El capoll de seda (5M 2,2-4 i 8)

[2] Ja haureu sentit contar les meravelles en la manera com es cria la seda -que solament Ell podia fer una tal invenció, i que una sement, semblant als grans de pebre, tan petits, quan ja comença a haver-hi fulla a les moreres, amb la calor, comença a viure (tot i que jo mai no ho he vist, sinó que n’he sentit parlar i, així, si alguna cosa no resulta ben explicada, no és meva la culpa), i mentre no té aquest manteniment, s’està morta; i amb fulles de morera es crien fins després, quan són grossos, els posen uns branquillons i ells, amb la boqueta, van d’ells mateixos filant la seda i fan uns petits capolls molt espessits i s’hi reclouen dintre; i aquest cuc que és gros i lleig, s’acaba, i surt del mateix caputxó una papalloneta blanca molt graciosa.

Si no ho veiéssim, això, sinó que ens ho contessin d’altres temps ¿qui ho podria creure o amb quins arguments podria hom demostrar una cosa tan fora de raó, com ho és que un cuc i una abella amb tanta diligència i tanta traça treballin en profit nostre i el pobre cuc fins i tot perdi la vida en el seu afany? Per a una estona de meditació això és prou, germanes, encara que no us digui res més, ja que hi podeu considerar les meravelles i la saviesa del nostre Déu. I què seria si sabéssim la propietat de totes les coses? És profitosíssim d’ocupar-nos a pensar aquestes grandeses i a delectar-nos de ser esposes d’un Rei tan savi i tan poderós.

[3] Ara tornem al que deia: aleshores comença a tenir vida aquest cuc quan, amb l’escalf de l’Esperit Sant, comença a aprofitar-se de l’auxili general que Déu a tots ens dóna i a valer-se dels remeis que va deixar en la seva Església: la confessió freqüent, les bones lectures i els sermons, que aquests són els mitjans que pot tenir una ànima que ja està morta per la seva negligència i els seus pecats i es veu embolicada en mil ocasions. Aleshores comença a viure i es va sustentant així i amb bones meditacions, fins que ha fet la crescuda, que és el que aquí ens interessa, ja que tota altra cosa importa poc.

[4] Crescut el cuc, que és el que al principi he dit, comença a teixir la seda i a edificar la casa on ha de morir. Jo voldria saber explicar aquí com aquesta casa és el Crist. En algun lloc em sembla haver llegit o sentit dir que la nostra vida està amagada en Crist, o en Déu, que és tot u, o bé que la nostra vida és Crist. Que sigui així o no, no afecta gaire el que us estic explicant.

[…] [8] Oh, és per a lloar Déu veure el desfici d’aquesta papalloneta tot i que mai no ha estat tan quieta i assossegada en la seva vida! I és que no sap on posar i fer estatge perquè, com que l’ha tingut tal, tot el que veu de la terra la descontenta, especialment quan són moltes les vegades que Déu li fa gustar aquest vi. Gairebé cada vegada li’n queda un guany més gran. Ja no valora en res les obres que feia quan era cuc, com era anar teixint a poc a poquet el capoll. Li han nascut ales. I podent volar ¿com es pot acontentar de caminar pas a pas? […]

TERESA DE JESÚS, Camí de perfecció. Castell interior, presentació per Joan Baptista Bertran, S.J., versió catalana de Bonaventura dels Sagrats Cors [Gilabert], C.D., i de Roser de la Santíssima Trinitat [Segimon], C.D., Barcelona: Editorial Nova Terra, 1975, pp. 265-266.