Estem enfeinats en veure com el concepte d’“humilitat” en Teresa de Jesús s’ha imposat en Jaume Balmes que, com ella, no escriu pas barrip-barrap, sinó amb una prosa prou atractiva tot i que prolixa per als apressats. Estem centrats en descobrir la mirada que el pensador dirigia damunt la monja i, per ara, en deduïm una certa inquietud. De fet, voler esbrinar qui fou aquella dona és entrar, si no a la fosca, sí a la penombra d’una vida excepcional. “La historia de Santa Teresa antes de la época en que se hace fundadora está envuelta en la oscuridad”, escriu aplomadament Marcel Bataillon (Erasmo y España, p. 602). Però no avancem impressions finals.
Balmes, al volum El protestantismo comparado con el catolicismo, ens ha deixat una nota al capítol VIII, “El fanatismo”, en la qual al centre hi ha de nou la humilitat de Teresa de Jesús. Abans, tanmateix, haurem d’aclarir un poc el context en què es troba traslladant-nos a la mentalitat del passat i de la qual no n’era lliure el nostre polígraf. Contraposa el protestantisme al catolicisme adduint a favor d’aquest que no fa ús del fanatisme per propagar-se, mentre que sí que és mètode normal d’aquell. En aquest moment només se m’acut pensar que Balmes no tenia els coneixements històrics de cada banda com els posseïm avui i que, de més a més, es trobava immers en la tasca apologètica que en el catolicisme dominava aleshores. Ell també la féu seva, l’apologètica catòlica, i, si és cert que la “racionalitzà”, igualment li restà en bona part encerclada per un axioma –això és, el punt de partida a partir del qual i en el qual es fonamenten totes les altres proposicions– aleshores imperant (a més a més d’ésser, en aquest cas, assimilable a un quasi dogma). Aquest: l’Església catòlica posseeix la “veritat” –deien, immutable. Per tant, el catolicisme era per damunt del protestantisme; com si diguéssim que ells eren fanàtics per necessitat d’haver d’imposar una no veritat, mentre que nosaltres no caiem en aquest extrem perquè no ens cal. Des d’aquest pressupòsit axiomàtic, doncs, Teresa de Jesús és el model, per la seva humilitat, de l’actitud contrària a tot fanatisme. Balmes ho explica així: “en ambas partes hay persona que se pretenden favorecidas con visiones celestiales; pero con las visiones los protestantes se vuelven orgullosos, turbulentos, frenéticos, mientras los católicos ganan en humildad y en espíritu de paz y de amor”. Aquí, doncs, l’exemple de Teresa de Jesús que, “escribiendo su propia vida, por motivos de pura obediencia, nos refiere sus visiones con un candor angelical, con una dulzura inefable”, i en copia el fragment prou conegut de quan un àngel li clavà una sageta ardent d’amor (Vida, 29,13 –ell escriu 11). Després, un segon fragment del cap. 38,10 (ell, o l’impressor, dóna 28,7), la visió d’una coloma sobre el seu cap que va deixar-la en rapte i ho comenta així: “Difícil será encontrar algo de tan bello, expresado con tan vivo colorido y con tan amable sencillez”. A continuació considera que no seran sobrers un parell més de paràgrafs. Els extreu del darrer capítol de l’autobiografia, el 40, i corresponen als numerats 5 i 10 (per a ell 4 i 7). Puc avançar al lector que certament es tracta de dos fragments dels més expressius, però no he de dir-hi, ara, la meva. Balmes copia el primer, llarg, el contingut del qual és la visió per ella contada de com veu, talment un espill, la seva ànima transparent i al centre el Senyor “por una comunicación que yo no sabré decir”. A continuació, abans de copiar el segon, consigna això:
En otro lugar explica el modo de ver las cosas en Dios, y presenta su idea bajo una imagen tan brillante y grandiosa que nos parece que leemos a Malebranche explanando su famoso sistema.
Un excursus, aquí, en relació amb Nicolas Malebranche, tal volta seria agradós a uns quants, però comprendran que ens allargaríem… Tanmateix no és pas fàcil passar de llarg. Balmes s’admira del redactat de Teresa i el compara a la bellesa semblant que té el de Malebranche, ambdós brillants i grandiosos! I què no ens diria Balmes si posés de costat aquesta idea, “ver las cosas en Dios”, síntesi que fa del pensament teresià en aquest capítol 40, què no escriuria si al costat posés la dotzena de pàgines del capítol 6 de la II part del llibre III de l’obra De la recherche de la verité de N. Malebranche, “Que nous voyons toutes choses en Dieu” (edició: vol. II, París, chez Durand, 1762)!! Teresa de Jesús hi ha accedit pel camí de la visió (o potser hauríem de dir pel de la intuïció vestida de visió?). Malebranche pel del raonament cercant l’origen de les idees. Dos textos amalgamats per la grandesa i la brillantor de la seva art literària i més, a caramull, pels seus conceptes. Sí, ens allargaríem més del compte i fins potser ens desviaríem de sendera.
