Les enraonies de la gent (6M 1,3)

[3] Encara que no tenia intenció de parlar de tot això, he pensat que hi pot haver alguna ànima que s’hi trobi i li serà de molt consol saber què acostuma a passar a aquells a qui Déu fa semblants mercès, perquè veritablement aleshores sembla que tot s’ha perdut. No ho explicaré ordenadament com succeeix, sinó tal com em vagi venint a la memòria. I vull començar pels menys importants, com les enraonies de les persones amb qui tracta i fins d’aquelles amb qui no tracta, i que en sa vida mai no s’hauria pogut imaginar que es recordessin d’ella: “que es vol fer passar per santa; que exagera per enganyar el món i fer que els altres semblin més dolents; que s’és més bon cristià sense aquestes cerimònies”. I cal notar que no en fa, de cerimònies, sinó que procura senzillament de complir les seves obligacions. Els qui tenia per amics s’aparten d’ella i són els que li donen el millor mos, i és dels més colpidors!; “que aquella ànima va perduda i ben enganyada; que són coses del dimoni; que li passarà com a aquella i aquella altra que es van perdre, i serà ocasió que sigui menystinguda la virtut; que enganya els confessors”, i àdhuc hi van i els ho diuen, i els posen exemples del que va esdevenir a algunes ànimes que per ací es van esgarriar; i mil maneres de mofes i dites d’aquestes.