“Sóc Jo, no tinguis por” (6M 3,5)

[5] Tornem al que he dit primer, que per a ser o no ser locucions de Déu, tant és que vinguin de l’interior, o de la part superior, o bé de l’exterior. Al meu entendre, el que dóna més seguretat és el que ara diré: primerament, la puixança i la senyoria que porten, que és parlar i obrar alhora. M’explicaré millor: està una ànima en una gran tribulació i avalot interior, com he dit abans, amb l’enteniment enfosquit i gran sequedat, i amb una paraula, dient-li solament “No tinguis pena”, ella queda assossegada i com si res, amb molta llum i sense aquella gran angoixa, amb la qual li semblava que encara que s’ajuntessin els lletrats i tothom per fer-li veure la raó i que no en tingui, de pena, per molt que hi maldessin no la hi podrien treure. Estarà afligida i tota atribolada pel fet d’haver-li dit el confessor, i altres, que tot el que li passa és de l’esperit maligne; doncs bé, amb una sola paraula que se li digui: “Sóc Jo, no tinguis por”, li desapareix tot i queda consoladíssima i li sembla que ningú no serà capaç de fer-li creure una altra cosa. O bé estarà amb molta angoixa d’alguns afers greus que no sap com aniran, i entén que s’assossegui, que tot esdevindrà bé; i ella queda amb certesa i sense pena. I així en moltes altres coses.