Aquest és, doncs, el darrer tros d’ella copiat:
Digamos ser la divinidad como un claro diamante, muy mayor que todo el mundo, a la manera de lo que dije del alma en otra visión [la del núm. 5], salvo que es por tan subida manera, que yo no lo sabré encarecer, y que todo lo que hacemos se ve en este diamante, siendo de manera, que él encierra todo en sí, porque no hay nada que salga fuera de esta grandeza. Cosa espantosa me fue en tan breve espacio ver tantas cosas juntas aquí en este claro diamante y lastimosísima cada vez que se me acuerda ver que cosas tan feas se me representan en aquella limpieza de claridad, como eran mis pecados.
Un cop transcrit i afegit als precedents, Balmes dirà la darrera paraula explícita, perquè –ho afegirem nosaltres– n’hi ha una altra al darrere. Escriu (no perdem de vista la temàtica de fons, el fanatisme):
Supongamos ahora, con los protestantes, que todas esas visiones no sean más que pura ilusión; pero es evidente que ni extravían las ideas, ni corrompen las costumbres, ni perturban el orden público; y ciertamente que, aun cuando no hubieran servido más que para inspirar tan hermosas pàginas, no habría por qué dolernos de la ilusión. Y he aquí confirmado lo que he dicho sobre los saludables efectos que produce en las almas el principio católico, no dejándolas cegar por el orgullo, ni andar por caminos peligrosos, antes limitándolas a un círculo, desde el cual no pueden dañar a nadie, si es que sus favores del cielo no sean más que ilusión, y no perdiendo nada de su fuerza y energía para hacer el bien, dado caso que su inspiración sea una realidad.
No tenim –no tinc, si més no– cap altra alternativa que rellegir pausadament aquestes ratlles balmesianes. Ho proposo de manera tripartida. En primer lloc, el seu aspecte apologètic en contraposar que dels textos teresians només se’n desprèn fer el bé o admirar “tan hermosas pàginas” –la dimensió literària que no se’ns esmuny pas–, amb la suposada conseqüència que es deriva de la lectura de les pàgines semblants dels protestants, és a dir, esgarriament de les idees, corrupció dels costums, alteració de la pau social; encegament orgullós. En segon lloc, això ho argumenta per una concessió hipotètica: “supongamos” que totes aquestes visions que Teresa ha transferit als seus escrits i ell els veu fets “con un candor angelical, una dulzura inefable”, “con tan vivo colorido y con tan amable sencillez”, “imagen tan billante y grandiosa” -oi que l’afirmació de Gadamer copiada a l’apunt 2 no ens deixa?–, que totes aquestes visions, doncs, “no sean más que pura ilusión”. Una retòrica hipòtesi presentada per convèncer. En tercer lloc, però. Aquí el “però” sorgeix de les darreres ratlles encapçalades per Balmes ni més ni menys que amb una partícula gramatical, adverbi de condició, la que semànticament alerta que el pensament subsegüent no és real, sinó presumpte, imaginari. És a dir, conclou la inicial suposició que li serveix argumentativament, confirmant-la com a conclusió: “que todas esas visiones no sean más que pura ilusión”; per segona vegada: “no habría per qué dolernos de la ilusión”; per tercera vegada: “si es que sus favores del cielo [les visions] no sean más que ilusión”. On és el “però”? En el que segueix: “y no perdiendo nada de su fuerza […] dado caso que su inspiración sea una realidad”. Tornem-ho a llegir: “dado caso que […] sea […] realidad”. És que no ho són, de reals, les visions de Teresa de Jesús? Balmes no ho afirma i no ho nega. Balmes s’atén amb justesa a les paraules de la mística castellana que no ha copiat, però que indefectiblement ha hagut de llegir entre els dos fragments que retalla perquè són del paràgraf núm. 9. Ella es confessa.
