Rosa Mª ALABRÚS; Ricardo GARCÍA CÁRCEL, Teresa de Jesús, la construcción de la santidad femenina, Madrid: Cátedra, 2015, 271 pp. ISBN 978-84-376-3419-7.
Confessen els autors del llibre, els historiadors Rosa M. Alabrús (Universitat Abat Oliba CEU) i Ricardo García Cárcel (Universitat Autònoma de Barcelona) que el seu propòsit inicial era fer una comparació entre la ràpida carrera que va dur la monja castellana Teresa de Jesús cap a la canonització el 1622, quan tot just feia 40 anys de la seva mort, i els entrebancs que van impedir culminar el mateix procés en el cas de la dominica catalana Hipòlita de Rocabertí. Qüestió concreta que se situa en una problemàtica més general sobre la dinàmica entre integració / institucionalització i marginació / rebuig d’algunes manifestacions de l’espiritualitat femenina a l’Edat moderna. Els autors, però, van topar amb el “fenomen Teresa” (p. 16), que els va obligar a reconduir el propòsit inicial. Caldria recordar també que davant de la immensa bibliografia produïda al voltant de Teresa, el món d’Hipòlita i altres monges catalanes de perfil semblant tot just s’ha començat a estudiar des de fa poques dècades. Hi ha pendent encara una feina bàsica d’edició i anàlisi d’uns textos que, com tants d’altres, han restat en una terra de ningú entre els interessos dels historiadors i els filòlegs, per motius diversos, entre els quals pesen la falta d’inventaris i/o la dispersió de les notícies existents sobre la producció manuscrita i impresa d’aquelles dones, així com l’escassa valoració de la seva obra des d’un punt de vista literari.
El resultat dels esforços conjuntats de dos especialistes en història moderna com Alabrús i García Cárcel és una nova monografia sobre la figura de Teresa, “encantadora” o “manipuladora” –segons la dividida opinió dels coetanis–, i “encantada” –segons els autors– “en el somni èpic de la missió que havia de dur a terme, el providencialisme hispànic” (p. 17). Somni que es faria fonedís després de la mort de la carmelita, al qual ella va aportar la seva capacitat de gestionar un projecte realista, en una actuació no exempta d’ambigüitats que reflecteixen els equilibris que va haver de fer en situacions crítiques.
El llibre d’Alabrús i García Cárcel no és cap biografia. Tampoc no és cap estudi sobre el procés de canonització de Teresa. Hi trobem un discurs ben travat, basat en bibliografia ja coneguda i sobretot en el coneixement que els autors tenen de l’època, sobre la situació cultural i religiosa de la Corona hispànica a la segona meitat del segle XVI i principis del XVII, que contextualitza les estratègies adoptades per Teresa en els seus projectes fundacionals i la ràpida creació i difusió de la imatge de la monja fins a la canonització el 1622. Tot plegat amb una escriptura amena, apta per a un públic general, però acompanyada de l’aparat acadèmic de rigor.
Com a prèvia es repassen les estratègies de l’Església catòlica del XVI per fer-se amb el control de la creació de sants, els esforços dels ordes religiosos antics i de nova creació per incorporar membres en aquest grup selecte i la difusió dels gèneres hagiogràfics. Aquí s’insereix la problemàtica de la difícil adaptació als models oficials d’alguns exemples d’espiritualitat femenina com la venerable Caterina de Cardona o la mateixa Hipòlita (cap. 1). La contribució de Teresa a aquest món passa per introduir un model de relat autobiogràfic, nou per bé que té precedents, sobre la pròpia experiència religiosa. El model crearà escola i serà imitat en les relacions escrites o inspirades per les monges, que ens han arribat en la seva major part manuscrites i sovint obra de tercers, però que comparteixen característiques genèriques (cap. 2).
A partir del cap. 3, el llibre se centra en la difusió de la imatge de Teresa a través de l’obra pròpia, les primeres biografies i els processos de beatificació i canonització. En aquests últims, la carmelita es converteix definitivament en un baluard catòlic contra l’ofensiva protestant, amb implicació de nobles, prelats i ordes que declaren a favor o donen suport a la causa de la futura santa, identificada com a fundadora i escriptora beneficiària de gràcies divines, però també carregada de connotacions polítiques que afloren en la polèmica sobre el patronat a la Corona de Castella.
Els autors fan un salt cronològic cap enrere al cap. 4 per intentar trobar en la biografia de Teresa la llavor que facilitarà la ràpida acceptació de la seva santedat i la identifiquen amb el que anomenen “funambulisme teresià”, la capacitat d’adaptació a un entorn desfavorable per a una dona fundadora, de família de conversos per part de pare, en una època de confessionalització del context polític i religiós hispànic; d’ensurts no li’n faltaran, començant per algun incident amb la Inquisició. S’analitzen els recursos estratègics de Teresa, tots ben coneguts, per tirar endavant els seus projectes: la “retòrica de la feminitat” (Alison Weber), el discurs sobre els lletrats i els confessors, l’expressió “em sembla” i altres en la mateixa línia que sovintegen en les seves obres en aparença per relativitzar les afirmacions pròpies; al costat de tot plegat destaca el famós i censurat “nos tiene el mundo acorraladas” de la primera versió del Camino de perfección.
El cap. 5 està dedicat a un dels aspectes més populars de la figura de la santa en l’era del web 2.0: la construcció d’una “xarxa Teresa” al voltant d’aquesta gran comunicadora, centre i connector de xarxes socials formades per col·laboradors directes, monges i patrocinadors nobles i eclesiàstics. Un complex sistema de relacions que es reflecteix en la correspondència conservada, en altres temps considerada entre les obres menors de la santa i els últims anys revalorada.
Confessen els autors del llibre, els historiadors Rosa M. Alabrús (Universitat Abat Oliba CEU) i Ricardo García Cárcel (Universitat Autònoma de Barcelona) que el seu propòsit inicial era fer una comparació entre la ràpida carrera que va dur la monja castellana Teresa de Jesús cap a la canonització el 1622, quan tot just feia 40 anys de la seva mort, i els entrebancs que van impedir culminar el mateix procés en el cas de la dominica catalana Hipòlita de Rocabertí. Qüestió concreta que se situa en una problemàtica més general sobre la dinàmica entre integració / institucionalització i marginació / rebuig d’algunes manifestacions de l’espiritualitat femenina a l’Edat moderna. Els autors, però, van topar amb el “fenomen Teresa” (p. 16), que els va obligar a reconduir el propòsit inicial. Caldria recordar també que davant de la immensa bibliografia produïda al voltant de Teresa, el món d’Hipòlita i altres monges catalanes de perfil semblant tot just s’ha començat a estudiar des de fa poques dècades. Hi ha pendent encara una feina bàsica d’edició i anàlisi d’uns textos que, com tants d’altres, han restat en una terra de ningú entre els interessos dels historiadors i els filòlegs, per motius diversos, entre els quals pesen la falta d’inventaris i/o la dispersió de les notícies existents sobre la producció manuscrita i impresa d’aquelles dones, així com l’escassa valoració de la seva obra des d’un punt de vista literari.
Castell Interior 
Un llibre interessantíssim, l’estic llegint. Aquest comentari és molt esclaridor del seu propòsit.