun goig, llur natural queda embadalit; i com que senten aquell gust interior i una gran flaquesa exterior, quan els esdevé el que en diuen son espiritual, que és una mica més del que queda dit, els sembla que és el mateix una cosa que l’altra i es deixen embadocar i, com més s’hi abandonen, més s’embadoquen, perquè es debilita el propi natural, i es pensen que és èxtasi; i jo l’anomeno embadocament, que no és sinó estar-hi perdent el temps i gastar-hi la salut.

[12] A certa persona li succeïa estar-se així vuit hores (i ni estan sense sentits ni senten cosa de Déu); dormint i menjant i no fent tanta penitència li va passar, perquè va trobar qui la va entendre, que tenia enganyats tant el seu confessor com altres persones, i fins a ella mateixa. Segurament que el dimoni s’enginyaria a treure’n algun guany i no era poc el que ja començava a treure’n.

[13] Convé veure clar que, quan és una cosa veritablement de Déu, ni que hi hagi decaïment interior i exterior, no és en l’ànima, ja que aquesta experimenta una gran moció en veure’s tan prop de Déu; ni tampoc dura tant, sinó molt poca estona, encara que es torna a embadalir; i en aquesta oració, si no és flaquesa, com he dit, el decaïment no és tan intens que derroqui el cos ni hi fa cap senyal exterior. Així, doncs, quan sentin aquestes coses, tinguin cura de dir-ho a la prelada i que es distreguin com puguin, i aquesta procuri que no estiguin tantes hores fent oració mental, sinó que en facin ben poca i que dormin molt i mengin, fins que els vagi tornant la força natural, si és que la van perdre per aquest cantó. I si fos de tan flac natural que això no bastés, creieu que Déu no la vol sinó per a la vida activa, que de tot hi ha d’haver als monestirs: que l’ocupin en oficis i vigilin que no s’estigui moltes estones sola perquè, si no, perdrà del tot la salut […].

TERESA DE JESÚS, Camí de perfecció. Castell interior, presentació per Joan Baptista Bertran, S.J., versió catalana de Bonaventura dels Sagrats Cors [Gilabert], C.D., i de Roser de la Santíssima Trinitat [Segimon], C.D., Barcelona: Editorial Nova Terra, 1975, pp. 256-257.