És llarg, també, però em sembla imprescindible:
Estando una vez en oración, se me representó muy en breve, sin ver cosa formada, mas fue una representación con toda claridad, cómo se ven en Dios todas las cosas y cómo las tiene todas en Sí. Saber escribir esto, yo no lo sé, mas quedó muy impreso en mi alma, y es una de las grandes mercedes que el Señor me ha hecho y de las que más me han hecho confundir y avergonzar, acordándome de los pecados que he hecho. Creo, si el Señor fuera servido viera esto en otro tiempo, y si lo viesen los que le ofenden, que no tendrían corazón ni atrevimiento para hacerlo. Pareciome, ya digo sin poder afirmar en que vi nada, mas algo se debe ver, pues yo podré poner esta comparación; sino que es por modo tan sutil y delicado, que el entendimiento no lo debe alcanzar, o yo no me sé entender en estas visiones, que no parecen imaginarias, y en algunas algo de esto debe haber; sino, que, como son en arrobamiento, las potencias no lo saben después formar como allí el Señor se lo representa y quiere que le gocen.
Sí!, aquí hi ha les literals paraules que són síntesi de tot allò que és realitat vist i comprès per Teresa. Però deixem-ho, que retornaríem a Malebranche.
Algú gosarà assegurar que Balmes, en la seva retòrica argumental, no es manifesta dubtós, indecís a suposar no il·lusòries les visions de Teresa? No és ella mateixa que resta en el dubte? Ella que no se sap entendre en aquestes visions que no es veuen, però en té memòria, que no són imaginàries, però alguna part en deuen tenir, d’imaginació, que li vénen durant un rapte i l’enteniment no les atrapa, que pot confrontar la claredat que hi percep amb la seva vida fosca (de pecadora), en una brevetat de temps plena de goig i després no hi ha potència humana que en pugui parlar amb propietat… “saber escribir esto, yo no lo sé”. Si no tenim l’única via d’accés a la intimitat com ho és l’escriptura sense fissures que ens hi pot introduir, què no haurem de posar sota sospita?
No serà que la mirada de Balmes damunt de Teresa és la que ella té de si mateixa? Viscuda, però inexpressable; deu ésser real, però no es pot formular; només podem fer confiança en la veracitat del poc que ens diu, no pas asseverar segurs el que li passa. “Si es que sus favores […] no son más que ilusión […] dado caso que su inspiración sea una realidad”. Ni sí, ni no. Balmes l’encerta, m’ho sembla, en parlar de “franqueza patética” i de possible il·lusió, perquè ha intuït, abans que no ho fes Marcel Bataillon, l’”obscuritat” que envolta la vida tota de Teresa de Jesús, i no solament l’anterior a la temporada de les fundacions. Més endavant, en el cap. 34, Balmes escriu per darrera vegada sobre ella a partir altra volta de la humilitat. “Esa virtud sublime en su mismo anonadamiento y que, como ha dicho Santa Teresa, agrada tanto a Dios, porque la humildad es la verdad, esa virtud nos hace indulgentes con todo el mundo, porque no nos deja olvidar un momento que nosotros, más tal vez que nadie, necesitamos también de indulgencia”.
Balmes l’encerta, m’ho sembla, perquè no hi ha altre camí. La humilitat: virtut i concepte. El filòsof és davant de l’escriptora. Ella deixa entreveure la seva experiència a través d’una bella prosa feta a raig d’humilitat –Balmes sempre ho té present: Teresa va explicar sa vida “por motivos de pura obediencia”. Ell la gaudeix per la bellesa i la interpreta per la reflexió. Ella no sap dir-hi una darrera paraula objectiva, ell no pot deduir-ne cap de definitiva ni psicològicament ni definible raonadament tocant a les vivències extraordinàries. El concepte s’imposa sobre la virtut, podríem dir, “la humildad es la verdad”. Balmes tracta sempre Teresa de “santa”, però mai no assegura l’autenticitat de la seves visions místiques. La veritat és limitar-se al gaudi estètic i al dubte raonable en el contingut davall la forma literària. El filòsof, fent d’apologeta, dels mil exemples que podia haver triat, “me he limitado a uno solo, escogiendo a Santa Teresa, ya por ser una de las que más se han distinguido en la materia, ya por ser contemporánea de las grandes aberraciones de los protestantes […]”. I malgrat que l’apologètica puja a cavall de la filosofia, aquí, el filòsof, en aquest text i en els restants on convoca Teresa de Jesús, no s’obnubila gens ni mica i es manté vigilant als dictats de la reflexió.
Teresa de Jesús, monja imitable en la virtut de la humilitat, escriptora admirable en la bellor de les seves obres, dona franca, no més, en la seva experiència religiosa.
Bibliografia
BALMES, Jaime, Obras completas, IV, Madrid: BAC, 1948, pp. 80-87 i 344.
BATAILLON, Marcel, Erasmo y España. Estudios sobre la historia espiritual del siglo XVI, México; Madrid; Buenos Aires: FCE, 1979.
[Joan REQUESENS I PIQUER]
Castell Interior 